Volen justícia. Són antics presos polítics del franquisme i familiars dels assassinats i desapareguts durant la protesta antifranquista a la plaça Sant Jaume de Barcelona.
Publicat al setmanari “Jungle World”, d’Alemanya, el febrer del 2018
A Espanya diverses iniciatives de la societat civil s’esforcen a treballar pel judici històric de la dictadura franquista. Molta gent considera que les dretes ho boicotegen.
per Krystyna Schreiber.-
Madrid 1947. A la barriada treballadora de Lavapies un nen seu a la taula de la cuina. Sota la minsa claror d’un llum de petroli, la seva àvia i la seva tia li dicten una carta. El nen escriu amb lletres grosses: “Benvolguda Sra. Eva Perón. El meu pare va ser executat i ara volen executar la meva mare. Si us plau, ajudi’m per tal de no haver de créixer com a orfe”. Així va imaginar el prestigiós director cinematogràfic Agustí Villalonga aquesta escena de la vida real en el seu film premiat, “Una carta a Eva”.
El noi, que va servir de model per l’escena de la pel·lícula, Alexis Meson, encara es recorda molt bé dels esdeveniments d’aquell temps. Va ser al capvespre del dia que feia els nou anys, quuan la Brigada Política i Social franquista es va endur la seva mare, la comunista Juana Doña. Juana Doña tenia 28 anys. Ja quan va fer els catorze, el 1933, va ingressar en la UJCE (Unió de joves comunistes d’Espanya), més tard va dirigir l’Associació Femenina Antifeixista. En els temps tempestuosos de la Segona República Espanyola va conèixer Eugenio Meson, el que després seria el seu marit. Doña va ser detinguda per primera vegada el 1939 i va ser torturada per les milícies del terror de Francisco Franco. Després de la victòria d’aquest, Meson, que mentrestant havia pujat a secretari general de la joventut comunista va ser afusellat juntament amb nombrosos camarades.
Quan Juana Doña va sortir de la presó, el 1941, va passar-se a la clandestinitat. Franco oprimia qualsevol mena d’oposició i la gent passava gana. Després que a la resta d’Europa els seus aliats feixistes van ser vençuts, Franco va quedar aïllat. Finalment el dictador va haver de demanar ajuda al president argentí Juan Perón. Aquest va enviar, el 1947, la seva dona Eva Perón a Espanya, juntament amb una flotilla de vaixells plens de blat. Quan Franco va proclamar per la ràdio que Espanya era “un oasi de pau”, Doña i els seus companys van voler contradir-ho de manera pràctica. Van posar una càrrega explosiva a l’ambaixada argentina que només va causar danys materials.
Aquesta vegada Doña no va ser solament torturada brutalment, sinó que va ser condemnada personalment pel Generalísimo a una pena de mort doble. El seu, fill Alexis Mason, recorda: “Ho vàrem intentar tot. De la mà de la meva àvia vam visitar gent i institucions influents”. Però ningú no els va voler ajudar. Tampoc l’església que estava darrere de Franco: “El rector ens va dir que tinguéssim confiança en Déu. Però nosaltres sabíem que Franco no deixava escapar mai una víctima. A ell tant li feia quantes mares hagueren de plorar”. Però Eva Peron va rebre la carta del petit Alexis i, aprofintant-se del destret en què es trobava Franco, el va obligar a commutar la pena de la jove comunista. Doña va ser condemnada a 30 anys de presó. “Ni ideològicament ni políticament tenim cap afinitat, però tota la meva vida vaig agrair a Eva Perón que salvés la meva mare”, diu el fill de Juana Doña. Aquesta en aquell moment no pensava pas així. Davant del jutge, la seva primera pregunta va referir-se als 51 companys. La pena de mort els hi havia estat aplicada el dia abans. “Vostè no m’ha regalat res. Tots els meus companys són morts i jo m’he de salvar per gràcia d’un dictador?”, diuen que va exclamar. El seu fill, Alexis Meson, orgullós de la fermesa de la seva mare, va ingressar més tard al prohibit Partit Comunista, cosa que li va costar tres anys de presó.
