Quan els joves comencen a descobrir el món que els envolta, solen visualitzar-lo en colors bàsics que reflecteixen tendències. Al cap i a la fi, així es presenten els resultats electorals: amb colors ben definits, com el blau, el vermell, el verd… Amb el temps, aquests joves deixen de ser tan joves, però potser continuen obstinats a conèixer. Sempre hi ha nous objectes per descobrir en el paisatge i en el bagul de la història.

A poc a poc, aquesta generació s’adapta a les consignes de les anteriors, i cada vegada són menys els que persisteixen en el seu desig d’aprendre; encara menys són els interessats a reinventar.

Les fascinacions inicials operen com a tendències personals, però arriba un moment en què és necessari acréixer la mirada. Les coses no són el que semblen, i si no t’atreveixes a inventar una nova realitat, serà difícil afirmar alguna cosa amb certesa. Al final, no pots eludir realitzar el teu deure generacional, perquè aquí resideix la coherència que ha de donar-te l’energia per avançar. És cert que sempre hi haurà espai per abraçar la incoherència de ser part del sistema.

Els colors del sistema són una farsa

El supòsit partit verd alemany ha resultat ser nazi. Això ja ho va dir Silo en els anys vuitanta i va quedar reflectit en el Manifest Humanista.

Els defensors del medi ambient s’arronsen d’espatlles enfront de les bombes que, per a ells, són democràtiques i no contaminants. El seu tema és reduir la petjada de carboni i coses semblants per mantenir el seu estatus de clan.

Als qui lluiten contra els colons en la Palestina ocupada, resulta que els sembla bé la caiguda d’al Àssad, mentre l’estat fictici israelià bombardeja i colonitza més territori de Síria, davant la passivitat dels grups colpistes, fragmentats i armats per occident.

Els que parlen de llibertat –amb la motoserra a la mà– regalen la nació als mafiosos habituals a canvi d’una mossegada de l’espoli. S’enuncia en poques paraules, però les conseqüències del desastre perduren per segles.

Mentrestant, les suposades esquerres trien entre prosperar o sucumbir, en un sistema que ho té tot lligat i ben lligat. Així que es conformen amb engrunes fent el paper de serfs, i promouen drets socials aparents, cuinats per les elits en els seus fòrums.

Adaptació

L’ideari del nou humanisme defineix tres possibilitats quant a adaptació:

Distingim entre una desadaptació, que ens impedeix ampliar la nostra influència; una adaptació decreixent, que ens deixa en l’acceptació de les condicions establertes i una adaptació creixent que fa créixer la nostra influència basada en els nostres principis

Els oportunistes pateixen de miopia respecte a aquest tema. Ells consideren que la manera de viure és l’acceptació de tot, és l’adaptació a tot; pensen que acceptar sempre tot allò que provingui dels qui tenen el poder, és una gran adaptació, però, és clar, que la seva vida dependent és molt lluny del que entenem per coherència.

En l’adaptació decreixent s’instal·len els partits d’esquerra, que perduren en les societats que, a occident, s’autodenominen democràtiques, així com els sindicats i tot el que forma part del sistema establert (amb les cartes marcades). Es tracta de cedir terreny a canvi de prestigi i diners, la qual cosa, en última instància, implica trair la causa comuna.

D’altra banda, les dretes són obertament egoistes, un altre exemple clar d’adaptació decreixent. Dins de les sigles partidàries, la lluita per aconseguir més poder és constant. A poder més gran, corrupció més gran i una implicació més gran amb el crim organitzat. La situació es complica encara més quan el crim organitzat comença a organitzar el poder.

Aquests exemples bàsics es refereixen a la política en termes generals, però aquesta tendència es reprodueix de manera fractal en qualsevol mena d’organització.

L’ombra del nihilisme

L’ésser humà és temorós; és en el seu instint bàsic. Entre moltes altres coses, tem descobrir que «de tant lluitar contra dracs s’ha convertit en drac». Enmig de la decadència, els esdeveniments superen la generació establerta que, en el millor dels casos, anhela una sortida ordenada dels àmbits de poder, idealment, amb una placa commemorativa. No obstant això, el més comú és que es doni un abraçar-se al càrrec que no du enlloc. Ja no es tracta només d’una percepció de la realitat dolenta, sinó de posar bastons a les rodes a tot allò que és distint, encara que això signifiqui trair la causa original. Sempre hi ha explicacions per justificar la batalla que ocorre en el si de les organitzacions.

Sobretot, s’instal·la la creença que un és diferent de la resta del món i, per tant, superior; que no hi ha res a aprendre dels altres, que són considerats aliens. Aquesta mentalitat ens porta a banalitzar-nos i a transformar els nostres postulats en purs pamflets buits.

Així les coses, aquestes reflexions semblen portar-nos a les portes del nihilisme. De fet, els joves queden fastiguejats dels vells desil·lusionats, que presumeixen de saber-ho tot i, no obstant això, no saben res. Les  receptes velles, recitades com a refranys, es presenten al seu davant com a naturalesa morta enfront d’una simple flor plena de vida.

Ara bé, l’ésser humà evoluciona, malgrat les resistències.

Per eludir l’ombra del nihilisme podem intentar deixar a un costat la violència, ja que ambdues es retroalimenten. Les dinàmiques de clans, trames, subterfugis, paranys i conspiracions són formes de violència que es manifesten en totes les organitzacions.

No pretenem tenir una resposta definitiva al nihilisme, però el simple acte d’observar sense temor pot ajudar-nos a elevar la mirada. És la cerca d’allò que és poètic el camí per trencar la xarxa d’ombres? Només, si no es converteix en un nou instrument que ens dugui de retorn a pràctiques velles.

En última instància, fem allò que puguem per estimar a la humanitat. No hem triat el món on vivim, i rebutjar la violència no equival a apartar-ne la mirada.