Diumenge al matí, un amic, exregidor i  militant d’esquerres, mentre esperàvem el nostre torn per a jugar a bitlles catalanes, em va comentar que es quedaria enganxat a la televisió per seguir l’escrutini de les eleccions gallegues. Ell esperava que fos llarg  i emocionant, ja que estava en joc la majoria absoluta del Partit Popular a Galícia. Ben segur, que se’n va anar a dormir ben d’hora i emprenyat.

És extrapolable la victòria incontestable del Partit Popular i la davallada importantíssima del PSOE a tota Espanya?

És una ganivetada mortal a Pedro Sánchez?

Hi ha dos factors que suggereixen que no ho és:
Vox encara és rellevant a la resta d’Espanya i no desapareixerà del mapa polític tan fàcilment. Galícia és tan conservadora i tradicional que Vox baixa de quasi 80.000 vots, a les generals del 2023, a una mica més de 30.000, ara. I a Espanya, l’alternativa a les dretes no passa per un govern progressista nacionalista. Galícia té un sistema de partits propi, com Catalunya o Euskadi, amb les seves dinàmiques particulars.

Si algú s’ha estavellat sense cap mena de dubte han estat Sumar i Podemos. A les eleccions generals del 2023, a Galícia van arribar a més de 178.000 vots. Aquest darrer diumenge electoral Sumar no ha arribat a 30000. I el seu exsoci, Podemos, ni a 4.000. Si sumem  tots dos, en menys d’un any han perdut més de 130.000 vots.
Tot i l’acord a què van arribar per presentar-se conjuntament, les bases van decidir que anessin soles. Una errada total que ha comportat un èxode massiu de vots cap a l’única alternativa política i  electoral real al PP a Galícia, que és el BNG.

Si et presentes a les eleccions, cosa a la qual  ningú t’obliga i pots no fer-ho, tot continuant  mirant el partit des de la banqueta i posant a parir a tota la resta de jugadors, has de pensar  que et dirigeixes a tot un electorat i no pas només a la teva militància. Ens passa sovint amb els moviments socials que organitzem actes i accions, però que estan concebudes per a consum propi. Ja sé que Woody Allen va dir allò que masturbar-se era fer l’amor amb la persona que un més estima, però la política és evidentment social; com es presenta  una candidatura davant de la gent, a qui hem de demanar el vot i no estan convençuts. Com fem que gent, que no ens hagi votat mai, ho faci per primer cop. Per tot això cal sortir de la nostra petita peixera i cercar mar obert.

Fraccionar un vot ideològicament similar per qüestions personals, per un surt tu que jo m’hi poso jo, és una pèssima idea que et du a la irrellevància política, la defunció total d’una formació política. La militància va decidir democràticament, però van acabar fent fugir a tothom que no hi milita, a la gent del carrer. És un recordatori a totes les militàncies d’esquerres que no es conformen a ser extraparlamentàries: cal tenir en compte a la gent.

Una pregunta final: si la decisió d’anar uns i altres separats l’hagués pres un polític concret, a hores d’ara hauria presentat la seva dimissió o estaria cessat. Però, ara que es fa amb tota aquesta militància? N’haurem après totes?

Per cert, a l’ANC, amb el tema de la llista única, han pres nota?