(Imatge de René Gómez)
Intervenció de Javier Belda.-
L’ocorregut a Síria aquesta setmana és quelcom terrible per a Síria i per a tots.
Els humanistes tractem sempre de veure el positiu, sense quedar-nos fixats a les tragèdies més esquinçadores, però ja us anticipo que en aquest cas no és possible.
Aquest desastre de Síria ho és per a tota la humanitat, ja que Síria era molt valuosa per a la construcció del món multipolar.
Era important per a l’Orient Mitjà per l’amalgama cultural a la regió. Síria ha representat durant segles un estat multiconfessional, model de convivència, i un lloc meravellós pels qui el van conèixer en temps de pau i prosperitat.
A partir de la caiguda de Síria, tot apunta al fet que l’Orient Mitjà al complet caurà en mans dels mateixos que han produït el genocidi a Palestina. Pels seus actes reconeixem que són i que en podem esperar.
No és el moment per fer vaticinis, tot és encara massa recent i el poble sirià, que són gent de pau, es troba en xoc. Tal com estan les coses es dibuixa ja el projecte del Gran Israel, annexionant tota Palestina i part de Síria, i amb més agressions per al Líban, l’Iraq i l’Iran. Un veritable desastre que no era ni en els pitjors pronòstics.
Això a grans trets, per a no estendre’ns sobre la qüestió geopolítica.
Els veritables colors de la bandera de Síria
La vida de les persones
Els sirians han deixat de tenir una nació com a tal. És molt difícil imaginar el que això significa per a la representació personal de pertinença a una cultura, només comparable a la mort d’éssers estimats, sabent que molts éssers estimats també seran assassinats.
Ja ha estat abolida la Constitució Siriana i no s’ha reemplaçat per cap altra, ja que els grups colpistes estan absolutament fragmentats. En general, són estrangers, de procedències molt diverses, criminals i fanàtics majoritariament.
L’endemà del cop ja va haver-hi assassinats selectius de més de 500 persones. Quan sona el toc de queda, a la nit, entren a les cases de la gent.
Milers de persones són a la frontera del Líban intentant fugir, però no poden passar, es moren de fam i de fred. Allà no hi ha cap organització internacional humanitària, ni ningú que ho expliqui. Fa només una setmana, era al revés, eren els libanesos els qui intentaven refugiar-se a Síria.
Israel es va afanyar a destruir la flota de defensa de Síria i les capacitats militars, van dir que per evitar a futur un possible atac, no obstant això, van aprofitar per a ocupar el Golan amb l’excusa que els grups –que ells mateixos han finançat i armat– són terroristes perillosos inestables.
El que sí que funcionarà a Síria serà la banca, alguns mafiosos podran viure amb riqueses de l’espoli de la nació.
El 2010 Síria produïa 640.000 barrils de petroli al dia, era una nació exportadora de gas i petroli. En oliveres era la primera potència mundial. Síria compta amb enormes riqueses i recursos minerals i arqueològics. Síria és el bressol de la civilització occidental.
Hem parlat amb amics sirians que ens han donat el seu testimoniatge: la vida de la gent, sense nació, sense institucions, sense educació lliure, sense un govern mínimament normal… Es preveu el pitjor, ningú ho dubtaria un moment, sortiria corrent d’alà a la mínima oportunitat. A més, aquesta caiguda terrible de Síria s’ha produït a l’instant. Encara que mai pots preparar-te per a una cosa així resulta encara pitjor.
Es diu que el govern d’al Assad era corrupte, però els sirians es pregunten: Quin govern del món no ho és? Per això han de destruir la nostra educació gratuïta d’alt nivell, les nostres lleis, la nostra cultura, el nostre territori? Per això cal substituir el govern i reemplaçar-lo per estrangers i delinqüents convictes alliberats?
Què va passar?
Les hipòtesis són vàries, i seria llarg d’abordar-les ara. El que és segur és que el pla de destruir Síria i fragmentar-la ve des d’abans de la II Guerra Mundial, per això ningú va imaginar que pogués ocórrer ara i d’aquesta manera.
Respecte al món, al meu entendre, hem entrat en una fase fins i tot pitjor que la que teníem abans. Amb el lideratge de Rússia en la construcció del nou món multipolar les coses no anaven tan malament, a partir de l’aliança dels BRICS.
Ara, amb l’Orient Mitjà en flames, els enemics del nou món estan entusiasmats, hem retrocedit.
No obstant això, tractarem de pensar en positiu. Encara hi ha una gran part del món disposada a plantar batalla als supremacismes. No tot està perdut, l’aliança dels BRICS ampliats continua sent la principal economia mundial i l’extensió territorial planetària més gran.
Aquest procés només el poden parar els supremacistes amb bombes atòmiques, amb les quals constantment amenacen, però res més.
Cap a quin escenari anem?
A escala mundial, volem pensar que a un de pau a mitjà o llarg termini, aquesta possibilitat l’incorporem com a motor de les nostres accions en la nostra vida.
Però no eludim el dol de Síria i el dol de Palestina i el dol pel Líban. Honrem a les víctimes tenint-les presents i demanem perquè el sofriment els hi sigui suportable. No els girem l’esquena perquè ens incomoda pensar-hi.
És adequat veure quin escenari mundial s’ha inaugurat amb la caiguda de Síria. El món neoliberal i la societat del benestar, tal com la coneixíem, ja fa temps que és en abolició. Hem de ser conscients d’això.
Què fer? Simplement, no defallir i aquí esteu vosaltres, líders socials i activistes incansables, que sou un exemple de lluita sostinguda.
Simplement seguim, perquè en això va la nostra coherència personal i el sentit de les nostres vides.
Estiguem en contacte més que mai, parlem del món, connectem amb totes les latituds, discutim, estudiem com són les coses, sense voler veure-les tan sols com ens agradaria que fossin.
No és la primera vegada en la llarga història de la humanitat que aquesta se situa a la vora de l’abisme, no obstant això, aquí seguim, així que tinguem esperança.
Veure la gravetat actual no ha d’esborrar-nos tampoc els moments d’alegria. Aquesta alegria que reclamem i que pretenen robar als innocents i sagrats nens.
Pau, força i alegria per a tots.