Pacte ètic per a la cobertura informativa. Dignificar el periodisme i protegir a la ciutadania dels periodistes canalles

Per Dardo Gómez

La signatura d’un pacte ètic per a la cobertura informativa del judici pel cas del petit Gabriel Cruz ha demostrat la impotència dels codis deontològics, confiats a la suposada autoregulació dels mitjans, per a dignificar el periodisme i protegir a la ciutadania dels periodistes canalles

La signatura d’un pacte ètic per a la cobertura informativa del judici pel cas del petit Gabriel Cruz ha demostrat la impotència dels codis deontològics, confiats a la suposada autoregulació dels mitjans, per a dignificar el periodisme i protegir a la ciutadania dels periodistes canalles.

En el periodisme espanyol i en el de cadascuna dels seus referents autonòmics tenim una superproducció de bona voluntat; aquesta es ve manifestant des de fa anys en la manifestació d’objectius de responsabilitat i declamacions ètiques que es troben fixades negre sobre blanc en les desenes, potser una centena, de codis deontològics que s’han donat totes les organitzacions professionals i algunes sindicals de periodistes.

S’han posat en aquests documents molts afanys i talents; declaro que jo he estat testimoni des de primera fila de saberuts debats i fins a enfrontaments seriosos en la decisió de les paraules dels seus articulats.

No obstant això, sembla que aquesta bestiesa de documents reiteratius no ha resultat suficient per a implantar en el teixit de la nostra indústria de la comunicació, en les seves variades plataformes, la responsabilitat ètica ni el respecte per la ciutadania que li ha confiat l’elaboració de la seva informació.

Dic això després de llegir el clam de la mare del petit Gabriel Cruz: “Ja n’hi ha prou! Si fos el seu fill… Podrien llegir, desgraciadament molts dels titulars i notícies sense que es regirin les seves entranyes?, podrien suportar que els preguntin contínuament si aquestes publicacions són certes?, sortir al carrer i observar contínuament el dolor quan els miren o tenir por a sortir de casa per que la contínua evocació cap a la seva pèrdua fa que vulguis amagar-te”.

És clar que per a moltes persones els sentiments d’un afectat directe poden suposar-se exagerats i fora de límit; però crec que generen menys dubtes referent a això la preocupació manifestades per algunes organitzacions de juristes.

L’Associació Professional de la Magistratura(*APM), l’Associació Judicial Francesc de Vitòria (AJFV) i Jutgesses i Jutges per a la Democràcia (JJpD); han expressat -de forma conjunta- la seva desconfiança per la garantia que poguessin oferir aquells codis sobre la qualitat del tractament informatiu del cas referit; que s’ha acabat de jutjar en l’Audiència Provincial d’Almeria.

Aquests juristes demanaven en el seu document “que es respecti la intimitat del menor i la seva família, així com la presumpció d’innocència de l’acusada, mitjançant un tractament informatiu responsable que conjugui el dret a la informació amb la protecció constitucional de les parts intervinents. I estenem aquesta petició a tots els casos mediàtics en curs o per venir per ser una assignatura pendent en la nostra societat”.

Altre està dir que ni cas, ja ho hem vist, i encara no hem arribat al final del maltractament informatiu. Àdhuc mancada la sentència, que donarà el pretext perfecte per a sagnar encara més l’agonia de la família.

Enmig d’aquesta demanda dels professionals de la justícia va sorgir una iniciativa del Consell Audiovisual d’Andalusia perquè diferents entitats subscrivissin un titulat Pacte ètic sobre la cobertura informativa del judici per la desaparició i assassinat del petit Gabriel Cruz.

És clar que les experiències acumulades per aquest organisme andalús -el més actiu dels dos únics existents a Espanya- tampoc li permetien confiar en la tan esbombada autoregulació dels mitjans ni en el seguiment dels codis deontològics i demanaven un compromís públic.

Entre la dotzena d’entitats que han respost a aquesta demanda figuren dues facultats d’ensenyament de periodisme i set d’organitzacions que agrupen informadors, que compte, cadascuna, amb els seus respectius codis.

El cas és que en el “pacte ètic” no es demanava ni s’exigia res que no estigués ja contemplat en aquests codis i les organitzacions en qüestió bé podrien haver dit “és que ja ho tenim compromès, però ningú ens fa ni cas”. Ni sabem com aconseguir-ho, afegiria jo…
Ja tornarem a això.

En el text d’aquest repte ètic assenyalen: “es tracta d’un esforç col·lectiu, que no ha de recaure només en els mitjans informatius sinó que afecta al conjunt de la societat, per la qual cosa aquest pacte ètic és també una anomenada a la responsabilitat i solidaritat de la pròpia comunitat andalusa i de la societat espanyola en el seu conjunt. Les entitats ressalten, així mateix, la necessitat d’un judici obert i transparent”.

Costa saber a què ve aquesta última impertinència que apunta als administradors de justícia, però més costa digerir que es consideri un esforç dels periodistes comprometre’s a complir amb dignitat les seves obligacions amb la societat que els ha confiat el seu dret a la informació.