En nom de Doña
Després de 16 anys a les presons franquistes, Doña va ser posada en llibertat el 1961 i va seguir la seva lluita per un món més just, primer en la clandestinitat i, després de la mort de Franco, obertament. Al costat de la seva feina en el partit, va trobar una fita important en la lluita per la igualtat de la dona. Va fundar un moviment femení en què dones activistes de diferents idees polítiques van lluitar pels seus drets en una societat marcada pel franquisme i el catolicisme. En els anys setanta i vuitanta van editar la revista “Sal”. Doña també va conservar en algunes novel·les, per les generacions següents, la història de la resistència republicana. “Entre la noche y la niebla”, un testimoni temporal de les presons de dones en el franquisme, és a moltes universitats de lectura obligada. Doña va morir el 2003 a 84 anys, en el cercle de la seva família.
Gràcies a Manuela Carmena, l’alcaldessa de Madrid, del partit Podemos, una casa refugi per dones a Madrid duu el nom de Juana Doña. Aquest reconeixement públic per a una republicana i comunista és, però, una excepció, diu el seu fill.
“Aquesta és la gran vergonya de l’Espanya actual. En quatre dècades de democràcia, no se n’ha treballat cap revisió històrica. La meva mare estaria avui orgullosa del treball que s’ha fet pels drets de la dona. El 8 de març hi haurà una vaga general de dones perquè és un tema que afecta tota la societat. Però no n’hi haurà cap pels 114.000 desapareguts de la guerra civil, ni per les desenes de milers de víctimes de la dictadura de Franco”, diu Alexis Mesón amb amargura.
“A altres països el nazisme ha estat condemnat. A Espanya, no. Tot el que pot dur llum a aquest fosc capítol de la nostra història és bloquejat”. Alexis Mesón, fill de la comunista Juana Doña.
La família Doña també va tenir experiències amb la resistència política i institucional contra la revisió del franquisme. El 2017 va entrar en vigor, sota el primer ministre socialdemòcrata José Rodríguez Zapatero, una llei que, tot i ser considerada per molts com insuficient, va facilitar l’obertura de fosses comunes i la supressió de símbols franquistes. Però la llei va ser esquivada en governar el partit conservador PP, amb Mariano Rajoy, que també comptava amb el suport del partit liberal de dretes Ciudadanos. Només per canviar el nom franquista d’un carrer, diu Mesón, ja s’ha de lluitar. I no parlem ja de tancar monuments com el “Valle de los Caídos”, sepulcre de Franco, o de la “Fundació Francisco Franco”, que segueix propagant la ideologia del dictador, finançada anys i anys per l’Estat. Fa poc, a finals del 2017, el Parlament va refusar una iniciativa de Podemos per convertir el “Valle de los Caídos” en un memorial de les víctimes de la dictadura.
“A Madrid haurien de canviar-se noms d’assassins com Gonzalo Queipo de Llano, un general franquista que va practicar a Andalusia un genocidi brutal, per noms d’antifeixistes, entre ells Juana Doña. A l’ajuntament de Madrid el partit de Rajoy i Ciudadanos van votar en contra. Com que van perdre la votació van acudir als tribunals” explica Mesón. Així el projecte està congelat des de fa dos anys, a un país en què la justícia està controlada per les dretes, diu ell. “Això, és clar, no és comparable amb els milers de desapareguts, torturats i assassinats, però és un símptoma de l’enorme resistència que hi ha a reconèixer la veritable història d’Espanya. A altres països el nazisme ha estat condemnat. A Espanya no. Tot allò que pot dur llum a aquest fosc capítol de la nostra història és bloquejat”.
