Primer de tot entonar un mea culpa: tal com s’havia desenvolupat, ja no la campanya, sinó l’organització de les eleccions era dels qui pensava que més d’una taula no es constituiria i que hi hauria  problemes grossos durant les votacions. La meva visió apocalíptica no s’ha complert, perquè hi ha un àngel de la guarda de la democràcia, anomenat gent, que amb la seva feina, el seu sentit del deure i el seu comportament cívic, han aconseguit unes eleccions normals en temps anormals. La participació ha estat més elevada que en les eleccions gallegues i basques que van tenir lloc en una situació epidemiològica molt millor. Aquest cop Cassandra no tenia raó.

Qui pot reclamar la victòria legítimament? Si l’efecte Illa tenia com a objectiu recuperar el primer lloc en vots, indiscutiblement tenien raó en la maniobra. Però si l’efecte Illa era acabar amb governs independentistes,  doncs no.  Un fracàs rotund. L’única possibilitat d’Illa d’arribar a la presidència de la Generalitat passa per ERC. El bloc constitucionalista, o del 155,   qualifiqui-ho el lector al gust,  és irrellevant a efectes d’un possible govern. Per molt que repeteixin   frases de victòria un cop i un altre cop la realitat no s’amaga: Illa no serà president, per molt que anunciï que es presentarà a la investidura. Es presenta a la investidura del parlament qui proposa el president del Parlament, després de  converses  amb les forces polítiques. No som en un sistema presidencialista, estem en un sistema parlamentari. Menteixen quan diuen que els catalans han triat l’Illa.  I ho fan conscientment. A més, per la mateixa raó, Ernest Maragall hauria d’haver estat alcalde de Barcelona… 5.000 vots més que la llista dels comuns d’Ada Colau…; el 14 F deixa 50.000 vots de diferència entre PSC i ERC.
Per cert la remuntada del PSC era més que previsible en els mesos d’octubre i novembre en veure les previsions de Ciutadans, que anunciaven ja una davallada històrica. Gran part dels vots prestats el 2017 han tornat.

El veritable guanyador és ERC:

– finalment ha superat en unes eleccions al Parlament als nois  i noies de Puigdemont.

– no li ha passat factura la gestió de la pandèmia; però cert que també ha ajudat el fet que l’Illa ministre de sanitat fos el número 1 del PSC… ja no et fixes en el sis i el nou. Una altra qüestió és que els catalans i catalanes potser haurem de reflexionar sobre la manca d’exigència de responsabilitat política per la pandèmia en unes eleccions.

– pot mirar als dos costats, ja que té una opció de govern independentista amb Junts i si cal la CUP, i una altra opció, de centreesquerra amb PSC i els Comuns.
Aquesta posició central deixa Pere Aragonès com a Napoleó, amb plena llibertat de decidir l’estratègia de pactes, i ocupar, a més, la posició dominant respecte a Junts i, per tant, amb capacitat per  assumir la Presidència i les conselleries més rellevants.

S’ho empassarà Puigdemont? Ja ho veurem, però a Aragonés sempre li queda l’opció de mirar  cap a l’Illa.

L’Illa tindrà un problema: amb l’escassa diferència de vots i el mateix nombre de diputats, si vol un govern amb ERC haurà de cedir en alguna qüestió: la presidència, per exemple, o compartir-la, un gest que francament no entendrien els socialistes de més enllà de l’Ebre.

L’independentisme màgic de Junts ja no comanda l’independentisme: la dinàmica de Puigdemont, intolerant amb la diversitat, l’ha conduït a un rol secundari i a dependre de la històrica formació ERC. Els vots del PDeCAT, Primàries… li haurien fet falta per posar-se al mateix nivell que els de Pere Aragonès.

Les esquerres reals, de la socialdemocràcia a l’anticapitalisme més furibund, només  són teloners de l’acció política. La força en l’opinió pública de moviments socials i lluites com la del dret a l’habitatge, no es tradueix políticament al parlament.  Per què? Potser hauríem d’asseure’ns i donar-hi voltes.

La davallada de Ciutadans és herència de la política erràtica de l’aprenent de bruixot Albert Rivera i de la foto de Còlon. Un partit que podia ajudar en la formació de governs sistèmics, com tradicionalment havia actuat l’FDP alemany, és devorat per dues  bandes, tant pel PSC, que recupera clientela, com per Vox que apareix com la reencarnació del lepenisme més identitari, on van a parar part de les classes obreres de l’àrea metropolitana. L’extrema dreta es nodreix de presumptes classes mitjanes amenaçades i destruïdes per la crisi, en una situació molt semblant a la que Trump va suposar per a molts votants obrers de les àrees industrials nord-americanes.

No només Ciutadans i Partit Popular han ajudat a crear un monstre, sinó que, a més, han impedit la veritable creació d’un bloc constitucionalista, o del 155. Han de ser conscients que, almenys a Catalunya, són irrellevants parlamentàriament i, encara més greu, socialment.

Seriosament, amb aquest marc parlamentari es poden impulsar polítiques socials efectives i reals? Els moviments socials haurem d’actuar intel·ligentment i forçar una pressió al carrer que, el dia d’avui, no existeix per fer present als polítics que cal anar molt més enllà del que fins ara s’ha fet per garantir els drets i una vida digna  per a totes  les persones.

Per cert més enllà de la pandèmia seguim en emergència climàtica. Algú ho recorda?