Més difícil encara d’empassar és que es reclami, per a aquesta tasca, responsabilitats a la ciutadania quan els que estan en l’ull de l’huracà són els mitjans informatius i els informadors.

El reclam social, dels familiars de l’assassinat i el dels juristes va cap a ells i la raó del reclam és pel tracte obscè que els mateixos fan de casos com aquest.

Res es retreu a la resta de la ciutadania, excepte algun twitero desaprensiu que pogués caure. Si us plau, no posin el ventilador de les responsabilitats per a repartir les vergonyes.

El maltractament sistemàtic de la informació no és responsabilitat dels venedors de diaris ni es parla de la presumpta falta d’ètica dels forners. Totes les mirades i les crítiques, en aquest cas, apunten als mitjans de comunicació i aconsegueixen els periodistes que, treballant en ells, compleixen amb les inconfessables exigències dels seus caps i patrons.

L’altre dubte, per al meu pobre enteniment, és la raó per la qual les organitzacions periodistes es limiten a subscriure un document en el qual es demanda que es compleixin els termes que cadascuna d’elles ja tenen fixats en els seus respectius codis deontològics.

Bé podrien posar en relleu aquestes lletres i posar a treballar als seus òrgans pertinents de custòdia de la conducta professional dels seus associats. Totes elles tenen capacitat -complint els deguts recaptes i garanties- per a expulsar a aquells associats que vulnerin l’ètica de la professió de forma flagrant.

No parlem de “tribunals d’honor”, que estan prohibits, sinó de fer valer el que cadascun d’ells tenen en els seus respectius estatuts respecte als qui vulneressin les normes deontològiques de la professió. Crec que no hi ha cap d’elles que no ho tinguin així fixat.

Això respecte als seus associats díscols; però també es pot fer alguna cosa amb les empreses de mitjans; per exemple, treure-li les seves vergonyes a relluir. Algunes d’aquestes organitzacions tenen en els seus estatuts que un dels seus objectius és el de vetllar per l’ètica i dignitat professional i pel respecte que es deu als drets de la ciutadania.

Aquí tenen una magnífica oportunitat per a fer pública la seva condemna amb nom de marca i cognoms dels seus amos i directors (si no és així, no val) als mitjans que no respecten aquests drets que s’han compromès a custodiar.
No espero que no ho facin…

En canvi, és segur que seguiran amb els seus buits anomenats a la consciència dels sense consciència i proclamant les bondats de la inexistent autoregulació dels mitjans de comunicació. I així seguirem…

A Gran Bretanya, fa ja alguns anys que la ciutadania s’ha mobilitzat contra els abusos de la premsa i les vexacions de mitjans com “The Sun”, els pasquins del grup Mirror i les aliances corruptes dels mitjans amb els polítics i els policies. Us sona a alguna cosa?

El conegut Informe Leveson, va confirmar en l’existència de tota aquesta corrupció, de la qual va trobar còmplice a l’autoregulador Comissió de Queixes de Premsa (PCC), dels empresaris, i recomanava la creació d’un regulador legal.

Com sol ocórrer, el poder dels empresaris de premsa britànics va acabar per acollonar als polítics, que no van donar oportunitat a continuar les recerques com reclamava el jutge Leveson i, en canvi, ha donat via lliure per a reeditar el PCC rebatejat com IPSO, però amb els mateixos empresaris darrere.

Aquest no ha trigat a demostrar la seva ineficàcia per a controlar els excessos dels mitjans i compincharse amb ells. Organitzacions ciutadanes com Open Democracy o Hacked Off no han trigat a carregar contra aquesta nova corrupció que propicia la pretesa autoregulació i la seva ineficàcia.

L’última d’aquestes organitzacions declarava fa una mica més d’una setmana: “El problema fonamental és l’absència total de regulació en la majoria de la nostra indústria de diaris. L’autoregulador IPSO té el poder d’emetre grans multes i llançar recerques serioses sobre les infraccions del Codi d’Editors, però mai l’ha fet. Això es deu al fet que IPSO és administrat pels mateixos periòdics que se suposa que ha de regular. No hi ha dissuasió per part dels periòdics que actuen d’aquesta manera una vegada i una altra. Fins que sigui reformat o reemplaçat per a complir amb els requisits de regulació independent, no hi haurà responsabilitat per a la premsa ni protecció per a les persones comunes que són víctimes del comportament escandalós de la premsa.”

Sembla que a Espanya pocs entenen això, excepte el periodista Agustín Yanel, secretari general de la FeSP que, a pesar que la seva organització va signar el referit pacte ètic, ha afirmat: “Lamentablement, les experiències que hi ha hagut en diferents casos no permeten ser optimistes respecte al que algunes cadenes de televisió faran amb aquest judici. Per això, i per moltes altres raons, és necessari crear a Espanya un Consell Estatal Audiovisual independent perquè, respectant les competències dels Consells autonòmics que ja existeixen o puguin sorgir i en col·laboració amb ells, s’encarregui de vetllar perquè els continguts que difonen les ràdios i televisions -tant públiques com privades- s’ajusten a les lleis i les normes deontològiques del periodisme, respecten la llibertat d’expressió i el pluralisme, i també el dret a l’honor i la intimitat de les persones, de manera especial si són menors”.