L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i l’escriptora Naomi Klein han protagonitzat a Barcelona el debat: “Fer front a les polítiques de la confusió i la por: la justícia social com a repte global”. Han tractat els temes més candents del moment i han fet esmena tant del procés que està vivint Barcelona, des dels atemptats d’agost fins a l’actual barbàrie política, com dels processos mundials on es mostra el que Klein denomina la “doctrina del xoc”. Ambdues ponents se situen enfront del Sí, enfront de l’apoderament per superar el xoc. En el cas de Colau, és un sí que s’ha vist protagonitzat des de la lluita de base amb la ciutadania, i que respon a l’anàlisi que Klein aborda en les seves últimes teories de resistència enfront del xoc. El debat pretén donar estratègies per afrontar les polítiques que posen en perill els drets dels ciutadans i augura una possibilitat de canvi evolutiu. Es proposa generar una narrativa comuna per fer front al debilitament.

En una sala repleta amb més de 700 ciutadans i ciutadanes, més una pantalla gegantina fora del recinte, que va donar cobertura a tots aquells que no van poder entrar, la nit del dijous nou de novembre es va convertir en un acte ple d’emotivitat, aplaudiments i, fins i tot, reivindicacions per part d’un activista sense sostre, que va irrompre en l’acte, criticant les polítiques de l’ajuntament, i a qui se li va donar veu i resposta.

Ada Colau i Naomi Klein van abordar un discurs que en dues hores va repassar, d’una banda, la situació actual de Barcelona i les actuacions del govern del seu partit, visibilitzant tant els assoliments com totes les dificultats a les quals s’enfronta la ciutat; i d’altra banda, i de la mà de Klein, la situació geopolítica mundial, centrant-se en la proliferació de les polítiques de la por, l’ascens de l’extrema dreta i la resistència com a arma de defensa.

Els temes importants a escala mundial han tornat a sortir a escena una vegada més: el dret a l’habitatge; la crisi democràtica; l’empobriment, cada vegada major, de la població; la gentrificació; el deute ecològic; la sobirania de l’aigua i de l’energia; el canvi climàtic; els moviments indígenes; la fugida de capitals; les matèries primeres i l’especulació; etc. perquè la situació en molts casos no ha canviat i està lluny de solucionar-se mentre no es resolgui la qüestió de fons. Malgrat això, també s’estan produint exemples mundials de reculada neoliberal, encara que de manera mínima. Naomi exposa casos clars a Llatinoamèrica, casos de terror que demostren febleses i casos de moviments que estan donant respostes. La proposta a la qual ens enfrontem és la de fer front a un sistema corrupte que no valora la vida i valorar-la en una situació d’igualtat seria el tema central.

La doctrina del xoc potser va ser la paraula que més es va emprar en tot el debat, tema que Klein ja havia definit el 2007 en el seu llibre: “La doctrina del shock. El auge del capitalismo del desastre”, i en el que ara torna a posar l’accent en el seu últim llibre: “Decir no no basta. Contra las nuevas políticas del shock por el mundo que queremos”. Amb aquesta expressió vol referir-se a aquelles maneres d’actuació del poder que, a posteriori d’un desastre o altres contingències, on se succeeixen impactes en la psicologia social, aprofiten la situació per realitzar una sèrie de reformes o aprovar lleis d’una manera impopular. S’aprofita una etapa de crisi per introduir polítiques que destrueixen recursos públics, polítiques que enriqueixen a una minoria. “La doctrina del xoc és un espectacle que actua en una atmosfera interminable de distracció”, dirà Klein. Parafrasejant a l’escriptor argentí César Aira, exposa: “Qualsevol canvi és un canvi de tema”. De què no estem parlant mentre parlem d’això…? Gens més proper al que ha succeït a Espanya amb el cas Catalunya en l’últim mes.

Aquesta manera de desviament atencional comporta una estratègia de “normalitzar la barbàrie i l’abús” perquè des dels atemptats d’agost a Barcelona, passant per les càrregues militars de l’1 d’octubre, fins a l’aplicació de l’article 155 i la detenció de persones per la seva ideologia política, la població ha estat conduïda a una situació de tensió i de xoc continuat, afeblint-la.

Naomi Klein porta analitzant la qüestió des dels atemptats de l’11 de setembre als EUA, i veu com el tema es repeteix sempre i en qualsevol lloc: “Hi ha una estratègia molt consistent que consisteix a avançar introduint les mateixes polítiques de privatització, retallades fiscals per als rics i retallades en els serveis socials per als pobres”. Es pot observar, per exemple, avui dia a Puerto Rico com, després dels huracans, de manera immediata, el fet s’ha utilitzat, per exemple, per defensar la privatització de l’electricitat.

El debat també se centra en les polítiques de Trump, que posa com a model de la doctrina del xoc de manera interminable, doncs ell és una màquina del xoc, és un showman que ens manté centrats en aquest espectacle, que és més divertit que atendre a l’agenda de les retallades. Parla del xou de Trump com una identitat corporativa disfressada d’ésser humà i proposa sortir d’aquesta reivindicació del xoc i posar-ho en un context històric i estratègic.

Però, paral·lelament al cas Trump, el govern de Rajoy ha decidit aplicar una política no menys perillosa, opina Klein, on s’han empresonat a representants del govern, i s’estan permetent centenars de morts en el mar. L’estratègia del govern de Rajoy ha estat encobrir l’alarmant corrupció que persegueix el partit, i qualsevol notícia serveix per desviar l’atenció. Davant aquestes polítiques es proposa actuar amb resistència. Es proposa que Sí que es pot i que “no és una utopia la sensació de desesperança, del llegat neoliberal, que és la guerra a la imaginació”.

El debat acaba donant pas a diferents col·lectius de la ciutat, que des de la base estan donant respostes de canvi. La resposta esperançadora de Klein, conclou: “Aquestes pors també poden ser un moment de salt evolutiu perquè esteu començant de zero, i això espanta, però crec en vosaltres”.