Que difícil em resulta separar a Miguel de tota la seva parentela! Parlar d’ell, és parlar de la seva família, del seu entorn pròxim, de llaços que transcendeixen tots els temps i dificultats.

Cultivador d’amistats, m’atreviria a dir eternes, era algú que marcava profund a qui el tractava i l’estimava.

Però per a mi, que vaig conèixer primer els seus pares i  el seu germà petit, l’Hernán i no el vaig tractar fins moltíssim temps després, se’m fa molt difícil dissociar-lo de tota aquesta bondat i bona ona que transmetia la seva família.

Dely i Tope, els pares de fills viatgers, transhumants, aventurers. Els recordo sempre somrients, disposats a donar un cop de mà, afectuosos amb mi, que era un nen que se sentia cuidat per aquestes abraçades, per les rialles i per quelcom dolç.

Recordo també l’Hernán i la Mariana tenint cura de mi, en alguna excursió a la mar, prop de Barcelona, sent encara molt nen. I, segurament, també acollit per les xarxes humanistes construïdes pel Miguel i la Susana quan vaig anar a viure a Barcelona, allà pel 1996.

Perquè el Miguel i la seva companya eterna, la Susana, eren grans teixidors. Armadors de confraries i complicitats. Una paraula permanent: militància. Drets humans, respecte a la diversitat, ajuda als migrants, rebuig de la violència, en totes les seves formes, humanisme. I en cada front de batalla, ells hi eren.

A vegades en primera fila, a vegades cobrint la rereguarda, amb aquesta capacitat de desdoblament que era un dels seus grans atributs. Fer sense necessitat de penjar-se les medalles. Quin bon tipus era el Miguel!

El mes passat vaig parlar amb ell al Parc La Reja, el seu lloc en el món des de fa uns quants anys. Com estava de complicat tot en termes polítics, econòmics, ideològics i recordo la seva fortalesa per continuar apostant per l’optimisme, em deia “ens en sortirem” o una cosa semblant. Jo, una miqueta més escèptic, li qüestionava que a vegades aquesta esperança obturava un pensament crític que ens permetés desentranyar amb més claredat i exactitud el diagnòstic, per a ser més assertius en les decisions a prendre.

Vàrem reflexionar junts, i vàrem aconseguir, és clar, un punt intermedi on poguéssim abraçar-nos i sentir que l’altre era aquí, per a un i pel conjunt.

Aquest va ser el registre quan em vaig acomiadar amb un “ens veiem en una estona…”

El 23 de setembre, Pedro ens deia que Miguel era a l’hospital, que el seu estat era molt delicat, però que estava en bones mans. Avui, rebo un sobri missatge que m’avisa que la interessant conversa amb l’amic Miguel, quedarà suspesa per un temps més.

Però la infinitat d’actes llançats per aquest home ens connecten i ens continuaran connectant.

Una abraçada gegant per a Susana, Hernán, Pedro, Xavier, Mercè, François i tants més, que han d’estar passant per un moment dur. Ells saben millor que jo, que el Miguel és a tot arreu.