La invenció del mapa i la imposició dels territoris sobre les persones

En el marc del curs d’Estiu de la Universitat Internacional de la Pau (article anterior) i en el seu segon dia de conferencies, es varen poder escoltar cinc ponències entorn a temàtiques com: fronteres religioses; culturals i en la representació artística; fronteres a l’edat moderna; i fronteres al voltant de la problemàtica d’identitat.

 

Les fronteres religioses de la cristiandat: de la conversió de l’infidel a la civilització del bàrbar en l’imperialisme colonial

La conferència de Youssef El Alaoui, professor de la Universitat de Rouen, tenia com a objectiu veure les perspectives globals del cristianisme i la seva relació amb l’Islam.
Un dels principals aspectes que va destacar el professor de la Universitat de Rouen és la necessitat d’entendre que a la frontera sempre hi ha hagut riquesa, inclòs en la frontera religiosa entre l’Islam i el Cristianisme. Aquesta frontera no és només terrestre, com passava a la Península Ibèrica, sinó que el mateix Mediterrani exerceix de frontera entre ambdues religions.
La desconfiança mútua i el desconeixement van servir perquè des de la civilització cristiana es construïssin estereotips negatius de l’Islam, alguns dels quals encara perduren fins avui en dia. Tot i això, el desconeixement va decréixer gràcies a la tasca d’ordes religioses com la dels Jesuïtes. Aquests, instal·lats còmodament en zones frontereres on l’autoritat imperial era més dèbil, van ser els primers en interessar-se pels textos religiosos musulmans, amb la voluntat de conèixer-los per combatre’ls. Aquests són alguns dels aspectes i idees tractats pel professor Youssef El Alaoui durant la seva intervenció.

Dibuixar les fronteres. La cartografia com a poder

La conferència del  professor del Departament d’Història i Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona, Òscar Jané es va centrar en les fronteres a l’Edat Moderna, considerant-les el centre de poder dels estats moderns en construcció. Tot i no ser un element natural, les fronteres poden ser naturals si segueixen una lògica de delimitació per part dels Estats, explicava. Una frontera serveix a l’home per posar límits al seu espai, cosa que a vegades pot generar conflictes quan les fronteres tallen experiències vitals, assegurava l’historiador.
Més incisiu va ser en parlar de la realitat francesa. A França les fronteres es consideren naturals i tots els territoris que formen part del país no són objecte de revisió històrica. No hi ha una visió crítica que es pregunti quin és l’origen de la vinculació de territoris com Perpinyà o Estrasburg amb l’Estat francès.  A partir del segle XIX, els llibres de text escolars parlaven de fronteres naturals, delimitades entre el Rin, el Mediterrani, el Canal de la Mànega i l’Atlàntic. L’Estat francès volia transmetre als ciutadans que ells eren els garants de la integritat territorial del país.
Aquest problema guarda relació amb el “nacionalisme banal” que impregna tot el nostre espai quotidià, especialment la frontera, va explicar Òscar Jané. Hi ha moltes maneres de fer visible el control sobre un territori: el menjar, els horaris, la bandera, la construcció de garites, ponts o valles. Un altre element són els monuments als caiguts de la Primera i Segona Guerra Mundial. Monuments d’aquest tipus poden trobar-se a totes les localitats franceses, però al sud són especialment nombrosos, en pobles on van arribar a morir el 80% dels joves.
Les conclusions d’Òscar Jané van deixar patent que la creació de diferències i referents estatals són fonamentals per construir les identitats nacionals dels Estats. La frontera és el cor ideològic i la raó de ser de l’Estat. És la premissa essencial, una eclosió que va seguida del reconeixement internacional entre estats. És la manera d’obtenir legitimitat, explicava en última instància.

