Creieu que fracasar en alguna cosa és… un fracàs? Un error? Un desastre? Alguna cosa que cal evitar? Tot el contrari!

D’acord, en realitat depèn de quina sigui la nostra direcció de vida. Ja hem dit que aquesta és una psicologia existencial, per la qual cosa el tema de la direcció és fonamental. Si el meu camí de vida es dirigeix cap als meus èxits externs (sobretot els meus), llavors sí, un fracàs és un horror, ja que s’oposa al meu desig d’èxit. No obstant això, si la meva vida es dirigeix cap a la superació del sofriment, cap a l’evolució, el creixement intern i l’alliberament dels encadenaments mentals, llavors el fracàs és un aliat extraordinari, car ens allibera, precisament, d’un somieig il·lusori que ens manejava. 

Per Jordi Jiménez

Somieigs

En l’article anterior ja vam parlar de què eren els somieigs: aquest conjunt d’imatges que apareixen de manera mecànica quan estem en vigília i que ennuvolen el nostre estat mental. Ara afegirem alguna cosa més: aquests somieigs, aquestes imatges, van apareixent per compensar situacions, són respostes compensatòries a estímuls interns o externs. És a dir, tinc sensació de fam (estímul intern) i apareixen en el meu espai mental imatges (somieigs) de menjar, d’anar a la nevera o d’anar a un restaurant (compensació de l’estímul de fam).

Surto al carrer i noto que fa fred (estímul extern) i m’apareixen imatges de llocs calentons o d’unes vacances a la platja (compensació de l’estímul). Aquests somieigs són anomenats secundaris perquè són situacionals, és a dir, una vegada que la situació canvia o l’estímul desapareix, el somieig també canvia o desapareix.

Però, hi ha somieigs que són constants, que romanen encara que les situacions canviïn. Són els somieigs primaris. Per exemple, si sempre he tingut una sensació d’inseguretat davant el futur i els imprevistos, per compensació, tendeixo a somiejar i a buscar situacions estables i predictibles que em deixin una sensació de tranquil·litat. 

Si, per exemple, sempre m’he sentit sol i desemparat tendeixo a buscar situacions de protecció i companyia. O, si sempre m’he sentit infravalorat i poca cosa tendeixo a compensar-ho buscant protagonisme i sent perfeccionista per evitar la crítica.

En fi, hi ha centenars de combinacions possibles. Tots, absolutament tots, tenim somieigs primaris constants, que estan compensant alguna mancança i que no depenen d’ocasions concretes, sinó que apareixen en totes les situacions encara les més diferents. El meu somieig d’estabilitat, el meu somieig de protecció o el meu somieig de protagonisme estan actuant en el meu model de família, en el meu model de treball, en les meves amistats, en les meves relacions íntimes… arreu. En tots els àmbits de la meva vida tendeixo a buscar allò que compensa les meves mancances bàsiques.

Observi’s que el nucli d’aquests somieigs és un clima emocional, és una emoció difusa i generalitzada (d’aquí ve que li diguem “clima”, veure article 20), un sentiment de temor, de desemparament o del que sigui. I aquest clima emocional difús és el que genera unes certes imatges en forma de somieigs compensatoris.

Amb els somieigs passa igual que amb altres temes que hem tractat aquí: no cal lluitar contra ells, no cal eliminar-los, ni tan sols cal esforçar-se a canviar-los. A més, tal cosa no és possible. Es tracta de comprendre com funcionen, com estan actuant en mi. Això és com descobrir el truc del mag: una vegada saps el truc ja no té gràcia, ja no te’l creus, perd el seu encant, es perd la il·lusió i veus la realitat d’una manera nova. En el món intern passa igual. Cal descobrir el truc per sortir del món d’allò que és il·lusori i entrar en una realitat nova.

Així doncs, vaig per la vida arrossegat del nas pels de somieigs compensatoris que van orientant la meva direcció i van decidint que faig i  que no faig. Poso en marxa projectes i em plantejo objectius mogut per aquestes imatges que em reconforten, m’agraden i em motiven.

Però llavors ocorre això: el fracàs. Les coses no surten com jo volia, o simplement no surten. Els meus projectes, els meus plans, han fracassat. Em desanimo, m’ensorro, em quedo sense camí, sense rumb, em pregunto per què ha ocorregut això…

Aprofitem per a conèixer-nos

Tots hem viscut alguna situació així en més d’una ocasió. Què estem dient ara? Que cal aprofitar aquesta sensació de fracàs per observar quins somieigs l’han provocat; per aturar-se un moment, reflexionar i estudiar amb detall quin era l’impuls compensatori que movia aquest projecte.

No estem tractant de jutjar res, no està bé ni malament, només volem observar i comprendre. I, si aconseguim desembolicar aquest nus, descobrirem una cosa molt interessant: en realitat no he fracassat. S’ha fet evident el meu somieig i que aquest somieig tenia moltes dosis d’il·lusió, d’irrealitat. Per això no ha sortit. I si he aconseguit veure com ha actuat, si veig com estic funcionant, quantes són les meves compensacions, hauré guanyat en criteri de realitat, ja que pel proper projecte podré separar millor el que és possible del que és il·lusori. 

No estem dient que cal ser pragmàtic i deixar-se d’utopies. No és això. En moltes ocasions el projecte és vàlid, però, per exemple, volem obtenir resultats a curt termini i això no és possible; o bé, volem ser protagonistes d’aquest projecte i després les coses succeeixen d’una altra forma; o bé, he volgut tenir-ho tot tan controlat que, al final, s’ha descontrolat tot; o bé, he forçat tant la gent que m’acompanyava que al final m’he quedat sol.

És a dir, en moltes ocasions el que fracassa no és el projecte, sinó els somieigs que se m’hi han colat. I tal vegada, és per aquests somieigs que el projecte fracassa, però això no vol dir que el projecte no sigui vàlid, ni vol dir que no sigui possible o desitjable. A més, per a una vida plena i unitiva és necessari tenir projectes, tenir el futur obert, fer coses en el món.

En realitat, no importa si els projectes fracassen, perquè sempre podem posar en marxa noves idees i d’aquests fracassos aparents haurem après molt de les nostres il·lusions, i avançarem així cap a una vida més desperta i lúcida.