El “Sindicat de Llogaters i Llogateres” denuncia la falta de protecció del dret a l’habitatge del Govern espanyol amb l’aprovació del nou Pla d’Habitatge 2018-2021.

El passat divendres 9 de març, el Govern de l’Estat espanyol va presentar el “Plan de Vivienda 2018-21”. Des del Sindicat de Llogaters i Llogateres volem pronunciar-nos sobre un Pla que, com totes les mesures procedents del Govern central, tindrà un impacte decisiu en el camp de l’habitatge, i particularment en les condicions de vida de llogateres i llogaters.

Lamentablement, la valoració global del Pla és molt negativa. Tot i que el Ministeri de Foment l’ha titulat “Pla d’Habitatge 2018-21”, hauria estat més apropiat anomenar-lo: “Pla per inflar la nova Bombolla d’Habitatge 2018-21“. Com és sabut, el Gobierno disposa de totes les eines per garantir uns lloguers justos: establint contractes estables i regulant preus (com es fa amb els medicaments i altres béns de primera necessitat). En lloc d’això, ha decidit llançar gasolina a l’incendi.

D’entrada, volem emfasitzar la brutal retallada de la despesa en habitatge (un 75% respecte al 2009). Amb el nou pla, es destinarà un vergonyant 0,03% del PIB, perpetuant a Espanya a la cua dels països europeus en aquest àmbit (el Regne Unit, que es troba en una crisi habitacional menys greu, dedica un 1,41%). Un Pla d’Habitatge infra-finançat és gairebé pitjor que un Pla d’Habitatge inexistent: una pantomima amb efectes perversos, tal com detallem a continuació.

La part més destacable del Pla són els ajuts per pagar el lloguer. Encara que arribaran a una petita part de la població, perjudicaran a la majoria: com que no hi ha límits de cap tipus, els ajuts faran que els preus segueixin pujant globalment. En realitat, el que pretén el Govern és assegurar la rendibilitat de fons voltor, grans propietaris i entitats bancàries; els mateixos que es van beneficiar del rescat públic després de l’última gran crisi immobiliària. Amb el pla, més famílies d’ingressos reduïts podran (mal) pagar aquell lloguer del pis de la SAREB o d’altres grans immobiliàries que ara no es poden permetre, i les SOCIMIs podran oferir els marges de benefici que estan prometent als seus inversors. En definitiva, es parla de “foment del lloguer” quan el que es vol és “fomentar que es faci negoci amb el lloguer”. Es tracta d’aconseguir que la propietat pugui extreure més rendes, amb una nova transfusió de diners públics: subsidis que acabaran en mans d’aquells actors que estan atemptant sistemàticament contra el dret a l’habitatge. Sense aquesta intervenció, molts grans propietaris tindrien dificultats per cobrar els abusius lloguers que estan exigint.

D’altra banda, resulta especialment sagnant la manca d’interès per desenvolupar un parc d’habitatge públic, una modalitat que avui segueix representant un 2% del parc total. L’habitatge és un dret fonamental com la sanitat o l’educació, però sembla que aquí mereix poc més que almoines.

Finalment, es donen ajudes a la compra. Encara que aquestes ajudes es limiten a municipis de menys de 5.000 habitants, la decisió està en sintonia amb altres que van orientades a reactivar l’endeutament hipotecari, les conseqüències del qual seguim patint. Full de ruta semblant a la que va precedir al gran crash de 2007-08: precaritzar el lloguer perquè la hipoteca sembli l’única alternativa.

D’un Govern al qual li agrada definir-se com a “constitucionalista”, caldria esperar que obeís (encara que sigui mínimament) a l’article 47 de la Constitució: aquell que diu que els poders públics han de garantir el dret a l’habitatge i impedir l’especulació. Aquest pla, sumat a les reformes legislatives dels darrers anys (llei 16/2012, per la qual es van donar privilegis fiscals a les SOCIMIs; llei 4/2013 que va acabar de desprotegir a qui viu de lloguer), tindrà l’efecte contrari.