La imatge de la frontera en la representació artística. La creació de barreres mentals

La conferència de Borja Franco, professor d’Història de l’Art a la UNED va començar amb un interrogant: Com poden analitzar un element com és la frontera els historiadors de l’art? en la qual va parlar de fronteres imaginàries i religioses partint d’una premissa: els mapes són mentides fetes visibles. Entenent els propòsits i exigències de la societat i les representacions creades es pot arribar a entendre com els cartògrafs de l’època pretenien enganyar a un possible espectador.
Sobre la història dels mapes, Borja Franco va explicar com els primers mapes van canviar amb el Renaixement, quan el pensament de la societat va virar cap a l’androcentrisme. L’objectiu d’aquests mapes era resoldre problemes de fronteres, facilitar la gestió rural o el funcionament de l’administració, etc., i això generava la creació de mapes, més o menys reals. Anteriorment, durant l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna els mapes perseguien la representació de l’altre més que no pas la representació fidedigne.
La conclusió final de Borja Franco va ser directa: els mapes sempre han estat eines de l’imperialisme. De fet, als segles XVIII i XIX, els topògrafs viatjaven amb els exèrcits per delimitar els territoris reclamats en sòl africà, explicava Borja Franco.

De l’imperi araboislàmic fins l’actualitat d’un gihadisme sense fronteres

La conferència de Luís Bernabé, expert islamòleg de la Universitat d’Alacant, planteja una clara premissa: les religions creen fronteres amb molta més força que la cultura. La primera frontera de l’Islam és el temps: abans de Mahoma, que significa l’any zero, és temps d’ignorància. La segona frontera de l’Islam és la sang, un estil de societat tribal i familiar propi de la regió aràbica. Aquestes fronteres sanguínies definien a qui pertanyia cada tribu, explicava Luís Bernabé.
Això s’explicava amb l’origen de la religió islàmica: que té lloc a La Meca, una ciutat de trànsit, cosmopolita. Però Mahoma va haver de fugir a Medina, una ciutat àrab, de tribus, no cosmopolita com era La Meca. I això és el que el va portar a convertir l’Islam en una religió tribal, per convèncer, continuava el reconegut islamòleg.
Respecte a l’expansió de l’Islam, Luís Bernabé va explicar com en l’Islam no es reconeixen fronteres internes, ja que hi ha un reconeixement de compartir la mateixa religió, més enllà de conflictes polítics. En l’aspecte ofensiu, el Gihad era un element purament defensiu, va aclarir Luís Bernabé. La Guerra Santa contra territoris no islàmics estava prohibida però, amb el pas del temps, es va deformar el concepte per justificar l’expansió de l’Islam.
Acabant amb un comentari d’actualitat, el professor Bernabé va explicar que les autoritats islàmiques actuals no reconeixen el Gihad que pregona Estat Islàmic, ja que aquest requereix una provocació prèvia. De fet, les autoritats religioses de l’Islam es mostren molt recelosos dels joves que han abraçat l’Islam amb finalitats violentes, denunciant la seva ignorància respecte a les escriptures sagrades, va concloure Luís Bernabé.

La construcció imaginària de la frontera. Guetos o defensa de la identitat?

José María Perceval, reconegut professor de la Universitat Autònoma de Barcelona,en la seva ponència, pretenia donar a conèixer la història del Sahel i el Magreb.
La primera idea exposada pel professor Perceval defensava que la civilització no neix només a Mesopotàmia, sinó que neix a diferents llocs del món en diferents moments. El Sahel és una d’aquestes zones. Poc explorada durant l’antiguitat clàssica, l’arribada dels àrabs va crear noves rutes entre les ciutats del Sahel, alhora que va perjudicar a les monarquies existents a la zona. Aquestes rutes comercials dels segles VIII i IX són les mateixes que segueixen els actuals migrants fins el Mediterrani.
Des d’aleshores, l’espai del Sahel va ser considerat pel món arabomusulmà com un lloc en el que obtenir esclaus. Amb l’arribada dels portuguesos a l’Índia es va alterar el mapa del comerç a tot l’Atlàntic i, amb el pas dels segles, Àfrica sencera va ser conquerida i explotada pels països europeus generant immenses desigualtats i conflictes que arriben fins els nostres dies.
Tot i això, José María Perceval va concloure la seva ponència amb un missatge optimista. L’arribada de les xarxes socials ha servit per a unir als ciutadans del Sahel. Els joves urbans socialitzen, creen unitat i grups, tot i no estar preparats per articular protestes fortes. El paper del món occidental és essencial en la democratització de la zona. Caldria fomentar obres públiques i inversions a la zona, impulsant la cooperació i el desenvolupament, en comptes de balcanitzar (o somalitzar) el territori donant suport a dictadors. Wakanda, el país imaginari creat per l’univers Marvel representa, segons José María Perceval, una idea de progrés per als joves d’Àfrica.