Últimament, anem a desastre per setmana. A vegades són desastres que duren molt i altres menys, però no ens podem relaxar molt, perquè de seguida PAM!, un altre desastre. Les guerres són un desastre, totes, sense excepció. A Síria la cosa semblava “relativament” calmada els últims anys, però de cop, en pocs dies, tot ha canviat. Al Asad ja no és el seu president vitalici; els “rebels” han pres el poder. Això de Síria recorda molt, sospitosament, al que ha passat en altres llocs (Líbia, Egipte, Tunísia, l’Afganistan…). Els Estats Units (i els seus súbdits) fan costat a uns “rebels” perquè prenguin el poder en algun lloc on no els agrada el governant actual; per a complicar més les coses, el governant de torn resulta ser un dictador convençut que ell, i només ell, és capaç de dirigir el país (tinc pendent escriure sobre aquells que es creïn més intel·ligents que els seus pobles). Així, entre els opositors estan els, com no, armats fins a les dents per les “democràcies occidentals”, però també hi ha persones que genuïnament els agradaria que el seu país gaudís de més llibertats i justícia. D’aquesta manera, els mitjans massius occidentals ens mostren la cara amable dels genuïns demòcrates, mentre ens amaguen la cara bastant menys amable d’aquells que aspiren a reemplaçar al dictador de torn per ells mateixos. Això és el que hem vist en els exemples indicats més amunt, i en molts altres casos.

Enfront d’aquesta situació, el sistema ens posa en una dicotomia: fem costat al dictador de torn, que caragolat al poder, sembla ser el mal menor? O fem costat als “rebels” que avancen a sang i foc amb la bandera de la llibertat? Jo ho tinc clar: no m’agraden ni els uns ni els altres, perquè aquests dos bàndols volen imposar la seva visió amb la violència. En el cas de Síria, crec que no es tracta de triar entre Al Asad i el HTS (que sembla ser el grup que encapçala la rebel·lió, un grup que se suposa que abans formava part d’Al Qaeda i que ara, misteriosament, resulten ser unes belles i democràtiques germanetes de la caritat), perquè tots dos han apostat per la violència sempre.

Mai em va agradar Gadafi, però la Líbia actual és molt pitjor que quan estava ell; mai em va agradar Al Asad, però em temo que la Síria que es ve serà bastant pitjor.

Fins aquí, el que podríem dir la “anàlisi estàndard” de la situació. Hi ha moltes anàlisis infinitament millors, com per exemple el de Craig Murray, publicat al blog d’en Rafael Poch, o el de Germán Gorraiz López, publicat a Pressenza. Així que m’agradaria aplicar una mirada una mica distinta, perquè valgui la pena llegir aquest article.

El sistema ja no s’aguanta més, es van caient els trossos per tots costats, i a sobre cauen sobre els nostres caps. Estem més a prop que mai d’una guerra nuclear, que faria semblar un alegre passeig primaveral a la situació actual d’Ucraïna o Síria, i també estem acostant-nos a passos accelerats a una crisi ecològica sense precedents. Jo viu a uns 2 km de la costa mediterrània, a uns 40 metres d’altitud, i sempre fem la broma que com seguim així acabarem en primera línia de mar. És cert que mentre les coses no es posin molt mal de veritat per a tots, hem de continuar vivint, i mentrestant continuem gaudint d’ordinadors, de sèries i pel·lícules, de restaurants… Bueno, no tothom gaudeix d’aquestes coses, però encara hi ha molta gent que es pot donar aquests luxes.

Tampoc podem oblidar-nos que en el passat van ocórrer desastres fins i tot majors: guerres de 30 o de 100 anys, pestes que van acabar amb gairebé la meitat de la població d’Europa, dues guerres mundials en el segle XX, massacres a Vietnam o Cambodja… En fi, tot un rosari de desastres. El que distingeix la situació present és el seu abast planetari.

Mirat des d’un altre punt de vista, un una mica més optimista, això és com l’amarg remei d’una malaltia, una llarga malaltia anomenada violència, que està donant els últims (tant de bo) raneres. El futur de l’ésser humà és sense violència, sense que uns oprimeixin a uns altres, però per a arribar allí encara ens falta una mica. Encara hem de superar als Trump i Putin de torn, per citar als més vistosos (perdó, però no puc evitar el riure quan imagino a aquests ridículs personatges, un que podria ser un personatge de Kurt Vonnegut i l’altre de Nicolai Gogol, a qual més caricaturesc). No tinc dubtes que anem en aquesta direcció, i que a poc a poc anirem albirant aquest futur tan anhelat, encara que ens falti precisar el dia i l’hora.