Avui es compleix un any dels atemptats succeïts a Barcelona, que van causar un total de 24 morts entre atacants i atacats. Per respecte a les víctimes i familiars, recordar la resposta d’amor de la ciutadania seria el millor acte per a un aniversari carregat d’interessos.
Quan en una ciutat, que aconsegueix ser de les més desitjades per al turisme mundial, succeeix un acte terrorista en plenes vacances, la notícia es posiciona en la capçalera informativa a escala internacional, convertint-se en un acte mediàtic on la política de tot signe intentarà posicionar-se per treure partit de la situació. Va ser llavors i ho és ara.
La ciutat commemora aquest 17A, el primer aniversari d’aquell acte terrorista que la va sacsejar, però sembla que al sector mediàtic dominant i al polític, li ha passat per alt que el que va succeir aquell 17A, a més d’un acte terrorista, va ser un toc directe al sentiment més profund de tot ésser humà, va ser un toc per reivindicar la noviolència i el no al ressentiment, per defensar el dret a la convivència intercultural i religiosa, per posicionar-se enfront de la por imposada pel poder.
En aquest 17 d’agost, alguns polítics tornaran a utilitzar l’atemptat per parlar dels seus interessos i poders, quin millor moment, mentre els familiars de les víctimes només volen passar pàgina i oblidar. Ripoll, el poble d’on eren els joves que van protagonitzar els atemptats de Barcelona i Cambrils, ha tractat de viure aquest any de dolor encara sense comprendre què va impulsar als joves a escometre semblant atrocitat. Volen saber, comprendre, però oblidar. I és que a la ciutadania no se li han donat explicacions de com van poder veure’s implicats uns joves, fins avui sense cap sospita, a cometre tal acte de violència. Aquests mòbils, inexplicables, sempre queden ocults al ciutadà.
10 dies després de l’acte terrorista, Barcelona protagonitzava en acció de dol, una massiva manifestació sota el lema “No tenim por” a la qual van acudir els principals representants del govern d’Espanya, de la Generalitat, l’Ajuntament i la Monarquia. Per a sorpresa de tots ells, l’acte es va caracteritzar per moltes veus on cadascun reivindica al seu posicionament polític, però per sobre de tot això, la veu que va guanyar va ser la de no criminalitzar a l’Islam, sinó les polítiques bèl·liques que posades al servei de la globalització de la por condueixen cap a societats on el pressupost a la defensa militar supera al de la defensa pels drets humans.
Va ser una crida ciutadana a esclarir que no es tracto a de criticar una religió, cultura o país, però sí a les polítiques bèl·liques que en aquest moment es van centrar en la figura del rei Felipe VI, acusat de vendre armes a l’Aràbia Saudita.
Perquè en aquest tema la població sí que té una mica d’informació, i no oblida, ja que la història d’una monarquia i un govern central marcats per la corrupció i venda d’armament i interessos varis amb els règims antidemocràtics de l’Aràbia Saudita , Qatar i Emirats no passa de puntetes com perquè ara se li doni la volta al tema.
Però paral·lelament a les crítiques polítiques i monàrquiques, la ciutadania va ser capaç de teixir un discurs on l’amor superava a l’odi. Veure’s immers en una manifestació d’aquest tarannà, es vivia com alguna cosa estranya, doncs com era possible que un acte de terrorisme es convertís en un bany d’amor i aposta pel no ressentiment? Sens dubte que en moments d’alta emergència, la societat dóna respostes imprevisibles, que apel·len a allò més profund de cada ésser humà, i l’encoratjador és que aquestes respostes segueixin el signe de la noviolència.
En aquest enaltiment de l’amor, els uns s’abraçaven amb els altres, es palpaven gestos d’acceptació i germanor entre cultures i s’expressaven declaracions de pacifisme en cada tram per part de la comunitat musulmana. Aquest tipus de successos multitudinaris, amb consignes pacífiques demostrades amb clars actes d’afecte, comencen a ser més freqüents entre la societat catalana. Perquè des del 15M, l’espurna va quedar encesa i gran part de la societat ja no vol ser titella de la por que tracta d’imbuir el poder.
Viure aquella tarda i passejar entre el mig miler d’assistents que recorria el Passeig de Gràcia fins a la Plaça Catalunya, es convertia gairebé en un ritual alliberador, era difícil preveure a priori que la resposta ciutadana anava a seguir el camí de la reconciliació, sent el seu missatge el veritable protagonista i rebutjant l’acte polític, institucional i monàrquic.
Feia dos mesos que Barcelona havia organitzat una trobada mundial de “Ciutats sense por”, una trobada de municipalitats regides per un mateix signe, i aquí, a la manifestació, la ciutadania va tenir l’oportunitat de defensar l’eslògan d’aquella trobada: “no tenim por”.
Fa un any ens preguntàvem quin camí prendrien tots aquests escenaris. Durant aquest temps, Catalunya, immersa en multitud d’esdeveniments, va tocar la punta de l’iceberg. Les veus del terrorisme islàmic es van anar apagant, però el reguitzell de successos polítics lligats als dictàmens del govern central, ha marcat l’actualitat més sorprenent que es pot esperar d’un suposat país democràtic. Sens dubte que el relat ens porta a descobrir que el ressentiment sí que es va posar sobre part de la classe dirigent. Dos mesos després, en un acte massa proper a l’acte terrorista com per no crear connexions neuronals, que no deixen de ser suposades imaginacions populars, succeeixen els actes “il·legals” de la consulta popular per l’autodeterminació de l’1-Octubre. Una vegada més la noviolència torna a assentar-se en el pacifisme ciutadà enfront de la brutal violència exercida per les forces de seguretat. Després de tot això es desencadena tot un seguit d’actes, empresonaments, repressions i privació de drets amb l’article 155.
Així relatats els fets, és clar que hi ha un desencaixament entre el pacifisme i el desig del camí no violent d’una part de la ciutadania enfront de l’acte i el discurs d’una part de la política.
Avui, 17A, els polítics estaran aquí, la monarquia estarà aquí, però la ciutadania ja va emetre el seu missatge: la violència se supera amb la noviolència.
