Abans d’entrar en matèria, cal definir què entenem per sistema. En les últimes dècades, molts associen aquesta paraula al neoliberalisme, però el sistema ve de molt abans. Tal vegada, irònicament, entre els votants de Trump, que presumeixo no són molt adeptes a les subtileses, el concepte de sistema és més clar: és la cultura de la violència que s’imposa des del poder cap a la gran majoria de la població. Per a mi, el sistema és una mirada sobre el món, una mirada violenta i discriminatòria. I, lamentablement, no és exclusiva dels poderosos, sinó que la compartim entre (gairebé) tota la població. És una mirada deshumanitzadora, que em fa veure a l’altre no com un ésser humà amb les seves aspiracions, els seus somnis, els seus amors, els seus temors, sinó com un enemic al qual vèncer o, en el millor dels casos, del qual cal treure alguna cosa. Això és per a mi el sistema, i per descomptat entre els més poderosos estan els seus màxims representants. En tant mirada, el sistema “se’ns cola” en algunes actituds, no és una cosa permanent, anem fluctuant, a vegades veiem les coses d’una manera i a vegades d’una altra; la qüestió és que la mirada del sistema no ens guanyi la partida, sinó que vagi retrocedint. Perquè, com em sembla obvi, la felicitat és inversament proporcional a aquesta mirada: com més miro les coses com el sistema, pitjor em sento, i al revés, quan soc capaç d’adoptar una mirada més pròxima, més connectada amb el que sento, més allunyada del sistema, millor em sento.
El sistema s’està esfondrant. Això vol dir que en els éssers humans va cobrant força aquesta mirada més humanitzadora, i això és gràcies a que la mirada del sistema es demostra cada vegada més inadequada, més fracassada, que fa sofrir més, i a poc a poc ens anem donant compte, encara que no siguem del tot conscients.
Trump és un símptoma d’aquesta ensulsiada del sistema. És el grotesc en estat pur, el pallasso que està enfilat al cim del poder. Com es diria de manera popular, “un mico amb navalla”. Quan les estructures s’esfondren, cauen de manera ridícula, com va passar amb la caiguda de la Unió Soviètica, que va donar pas al borratxo de Yeltsin. Què hi ha més ridícul que les víctimes del sistema votin al màxim victimari, al més violent i discriminador.
Trump és conseqüència d’aquesta ensulsiada del sistema. Kamala Harris, així com el partit demòcrata o la socialdemocràcia europea, són la cara educada del sistema, la cara amable. No crec que siguin males persones, batallen dins de sí el sentiment humanista i la conducta antihumanista apresa i glorificada en els espais de poder. Aquesta cara educada i visible és la que la gent rebutja amb més virulència. Bastant els han enganyat i perjudicat com per a ara fer-los creure que vetllen pel seu benestar. És mentida, i la gent ho sent, i per això vota al “dolent per conèixer” perquè l’un altre és “el mal conegut”. Trump, i les seves còpies en carbònic repartides pel món, “semblen” dir la veritat, “semblen” parlar amb sinceritat, i això la gent, enganyada pels més educats, ho valora positivament.
Trump és causa d’aquesta ensulsiada del sistema. Estàvem a la vora de l’abisme i vam fer un pas endavant. Un altre més. No sé si serà l’últim, però sens dubte va en aquesta direcció. Pot ser que la majoria de les persones no facin una anàlisi racional de les polítiques dels uns i els altres, sinó que es moguin més per instint, per sensació. Veurem quina sensació en el cos els deixen els pròxims quatre anys de Trump. Però no ens hem d’enganyar, a pesar que Trump pugui fer polítiques públiques molt perjudicials, això no significa que vagi a perdre la seva popularitat; a la vista estan els exemples de Milei o Ayuso. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials juguen el seu paper en això. Però que tampoc s’enganyin els seus votants, perquè aquesta gent no cuidarà als seus votants, sinó que els destrossarà, els hi farà la vida pitjor, els discriminarà, els violentarà, els explotarà.
Al final què queda de tot això? Queda que el sistema s’està esfondrant, i s’obrirà pas una nova mirada sobre el món i sobre les persones, una mirada humanitzadora, en què les persones es reconeguin com a tals, en què la discriminació, l’explotació, la violència de gènere, les guerres i tots els tipus de violència comencin a retrocedir de manera irreversible. Estic segur que això ocorrerà, encara que se m’antulla atrevit posar-li una data.
