• Alba Vergés: tractant-se d’un manobre, potser és per Treball, truquem al Homrani
  • Pere Aragonés: No recordes el que vam dir la setmana passada: no trucar al Homrani … Mai … Per res.
  • Alba Vergés: Per què?
  • Ramon Tremosa: Però si li vam prendre competències per donar-te-les a tu… mira com és el paio.

Polònia,TV3, 5 de novembre de 2020

Polònia és un programa satíric però que sí reflexa acuradament la realitat del govern de Catalunya. Sembla que finalment el conseller de Treball ha decidit canviar tota la seva cúpula per amagar el seu desastre de gestió. La catàstrofe de la gestió de les residències, el fracàs de la renda Garantida, amb les conseqüències dramàtiques per a la gent afectada, el numeret de la pàgina de les ajudes als autònoms… No cal que a Chakir el Homrani li facin el llit, se l’ha fet tot ell solet… Avui, el gran enigma avui de la política catalana és, com és que encara és conseller de Treball?

L’Honorable Alba Vergés li va al darrere. Sí que la presència d’Argimon a Salut Pública va suposar un canvi, almenys pel que fa a comunicacions. Les baixes del personal sanitari per la manca d’equips de protecció adequats, el paper incomprensible de Ferrovial, tant en el 061 com per rebre el “regalet” dels rastrejadors, protocols adaptats no a les necessitats reals sinó a impedir responsabilitzar els gestors, el tancament de la primària en moltes comarques i municipis… Una gran actuació que avui encara dura. No oblidem que els llavors Molt Honorable Senyor President Torra va forçar que prengues dues decisions: el confinament perimetral de Lleida i l’exigència de nomenar un responsable de salut pública, després de mesos, i  en plena pandèmia, de tenir el lloc vacant.

Així doncs, la gestió d’aquest govern ha suposat molt de dolor per a les persones, i, segurament, morts. És ben lògic demanar responsabilitats de tot ordre, fins i tot penals.

Només mirant a Sant Jaume sembla que ens vulguem oblidar d’un altre irresponsable de la desgovernança: el govern de Pedro Sánchez. És cert que no disposa de les competències en residències i sanitat, que estan transferides a les CCAA. Però,  també és cert que era la màxima autoritat amb totes les competències durant l’estat d’alarma. Tret de moure amunt i avall els militars de l’UME, Pedro Sánchez es va desentendre del desgavell de les residències, quelcom molt semblant al que ha passat ara, quan alguns territoris li han demanat la possibilitat de confinar domiciliàriament, torna a fer-se el sord i diu “això no toca”. Va fer una desescalada precipitada perquè volia salvar l’economia i la temporada d’estiu, però no la salut dels treballadors i treballadores, no va voler aïllar Madrid en la primera onada (la bomba epidemiològica que va dir el President de Castella La Manxa) i així els hi va anar als manxegos. Però fins i tot abans de l’alarma, quan Macron i Merkel van trencar el sagrat principi de la UE de la lliure circulació de mercaderies i van prohibir l’exportació de productes sanitaris des de França i Alemanya no se’n va voler assabentar. Clar que llavors es pensaven que tot seria com una grip molt forta. Molta roda de premsa amb militars, policies i guàrdies civils per amagar que, en el fons, no feia res i que tot se solucionava en dir que amb la unitat guanyaríem el virus. Un gran criteri epidemiològic.

La desgovernança en època de pandèmia ha de tenir conseqüències, però per a tots. I no s’hi val dir que el govern de Sánchez no tenia les competències. En l’estat d’alarma les tenia totes. Quan Salut no va autoritzar l’hospital de campanya que va muntar la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca, n’hi hagués hagut prou amb una ordre del Ministeri de Sanitat. Així es va fer quan es van retirar les competències de personal de jutjats i tribunals al departament de Justícia de la Generalitat. Ben senzill. Però no ho va voler fer. Per què?

Cada dia et sorprèn: un dia Pedro Sánchez anuncia que hi haurà 13.000 mil punts de vacunació, però diu que són els centres d’atenció primària i consultoris de les Comunitats autònomes. L’endemà, que proposarà un seguit de mesures per a Nadal, però que la decisió final correspon a les comunitats autònomes. Com un entrenador de futbol, si surt bé l’èxit és meu, però si surt malament, la culpa és dels jugadors que no han entès el meu plantejament.

Però no en són els únics responsables de la desgovernança. En tenim d’altres, com per exemple l’oposició de les dretes espanyoles, que un dia acusen d’assassí Pedro Sánchez per les morts de les residències i l’endemà atien els negacionistes a sortir al carrer en un acte d’irresponsabilitat no vist a Europa Occidental. En què quedem? Ah, i un poder judicial arbitrari: el que val a Castella i Lleó, no val a Madrid, i oblidant intencionadament principis  elementals com iura novit curia, i  que és capaç, per mesquinesa política, d’escriure en una resolució judicial que fumar és un dret fonamental. Però aquesta fauna no justifica la desgovernança actual.

El lideratge  no s’aconsegueix per moltes banderes i uniformes que t’envoltin, ni amb retòrica. Va amb les persones. Es té o no es té.

I és evident que ni a Catalunya ni a Espanya no n’hi ha hagut. Així ens va.