Javier Belda.

D’entrada, em costa veure que els imperis siguin una cosa bona. Vaig néixer en els anys seixanta, els meus referents culturals van ser el Che Guevara i Jim Morrison; aquesta disparitat concorria i s’integrava en el concert a cel obert, com a San Francisco 1967, només que a Espanya en els vuitanta; és a dir, amb aroma a botifarres i cànnabis.

Tota una generació amb aquest embolic intern entre el militant compromès amb la causa i un ésser intern agitat, llançat a la cerca de l’abstracció i la complexitat.

Els records idealitzats de la joventut ja van passar; la lent distorsionada de la memòria me’ls presenta amb fascinació, però el to d’aquestes etapes depèn més del present que del passat.

Què té a veure el feliç imperi espanyol amb la meva vida? Aparentment res; només és una entelèquia: allò que imaginem sobre com van ser les coses, segons el que necessitem projectar en el moment vital actual.

Llavors un es diu: «aquesta és la meva sensibilitat generacional»; la identificació és tal que resulta incòmode tractar de canviar de postura. Però, per què no hauríem de poder escoltar els diferents relats sobre els fets històrics? No passa res dolent per posar una mica d’atenció als arguments dels altres.

Diferents narratives

Relat 1

«Ni genocides ni esclavistes; van ser herois i sants», és el missatge que es llegeix sota un enorme «1492» en els cartells que han aixecat la polèmica en alguna ciutat espanyola.

«Els territoris americans no eren colònies, sinó virregnats», postulen els defensors de l’antic imperi. A més, els nadius americans estaven sotmesos a la dominació de determinades ètnies cruels; necessitaven un impuls civilitzatori. Sense la complicitat dels nadius, difícilment uns pocs centenars de colons, arribats des de molt lluny en petits vaixells, haurien pogut conquistar res.

No va haver-hi destrucció cultural, perquè en tota Llatinoamèrica hi ha 140 llocs que són patrimoni de la humanitat i, en quaranta anys, els espanyols van fundar més de 30 universitats. No es va produir cap genocidi, a diferència del que van fer els francesos i els anglesos en les seves colònies. Encara més, ells es van emportar les riqueses i van culpar els espanyols.

«A Espanya li costava més mantenir Amèrica que el que recaptava»; el «veritable motiu era l’expansió de la fe cristiana».[1]

Relat 2

El més important és veure qui està promovent aquesta visió de l’imperi espanyol. Ells tenen ben fixats els seus interessos de conservació. No vivim en un món pla; hi ha fortunes, terratinents, jerarquies i llinatges.

No es tracta solament de l’imperi espanyol; altres postulen el mateix amb l’imperi otomà o l’imperi rus, etc. Aquests models, no obstant això, es presenten com a models que anhelen l’ordre enfront de la decadència capitalista que pretén arrasar i destruir tot.

Estem, doncs, en la disjuntiva de triar entre conservadors o destructors. La resposta és senzilla —en això no cal ser gens original—: els primers generen estabilitat enfront de la termodinàmica del sistema neoliberal en fase caòtica.

Però d’aquí a glorificar els homes de llauna i espasa en mà, hi ha un abisme. «Van arribar els espanyols per a salvar-nos de nosaltres mateixos perquè érem uns salvatges caníbals», comenta algú irònicament.

Relat 3

Com creiem que no hi hauria violència en els imperis basats en les castes!?

En canvi, el comunisme va unir a múltiples nacionalitats de Llatinoamèrica, cosa que no va poder aconseguir la hispanitat en gairebé tres segles amb els seus virregnats, colònies o el que fos i convertits ara en el BBVA o Repsol, impulsant al polític atlantista de torn, decidint qui és el veritable president electe d’un país aliè i, per descomptat, «protegint» el medi ambient.

La Unió Soviètica va ser multicultural i multiconfessional. Com a projecte humà, era en una altra escala evolutiva; anava més enllà, perquè aspirava a la igualtat.

Serveixi l’exemple de Yuri Knórozov, el lingüista soviètic que va desxifrar l’escriptura maia. Des de jove, va mostrar curiositat per diferents cultures i llengües.

Durant la Segona Guerra Mundial, va poder rescatar un manuscrit de còdexs maies de la Biblioteca Nacional de Berlín. Aquesta troballa va despertar la seva curiositat, i es va posar com a objectiu demostrar que els jeroglífics maies no eren sols símbols, sinó part d’un sistema fonètic.

Aquests tres relats, de manera molt abreujada, denoten la cerca de futur de la consciència, que es dona en un moment complex i terrible de la humanitat, quan la desestructuració ho domina tot. En aquesta caiguda lliure, ens busquem a nosaltres mateixos i busquem un model social evolutiu.

No és una cerca capritxosa o un joc per a intel·lectuals; és totalment transversal. Un nou món multipolar està en marxa, reunint en la mateixa taula a nacions i cultures que semblaven impossibles de confluir.

Com sovint ocorre en la història, es tracta de canviar les rodes del tren en marxa. Mentre el món civilitzat (Orient) genera una cosa nova, el món abolicionista genera el caos (Occident) i cal estar preparats per enfrontar les seves agressions.

Aquesta és la tragèdia actual, que va unida a les cerques per fer emergir quelcom nou: un món integrat, amb igualtat de drets i oportunitats, que prioritzi l’espiritualitat per sobre dels dogmes i els fanatismes.

Tal vegada trobem etapes en el passat que ens ressonen amb aquest anhel evolutiu, però tinguem present que aquells moments històrics estan idealitzats per la nostra mirada actual.

—

1: https://esrt.press/actualidad/525995-genocidas-esclavistas-heroes-santos-polemica-espana