Les tensions a Ucraïna entre els Estats Units i alguns dels seus aliats, d’una banda, i la Federació Russa, per un altre, es desenvolupen en un context molt complex, en el qual diversos factors juguen un paper important. Hi ha la qüestió de la crisi energètica i la importància del gas rus per a Europa, la creixent divisió d’Europa en est i oest, la crisi en el món anglosaxó -a Anglaterra després del Brexit- i sobretot als Estats Units, on es respira ambient de guerra civil. Però vegem allò que potser és el centre de tot: l’expansió de l’OTAN.

Rússia declara que no té intenció d’ocupar Ucraïna, però que vol garanties que l’OTAN no s’ampliarà, la resposta dels Estats Units és negativa. Però vegem breument com es va arribar a aquesta situació.

El 4 d’abril de 1949 es va fundar l’OTAN amb l’objectiu de defensar el món occidental de l’amenaça que suposaven la Unió Soviètica i els seus estats satèl·lits. En resposta, l’any 1955 es va crear el Pacte de Varsòvia. De fet, durant els anys de la guerra freda, els membres de l’Aliança no van emprendre cap acció militar concreta.

Per superar l’oposició soviètica a la reunificació alemanya, el 1990, el canceller alemany Kohl va assegurar a Gorbatxov que «l’OTAN no s’ampliaria incloent-hi el territori de l’Alemanya Oriental». El ministre d’afers exteriors Genscher va enviar un missatge a Eduard Shevardnadze: «Per a nosaltres és un punt inamovible que l’OTAN no s’expandirà cap a l’Est». El secretari d’Estat dels EUA, Baker, també va donar garanties en el mateix sentit de manera verbal. L’ambaixador nord-americà a Moscou, en aquell moment Jack Matlock, va confirmar que Moscou havia rebut un «compromís clar» sobre aquest punt. Així, Alemanya es va reunificar i el juliol de 1991 el Pacte de Varsòvia es va dissoldre a Praga. Però l’OTAN no ho va fer, encara que el seu enemic històric havia deixat d’existir. Per contra, van començar les primeres intervencions militars, primer en l’antiga Iugoslàvia i després a l’Afganistan, Líbia i el 2015 amb els exercicis militars a Europa de l’Est, a la frontera amb Rússia.

El punt d’inflexió es va produir el 1999, quan es va definir per a l’OTAN un nou «concepte estratègic» en la reunió de Washington, transformant el pacte de defensa original en un acord militar més ampli, que incloïa l’acció preventiva. I quelcom més important, contravenint els acords de 1990, la República Txeca, Polònia i Hongria es van unir a l’OTAN, i més tard altres països, incorporant en el procés a gairebé tots els antics estats satèl·lits de la Unió Soviètica. En l’actualitat, l’OTAN compta amb 30 Estats membres, enfront dels 16 de 1998.

Arribats a aquest punt, és clar que l’afirmació que Rússia està duent a terme una política agressiva i que, per raons expansionistes, està traslladant tropes a la frontera ucraïnesa, és només una narració destinada a justificar un pla i una intenció que els Estats Units té al cap des de la caiguda del Mur de Berlín.

Per establir una analogia, si fos Rússia la que hagués decidit establir una aliança militar amb la majoria dels països de Sud-amèrica i després volgués estendre-la a Mèxic, amb el propòsit d’establir allí bases militars amb armes nuclears, quina hauria estat la reacció dels Estats Units? Potser en aquest supòsit fa temps que ja hauria esclatat una guerra nuclear. En aquest sentit, Rússia ha respost en les últimes dècades amb sensatesa a les nombroses provocacions i ha evitat per tots els mitjans un conflicte armat.

En aquest context i malgrat tot, Europa s’obstina a seguir la política dels Estats Units, que, a més,  és contrària als seus propis interessos. Rússia no sols és important pel gas, sinó que és un mercat essencial per a Europa. Una veritable cooperació entre Europa i Rússia, dins d’una regió eurasiàtica, representaria prosperitat i un gran avanç, no sols econòmic. Però això és precisament el fet que els Estats Units no poden permetre, i per això continuen fomentant les divisions a Europa, no sols entre l’Est i l’Oest, sinó també dins dels mateixos països occidentals. No volen acceptar que el món s’ha tornat multipolar i que el seu imperi mundial és ara en franc declivi.

Si Europa pretén exercir un paper rellevant en el progrés i la pau, ha de tenir una política exterior comuna que sigui independent de les anacròniques manies imperialistes dels Estats Units, com va quedar clar en la declaració d’Europa per la Pau.

Ara com ara, Europa hauria de fer tot el possible per trobar una solució diplomàtica al conflicte d’Ucraïna: Rússia ha de retirar les seves tropes de la frontera, però cal garantir la no expansió de l’OTAN. Estan potser els polítics europeus perduts en les enquestes electorals i els interessos partidistes? Estan a l’altura de la tasca que la història els exigeix? Comprenen les conseqüències catastròfiques d’una guerra entre potències nuclears? S’adonen que està en joc el futur de la humanitat?

Tal vegada els esforços diplomàtics d’Itàlia, França i Alemanya aconsegueixen avui evitar temporalment una escalada del conflicte, però això no canviarà el rumb catastròfic dels esdeveniments.

Ha arribat l’hora que els pobles, la gent del carrer, els invisibles, els que no participen en les negociacions ni apareixen en els programes d’entrevistes facin sentir la seva veu contra la guerra i a favor de la pau. És hora de sortir al carrer. Fins i tot un petit gest en aquest sentit és important per donar-nos a nosaltres mateixos i als nostres fills un futur, un futur humà en el qual per fi ens puguem riure algun dia de les desgràcies que ens toca viure avui.