És el nostre cervell el que crea la realitat?
Amb aquest títol iniciem una sèrie d’articles mensuals resultat de les tertúlies realitzades en l’espai ÀGORA – Humanista. Barcelona.
És possible que donada la nostra circumstància d’éssers que habitem en un condicionament social, i que aquest cala fort en els nostres dogmes, caminem per la senda de creure que el món és allò que observem fora de nosaltres, de condicions donades i inamovibles, acceptades per creences antigues i assumides com a certeses. Però ja hem pogut comprovar per nombrosos descobriments i teoritzacions de diferents disciplines, que això no sembla ser així. El nostre debat per a aquesta tertúlia transcorre al voltant de proposar exemples personals on puguem advertir que és la nostra consciència la que crea la nostra realitat.
Al llarg de l’amè i inspirador intercanvi, que iniciem descartant el terme “cervell” per a passar a parlar de “consciència”, recorrem diferents experiències personals. En uns casos, els participants descriuen com el fenomen de parar atenció “agafa” a la seva consciència en un entramat de pensaments que no li afavoreixen per a continuar movent-se amb resolució; parlem d’allò que és percepció enfront del que és representació; uns altres arrisquen a introduir el concepte d’espais virtuals veient si aquesta altra realitat pot ser igual de creïble que la que no diem virtual.
Una vegada exposats els casos, s’obren diversos interessos, que passen des de descobrir quins mecanismes pràctics són els que ens permeten crear una realitat que ens sigui més favorable, menys sofridora i com implementar-los tenint en compte que la nostra biografia ha creat un solc, una petjada, una memòria de com actuar i que difícil resulta per a la consciència crear nous solcs o recorreguts que proposin noves direccions en el pensar.
En la tertúlia s’introdueixen alguns exemples o teories que aborden el tema, des de recents interpretacions psicològiques que a manera de “receptes d’autoajuda” tracten de manera més o menys interessant el fenomen, fins a teories històriques que tant en el camp científic, com en el místic ja ens parlen de la no existència d’una realitat objectiva fora de nosaltres mateixos.
En el camp de la física, alguns dels més grans teòrics de la mecànica quàntica, N. Bohr, W. Heisenberg, E. Schroedinger i M. Born, afirmen que “Des de l’òptica de la mecànica quàntica, la consciència constitueix activament les lleis físiques que, per tant, es consideren el resultat d’un vincle inseparable, d’una interacció entre consciència i món” (Principi Antròpic).
I en la mateixa línia d’afirmació, però des d’experiències molt diferents, trobem el descobriment d’algunes escoles místiques que revelen la mateixa teoria. Així, per exemple, el Buda, en els seus discursos dóna explicació del fenomen: “Fa 2.500 anys, en una classe magistral de Psicologia Descriptiva, el Buda va desenvolupar un dels problemes més importants referits a la percepció, a la consciència observadora de la percepció, basant-se en un mètode de registres … Així doncs, la ubicació de l’objecte mental en l’espai de representació es modifica depenent de les meves operacions mentals, mentre que la ubicació dels objectes en l’espai extern, es modifica també però no depenent de les meves operacions mentals … Per molt que pensi jo en què aquesta columna es desplaça, quant a representació tal cosa és possible, però perceptualmente té la seva permanència”. (Endevinalla de la percepció).
Arribat a aquest punt, podem donar per certa la hipòtesi que és la nostra consciència qui crea la nostra realitat i l’il·lustrem amb exemples de situacions personals:
Un participant explica la seva experiència de com els seus pensaments en to negatiu li condueixen per un camí més pròxim a continuar sofrint que a poder avançar amb resolució. És una situació que manifesten varis dels participants. El fet d’adonar-se d’això, ja és un pas primordial per a poder intervenir en aquests pensaments negatius que li creen una realitat poc positiva, pròxima a embullar-se cada vegada més i a fer del seu pensament un eixam de sorolls. M’adono, diu, però com ho paro? Quins mecanismes puc utilitzar per a parar aquest reguitzell de pensaments negatius? L’experiència del mateix participant descriu que davant tal situació, l’important que rescata és primer adonar-se´n que és la seva pròpia consciència qui li porta per aquesta senda, és a dir, el fenomen atencional és primordial per a començar a actuar. Descobrir que el pensament ve d’un “clima” que a un li persegueix constantment i caure en compte de quin és aquest clima (potser una situació d’abandó des de petit, potser una situació d’inferioritat, potser un sentiment de solitud…) és part del treball per a revelar aquest pensament o eixam de pensaments.
