Per Fatine Oliveira / Traducción de Pressenza
La fi de l’any sempre ve amb aquesta atmosfera de retrospectiva. No importa on ni quan, d’alguna manera reflexionem sobre les nostres accions, conquestes, i dificultats enfrontades durant el període que acaba. Fem els nostres balanços personals amb promeses d’intentar nous passos l’any vinent. Rituals necessaris per a mantenir-nos en moviment en aquesta vida errant.
Tinc l’hàbit d’analitzar críticament les meves experiències. Potser perquè sóc minera¹ estic acostumada a ser desconfiada per naturalesa, però la veritat és que el dubte és part meva.
Vaig néixer amb una malaltia genètica progressiva incurable, vaig portar endavant la meva vida veient el meu cos perdre estabilitat física i, en cert moment, amb una esperança de vida reduïda. Una cosa molt comuna per a les persones amb diagnòstics estranys, que viuen contra el temps. No obstant això, com la capacitat mèdica per a calcular les existències no és la més de confiança, vaig poder anar més enllà del període que se m’havia destinat.
Podria dir que és una gran conquesta, però al mateix temps és resultat del meu estil de vida, de la meva mirada crítica sobre el lloc en què la societat insisteix a posar a les persones amb discapacitat.
Em molesta aquesta posició marginal, medicada, infantilitzada i nebulosa en la qual ens van posar. No ens veuen perquè estem aïllades a les nostres cases. No podem sortir perquè la societat no és accessible. La gent no sap com “bregar” amb nosaltres perquè no convivim i tampoc tenen interès a conèixer la nostra realitat.
La llista d’exclusió és llarga… després de tot el “capacitisme” (prejudici contra les persones amb discapacitat) no és només les grolleries i els prejudicis descarats. Són subtileses. Si el diable viu en els detalls, també viu en les nostres màscares.
2018 va ser l’any en què ens revelem, no només pel vot sinó també per l’actitud. Per pensar en l’altre, per no pensar. Hem vist moviments, accions i reaccions de tota mena. Temes i més temes debatuts i combatuts. No obstant això, una cosa no va canviar aquest any: el silenci contra les persones amb discapacitat.
No importa el nom, el tema o el que sigui. Cap moviment inclou a les persones amb discapacitat en el seu discurs. És com si la nostra realitat fos un cas a part, un lloc que el sol no toca i que no ha de ser visitat. El ball continua i mai ens conviden.
Sóc feminista. Vaig aprendre molt de les teories, aconseguint finalment reconèixer-me com a dona amb drets i valors com qualsevol altra. Vaig fer aquest camí sola, seguint els meus pensaments i ignorant la indiferència dins del moviment.
Després de participar en Ella (Trobada Llatinoamericana de Feministes) a la ciutat de la Plata, l’Argentina, vaig aprendre molt. Tantes històries diferents van aportar una nova mirada a aquests dies. No pots passar indiferent per aquest tipus d’experiència.
Vaig aprendre a lluitar pel meu espai en el moviment.
Sí, germanetes. Lament ser tan franca, però la majoria de vostès no es recorden de nosaltres. No ens veuen com a dones, ni busquen entendre la nostra realitat. Creuen, igual que la resta de la societat, que la nostra problemàtica es resumeix en l’accessibilitat. O millor dit, a la rampa i l’escala.
No les jutjo. Tal com el masclisme, el “capacitisme” és estructural. La majoria de la persones no necessiten bregar amb certes capes de prejudicis. Per a les dones sense discapacitat hi ha, en la majoria dels casos, tres qüestions a enfrontar: gènere, raça i classe social. Per a nosaltres són: identitat, autonomia, gènere, raça, classe social.
Tothom és vist com a persona amb desitjos, pensaments, anhels i altres sentiments. Per contra, les persones amb discapacitat són diagnòstics, objectes, no éssers humans. Malgrat els drets garantits per llei, encara no tenim el potencial de les nostres decisions; les nostres autonomies són qüestionades en detriment de les nostres capacitats corporals.
Se’ns jutja pel nostre cos, per la capacitat de no semblar que tenim una discapacitat, com si això fos una espècie de “privilegi de semblança”. Com més estàndard sigui, millor serà acceptat per la societat.
Per aquesta raó, no suavitzaré el meu discurs. Ho sento molt. No puc fer això.
Hi ha moltes dones amb discapacitats que sofreixen en relacions extremadament abusives, perquè no es creuen mereixedores d’un amor veritable. De la mateixa manera en què les dones negres sofreixen la solitud causada pel color, nosaltres lluitem amb la nostra castració social per no ser volgudes.
Ningú discuteix la importància d’un examen ginecològic per a una dona amb discapacitat, no estem convidades a debatre. No s’imagina una vida sexual per a nosaltres o les nostres sexualitats. Som cis, heteras, bisexuals, lesbianes, trans, no binàries i estem en les xarxes parlant de les nostres experiències en blogs, vídeos i pàgines, però les nostres veus romanen atrapades en les bombolles d’amics i familiars.
Aquest any vam fer alguns passos tímids, punyents. Encara no sabem com serà el pròxim, així que estic llançant aquesta provocació. No és un atac al feminisme, especialment perquè la indiferència cap a les persones amb discapacitat succeeix en TOTS els moviments socials. Necessitem que no donin espai per a parlar, una escolta empàtica que doni suport a la nostra lluita.
Si l’any que ve ningú li deixa anar la mà a ningú, espero que algunes mans també s’estenguin cap a nosaltres.
—
¹De Minas Gerais
