Un dels aspectes de la llei de contractes de serveis a les persones o de la Llei Aragonès, com gairebé tothom la coneix, tret de la gent d’Esquerra Republicana, bastant empipada per aquest fet i que per cert li encolomen, amb gran estil, el mort al Romeva, és l’arbitrarietat que atorga als responsables de la gestió de serveis públics en la configuració dels contractes. En paraules més senzilles: el polític de torn podrà fer i desfer amb l’únic criteri de la seva voluntat i tot el que faci serà, a sobre, legal.
El primer punt és la decisió política de gestionar la prestació d’un servei públic d’aquesta manera. En cap lloc s’esmenta que s’hagi de justificar. No s’hauran de donar explicacions. Contràriament, en l’àmbit de la sanitat, a la Llei General Sanitària d’Ernest Lluch, que obliga a prioritzar la gestió directa dels serveis públics i justificar la necessitat d’acudir a altres vies.
Però també queda a la bona o mala voluntat del nostre polític la inclusió o no de les anomenades clàusules socials, ja que per a la llei tenen caràcter de facultatives i no d’obligatòries. La paradoxa seria que diferents concursos davant la prestació d’un mateix servei, però amb diferent àmbit territorial, podrien tenir clàusules diferents i, fins i tot, contradictòries, però sempre en resposta i atenció a l’interès particular amagat darrere cada concurs. I tot legal. El Business friendly del govern dels millors no ha quedat pas a la paperera de la història.
I encara mes, anem a allò que la Llei no diu, la concentració de les prestacions en un concurs. Algunes de les prestacions de l’annex s’han fet de manera no legal, amb una escassa cobertura legal com, per exemple, els menjadors escolars. El marc legal que propicia la Llei Aragonès permet doncs un nou mercat sotmès a concurs. La llei no estableix cap mena de limitació en l’abast del concurs, per exemple, podria implicar tota Catalunya, bé amb un únic lot bé fraccionat en un conjunt de lots, com passa amb el transport sanitari. I el transport sanitari no és pas un bon exemple de gestió indirecta d’un servei públic: incompliment de les condicions contractuals per part de les empreses adjudicatàries, precarització de les condicions laborals dels treballadors i treballadores, bases d’ambulàncies indignes, dispositius pel transport menors que els previstos… i seguim. És això el que volem per a la gestió dels serveis públics? I tot això sense cap mena de responsabilitat del polític perquè la Llei Aragonès li permetria.
Sí. La Llei Aragonès és una eina indispensable, però per aquells polítics que no creuen en el control democràtic i popular de la gestió dels serveis públics, que es creuen que són per sobre de la ciutadania i que estan disposats a satisfer les necessitats de negoci dels seus amiguets.