Les vies de solució que proposen, per haver-les experimentat els diferents tertulians, concorden, abans de res, que fàcil no és. Que per descomptat als climes no se’ls hi encara de front, sinó per marrada, i que canviar una imatge negativa per una altra que no ho sigui, no és com engegar un interruptor, necessita un temps d’aprenentatge, de pràctica i experiència. Els tertulians expliquen alguns dels mecanismes que han practicat amb èxit, per exemple, recórrer a una relaxació mental per a disminuir, difuminar i apartar aquesta imatge negativa i transformar-la en una altra positiva; utilitzar el mecanisme de l’agraïment, és a dir, recórrer a un suposat “magatzem” on en el passat un hagi acumulat i gravat situacions positives en la seva vida on va agrair i ara en recórrer a elles, li modifiquen la imatge negativa en una positiva, canviant així la interpretació de la realitat. Una de les participants, fins i tot reconeix, que en comptes de recórrer a aquest “magatzem” d’agraïment, va començar a recordar aquelles situacions per les quals havia d’agrair i sumant una després d’una altra, es va veure immersa en una sort d’alegria, d’onada de benestar que li va permetre modificar sense problema aquells pensaments negatius.
Però això sí, diu un dels participants, davant un clima, el treball de conversió d’imatges en treballs de transferències és bàsic, com a treball de fons al que estem tractant.
Un altre dels participants, explica com la manera d’estructurar la realitat es deu a la manera d’estructuració de la seva forma mental, la forma del seu paisatge de formació. Per exemple, com estructura la realitat entorn a la queixa, com veure el got mig buit en comptes de mig ple. Reconeix també que, si es proposa agrair per cada moment de la seva vida, immediatament estructura la realitat d’una altra manera. Explicant una experiència diu: ahir vaig haver de fer una tasca que em causava desgrat com és anar a la platja per un compromís amb una amistat. Estava cansada després de tot un dia de treball, tenia set i estava irritada, només pensava a anar-me a la meva casa. Donat el reguitzell de pensaments negatius, que em ficava en un bucle de queixa i desgrat de la realitat, em vaig proposar agrair per diferents motius: per viure en una ciutat que em permetia valorar coses agradables com per exemple anar a la platja; per tenir les tardes lliures per a poder anar; per poder prendre el sol i relaxar-me arran de mar, etc. De sobte la realitat era altra. Ara estava gaudint d’una tarda de platja després d’un esgotador dia de treball, comenta la tertuliana.
Un altre participant diu que pot explicar el mateix en relació a la mort de gent pròxima, que pot construir una realitat basada en la tristesa per la pèrdua o en l’agraïment i la Pau davant la partida d’aquesta persona.
D’altra banda, ironitzant es repassen els últims avanços en intel·ligència artificial i espais virtuals amb l’interès de relacionar si per a la consciència és més real el tangible i material que el virtual, on les experiències cada vegada són majors i com aquest món virtual ve a suplantar a mon dels objectes, produint pel que sembla la mateixa experiència per a la consciència.
Una vegada hem expressat les situacions personals que ens han acostat al tema, tractem d’explicar el funcionament de la consciència quant a la seva relació amb els objectes externs:
la consciència no es relaciona directament amb els objectes externs, sinó que ho fa a través dels sentits externs, i a través dels sentits interns rep informació del cos. Les dades rebudes pels sentits són transformats en “representacions”, que es donen en un “espai de representació”. La nostra consciència es relaciona directament amb els elements que troba en aquest espai de representació. Per a l’elaboració d’aquestes representacions, a més de la informació que es rep per via dels sentits, s’utilitza informació emmagatzemada en la memòria. Gràcies a aquesta última podem avançar en el món; quan no tenim res en la memòria i només rebem dades dels sentits, és quan som bebès nounats. Per tant, és evident que l’acumulació d’informació en la memòria em permet interactuar millor amb el mitjà. No obstant això, aquesta memòria fa que em resulti més fàcil repetir comportaments antics, encara que aquests no siguin els més adequats (o els que em farien més feliç). Per tant, cal estar atent a com representem les coses, ja que no sempre és la millor representació possible.
En conclusió, si estem atents tenim més possibilitats de ser conscients de les nostres representacions, les quals al seu torn poden perdre capacitat de fascinació. Tot això redundaria en una major llibertat d’acció humana.