40 anys no són prou
Aquest any la democràcia espanyola fa 40 anys, però igual que el fill de Doña, moltes espanyoles i espanyols veuen en la manca d’una revisió un dèficit democràtic. Cada darrer dissabte de mes, es reuneixen a la plaça de Sant Jaume de Barcelona ex-presos polítics del franquisme i familiars dels opositors assassinats o desapareguts sota Franco. Els pocs manifestants, alguns ja d’edat avançada, es perden una mica en l’amplada de la plaça. A terra han posat fotos en blanc i negre dels morts i dels torturats, amb els seus noms. I als seus peus hi ha quatre banderes cosides en una sola: la bandera de la república espanyola, la dels anarquistes, l’estelada (que representa la independència de Catalunya) i la bandera de la Unió Soviètica. Junts aguanten una pancarta que diu: “Justícia, veritat, reparació”.
Una dona jove, María José, representa la Mesa de Catalunya, els organitzadors de la manifestació, en la que s’ajunten nombroses iniciatives civils per la revisió històrica. “Des de fa nou anys ens manifestem cada mes per la justícia, la veritat i la reparació. L’actual democràcia no ho és de debò, perquè està aixecada al damunt dels cadàvers de milers de desapareguts. En cap lloc d’una república vam haver d’acceptar una monarquia que mai s’ha pogut posar en discussió. Volem una societat millor en una república, però els rics ho volen evitar com sigui”, explica. Després d’anys d’esforços inútils la María José té molt poca confiança en les institucions. “En aquest Estat que no té cap mena d’interès pels seus ciutadans, hem de fer-ho tot nosaltres mateixos”. Com que a Espanya els crims del franquisme, després de la llei d’amnistia del 1977, no es poden perseguir judicialment, María José recull firmes per presentar una demanda des de l’Argentina que volen presentar més de 100 persones privades i iniciatives ciutadanes.
Ja el 2014, la jutgessa argentina Maria Servini de Cubría, va demanar l’extradició de criminals franquistes, entre ells António González Pacheco, alies “Billy el Niño”, un temut torturador de la “Brigada Política y Social”. La justícia espanyola ho va refusar amb l’argument que no hi havia hagut cap “tortura sistemàtica”. Aquest febrer passat ha tornat a ser refusada una nova petició. “M’és difícil d’acceptar que l’home que m’ha torturat, no tan sols segueixi en llibertat, sinó que fins i tot no es reconegui la tortura.” diu Felipe, un vellet baixet, que acaba de llegir un manifest. Que la revisió històrica també és un camp perillós pels jutges ho va haver d’experimentar Baltasar Garzón, un jutge prominent, que va ser querellat per una organització d’extrema dreta perquè el 2008, en representació de parents de desapareguts, va ordenar l’exhumació de fosses comunes. Llavors va argumentar Garzón que era un crim contra la humanitat que no prescriu; un punt de vista que és compartit per Pablo de Greiff, un encarregat especial de l’ONU. L’ONU ha reclamat diverses vegades a Espanya que comenci de debò la revisió històrica. Fins ara, sense resultats.
Les velles ferides
Des de la pujada al govern del Partido Popular el 2011, es queixen els manifestants, no s’ha usat ni un euro dels diners estatals en la revisió històrica, encara que la llei ho preveu. Per això, l’exhumació de més de 2.500 fossars comuns a tot Espanya depèn del criteri de les autoritats regionals. A Mallorca, gràcies a l’ajuda del govern regional, es va obrir el 2016 un fossar amb les despulles de 49 persones. “A Mallorca les tropes de Franco van cometre un genocidi. No hi va haver cap resistència, i malgrat això centenars de dones i d’homes van ser assassinats sistemàticament,” explica Maite López, que ha trobat el seu avi a la “fossa de Porreres”, com l’anomenen els mallorquins. López diu també que molta gent a molts llocs d’Espanya saben on van ser enterrats els seus parents, però no reben cap permís per obrir la fossa i enterrar-los dignament. “No es tracta solament de la pau anímica de les famílies. Es tracta del nostre país, de la nostra democràcia”- diu la Maite -”Si visquéssim en una democràcia de debò, el meu avui no hauria estat 81 anys tirat allà de qualsevol manera”. El govern català té organitzat un banc de dades d’ADN, per facilitar als parents la recerca dels desapareguts, però amb la imposició de govern directe a través de l’article 155, el projecte també es veu afectat. “No podem fer-hi res, en el fet que la vida dels nostres parents fos llançada així. Però nosaltres –com tanta altra gent– tenim el dret de què aquestes ferides puguin ser tancades”, diu López.
