El primer que cal recalcar és que Putin, malgrat com el descrigui part de la premsa occidental, no és cap  mena de boig psicòpata, sinó que tan sols és la màxima autoritat absolutista d’una potència imperial i que, a diferència del seu equivalent nord-americà, per a ell els diferents processos electorals són un tràmit simple i no el mecanisme decisori que suposen les eleccions presidencials nord-americanes.

La prova que no és cap boig ha estat que en les setmanes prèvies s’ha esforçat a teixir complicitats amb tota una sèrie d’estats, el principal la Xina, per quan arribés aquest moment, i que restessin aïllats tant la UE com els EUA. Va fer els deures.

La decisió de Putin decidint envair Ucraïna no és més que una demostració de força imperial, tant de manera interna com cap a l’exterior, igual que el gos que pixa en un arbre per mostrar quin és el seu territori. És innegable que l’OTAN i també la UE s’han expandit de manera accelerada cap a l’Est, en gran part fruit de la desconfiança cap a l’os rus, encara que fos en hores baixes. Aquesta expansió ha afectat la seguretat  de Rússia, però encara més greu, ha afectat la seva dignitat. Finalment, aquesta expansió no ha contribuït pas a la creació d’un espai de seguretat comú… i aquest sí que hauria d’haver estat l’objectiu polític  de la UE.

L’escenari que Putin s’havia imaginat amb la invasió a Ucraïna suposava que, davant els tancs russos, les forces armades d’Ucraïna no s’oposarien al seu avanç, que els soldats es rendirien i que abans d’arribar a la capital el govern hauria fugit deixant a la ciutadania desemparada i sola, permetent  la creació d’un govern ucraïnès afí a les tesis de Putin, o, simplement, més manejable. Però ni Putin tenia una real alternativa política a Ucraïna i, a més, la realitat és que els soldats ucraïnesos i el mateix govern estan disposats a combatre. A aquestes hores igual hi ha algú dels serveis d’intel·ligència russos  que està traient neu amb pala al cercle polar àrtic.

La fortalesa del govern ucraïnès comporta una nova errada de Putin: demanar als militars ucraïnesos que donin un cop d’estat. No disposa de cap Quisling1. La iniciativa política no la té Putin.

Tampoc té massa sentit obrir negociacions a Minsk, quan des de les fronteres de Bielorússia han sortit tropes russes cap a Ucraïna. No és cap part neutral i Putin falla perquè mostra què vol per Ucraïna exhibint Bielorússia: un estat no democràtic amb un dictador que es manté gràcies a les baionetes russes. Vol Putin aquest futur per a Ucraïna?

Sembla que sí, quan en el seu discurs previ a la invasió ignora, conscientment, qualsevol identitat nacional ucraïnesa, basant-se en un discurs historicista més que discutible i evitant el gran argument en contra: la voluntat dels habitants d’Ucraïna.

Pel que fa a l’OTAN, l’acció de Putin, en compte de debilitar-la li permet arrenglerar les files i incloure a Suècia i Finlàndia, dos països que porten practicant la neutralitat des de 1945, a punt d’entrar a l’OTAN.

Però si Putin és evidentment l’agressor envers Ucraïna, i d’això no hi ha  cap mena de dubte, malgrat que titlli al govern ucraïnès de colla de drogoaddictes i nazis, hi ha altres protagonistes que han contribuït: els governs occidentals. Si vols crear seguretat col·lectiva es requereix un  mínim d’empatia amb els altres i des d’Occident ens creiem el centre del món, els únics que disposem de la veritat absoluta, i ens enorgullim dels nostres principis democràtics, principis que poden quedar apartats sense escrúpols quan són un destorb pel món dels negocis. Podríem animar als ucraïnesos a mantenir-se ferms sense fer res més? Seguim amb el mateix discurs i només enviem armes? Occident decideix que els ucraïnesos morin rearmats per nosaltres per donar una lliçó a Putin. Tant la UE com els EUA haurien d’haver anat amb urgència a Moscou a parlar. Que Putin pogués exhibir davant la seva opinió pública la importància d’aquest fet. Però, com sempre, Occident espera… i l’espera l’han pagat els ucraïnesos, i també els russos.

A Occident ens mobilitzem contra la guerra. Segurament les manifestacions seran multitudinàries, però si només hi ha paraules al final, quan hi ha morts, aquestes son buides. El conflicte només tindrà un aturador quan es pugui arribar a una sortida digne, tant pel govern ucraïnès com per al mateix Putin, un “win-win” . Si això no succeís el conflicte s’enquistarà i això suposarà molts més morts, dolor i odi i no hi haurà pas una victòria de ningú. Més val que es posin a cercar una sortida mes enllà del no a la guerra.

 

1 El règim Quisling o el govern Quisling són noms comuns utilitzats per referir-se al govern col·laboracionista feixista dirigit per Vidkun Quisling a la Noruega ocupada pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial.