Al febrer d’aquest any, després de les mobilitzacions laborals  de desembre i gener, la Conselleria de Salut afrontava l’any 2024  pensant a aplicar el III Acord de l’ICS amb els treballadors,  i esperava uns  pressupostos de la Generalitat que incrementarien la capacitat econòmica del, sempre menystingut, servei nacional de salut i que compensessin la pèrdua dels fons Covid.

Però, Pere Aragonès, va presentar uns pressupostos sense xarxa de cap mena, i davant la negativa dels Comuns a signar-los i orfe del suport de Junts, va decidir actuar com ho faria Pedro Sánchez i convocar eleccions anticipades, amb la intenció d’agafar amb els pixats al ventre a la resta de possibles formacions independentistes (o bé en un atac de la malaltia anomenada testiculina política). El resultat és que Pere Aragonès més aviat es va assemblar a Artur Mas, l’any 2012, però, clar, aquest últim tenia més diputats.

En plena campanya electoral, vaig tenir l’oportunitat de trobar-me, junt altres companys, com a representant de Marea Blanca de Catalunya, amb el conseller de Salut. Si una conclusió vam treure,  va ser que el mateix equip continuaria al Departament en cas d’una victòria d’Esquerra República de Catalunya. No es preveien pas els resultats electorals que al final vam tenir.

Si bé és cert que Pere Aragonès cotinua sent President de la Generalitat en funcions, el 13 de maig de 2024, anunciava que no recolliria l’acta de diputat del Parlament de Catalunya i que abandonava, per tant,  la primera línia política. I la gestió del mentrestant? I no només és ell. Hi ha la sensació que tot el govern  ha abaixat els braços.

El triomfalisme va desaparèixer de sobte, al govern i a la Conselleria. La crua realitat, finalment, es va imposar. La caiguda dels pressupostos,  combinada amb  les conseqüències del III Acord de l’ICS, i la desaparició dels fons Covid, abocava a retallades fruit de la falta de previsió, no sols de la Conselleria de Salut, sinó del Govern i també del propi President de la Generalitat. Aquest cop no tan sols van caure inversions com el nou CAP d’Abrera o l’Hospital Ernest Lluch, sinó  que les gerències dels grans hospitals van anunciar retallades importants  pels tres mesos d’estiu: 33 milions a Vall Hebron, 11 a Bellvitge… però el cop és encara més demolidor a l’atenció primària.

Sense les noves partides pressupostàries promeses, amb una estructura crònicament  debilitada per les polítiques dels successius consellers, l’atenció primària es troba sense substituts, no sols per les vacances, sinó també davant de les baixes de tota mena.

La solució del conseller és que anem a les urgències. A quines?

A les dels serveis d’atenció continuada, retallades des de Boi Ruiz i que no s’han recuperat?

Als escassos CUAPS que hi ha en determinades ciutats, però no en la majoria?

A les urgències hospitalàries  que recullen tots els pacients i malalts  que no han pogut ser atesos en la primària?

Alguns metges han apuntat que no podran controlar els pacients crònics, però… siguem realistes, si les temperatures pugen com l’any passat, la major part d’aquests pacients hauran de passar pels serveis d’urgències hospitalàries.

Els sindicats han anunciat mobilitzacions pel pròxim 20 de juny, però no han tingut la saviesa de coordinar,  mínimament, les mobilitzacions i el resultat és que en  tenim convocades, per diferents sindicats, davant de la Conselleria i, quasi alhora,  davant de la seu de l’ICS. Com des dels moviments socials podem explicar-ho a la gent perquè hi doni suport?

No ens quedarem de mans creuades  davant del desastre propiciat des de la irresponsabilitat política. Sortirem als carrers. Ens hi va la vida.