No hi va haver un canvi a fons. Hom no se’n va al llit com a franquista i es desperta com a socialista”. María José. Mesa de Catalunya.
Els manifestants estan convençuts que després de la mort de Franco, la transició a la monarquia parlamentària del 1975 al 1978, va ser una maniobra de la classe dominant, per a assegurar el seu poder. “No hi va haver cap referèndum sobre el tema ‘república o monarquia?’, per això per mi tampoc és cap democràcia”, diu Felipe. “És clar que ja no vivim en el franquisme, però la manera de fer és semblant. No hi va haver un canvi a fons. Hom no se’n va al llit com a franquista i es desperta com a socialista. I precisament això va passar sovint”, diu la María José. L’amnistia del 1977 no va ser feta per als presos polítics sinó per als criminals franquistes, perquè s’escapessin de la justícia. “Tenim els molts desapareguts, els torturats, els assassinats. Ens cal Justícia. Que hom denunciï els culpables, els falangistes que segueixen invocant Franco, i que es dissolgui la Guàrdia Civil que encara existeix. I com que Espanya no permet cap esclariment judicial hem de presentar l’acusació des de l’Argentina”, afegeix.
Però per por d’una nova guerra civil molta gent acceptava el “Pacte de silenci”. “Després de 40 anys de dictadura agafes cada caramel que et donin. La població espanyola no estava prou informada políticament per poder assolir una veritable transició a la democràcia”, opina Felipe.
La ignorància del jovent
La història també és escrita pels vencedors. “El meu fill ara té 25 anys. A l’escola li van ensenyar que la guerra civil va ser entre dues bandes del mateix valor. Però Franco va dirigir una sublevació militar, un cop d’Estat contra una república legítima i democràtica. Es tractava llavors de defensar una república democràtica contra el creixent feixisme a Europa,” diu López. Alexis Mesón també ha tingut la mateixa experiència, que precisament la gent jove no saben gairebé res sobre el passat del seu país. Visita universitats i classes de segon ensenyament, per relatar les seves vivències. “Tot de cop els escolars afinen l’orella i comencen a fer preguntes. Molts no poden creure que la història dels vençuts, dels republicans, hagi estat bandejada gairebé completament del pla d’estudis. És molt necessari que una societat conegui la seva història. Per què som on som? Per què té aquesta democràcia els defectes que té? Les noves generacions han de conèixer el passat de la seva terra, per tal que una injustícia semblant no torni a passar mai. I la qualitat del nostre Estat de Dret milloraria sensiblement”.
A Madrid treballa especialment l’associació “La Comuna” per l’acusació des de l’Argentina. Amb l’amnistia del 1977 no sols es nega justícia a les víctimes, sinó que es neguen els crims de la banda franquista, inclosos els econòmics. Béns i propietats per valor de molts milions d’euros van anar a parar a les mans de l’alta societat, gràcies a la corrupció franquista. Només l’herència de la filla del dictador, Carmen Franco, puja 500 milions d’euros, que s’han perdut per usos socials i per les víctimes del franquisme. Molts dels actuals privilegis i propietats de l’Església catòlica procedeixen del franquisme. “Per això és una lluita de classes entre els interessos dels poderosos a una banda i la nostra dignitat com a societat, a l’altra” diu Luis Roncero, de “La Comuna” que sota Franco també va ser a la presó.
