(Foto d’https://www.facebook.com/adonella.marena)

Ho recordem després de deu anys.

Un any abans neix la idea de “Lo Sbarco”: Una nau d’italians residents a l’estranger que declaren  llur amor per la terra que han deixat enrere. Volen participar en els moviments de resistència que, estesos per tot arreu, tenen dificultats per agrupar-se. Una mirada des de l’exterior que ajudi a entendre, que ajudi a visibilitzar els problemes que han arrelat.

Des de l’inici dels anys vuitanta s’ha anat produint una lenta erosió de drets. Hi ha un constant empobriment material i al mateix temps, polític i cultural; una barbàrie que fa de la TV comercial, dels centres comercials, dels contractes porqueria, de les retallades a la sanitat i a l’escola pública, els nous fonaments sobre els quals es recolza una nova dreta grollera i racista.

En aquell moment Itàlia és, un cop més, a l’”avantguarda” de la història. Qui ostenta el poder és un impresentable, un espectacle obscè, entre la prepotència i el masclisme. No obstant això, té èxit i el món es pregunta: “Per què?”

Per què el poble italià, que ha produït en el passat veritables joies de cultura i saber polític, ara s’ensorra en el fang?

Els italians a l’estranger se n’avergonyeixen. En ells es barreja un sentiment de culpa i d’impotència per participar com a espectadors en aquesta ràpida decadència.

“Lo Sbarco” és un gest d’amor, amor propi sobretot;  no volen ser ”reduïts a això”. Hi ha la voluntat de mostrar altres coses, les coses que no es veuen a les televisions. És un gest de dignitat. És un moviment, lluites, diverses formes de resistència esteses per tot el territori.

Així es va treballant durant un any sencer en l’elaboració d’aquest projecte.

Va ser un treball de teixir relacions. Encara que el centre fou Barcelona, es van crear grups igualment significatius a Gènova, Brussel·les, París, Milà i també s’afegiren grups des de Madrid, Londres, Roma, Torí, el Sud, la Sardenya i Alemanya.

Una experiència que, segurament, va afectar poc les dinàmiques de l’”alta” política, però que va reunir centenars de persones que van compartir un somni, que també  era una acció ben visible.

Vam rebre la “benedicció” de Saramago, que morí poques setmanes abans de l’empresa. Va ser molta la solidaritat que vam rebre, la simpatia que vam despertar. Una espècie de fòrum social que es desenvolupà primer a la nau, durant 24 hores, i després a Gènova, on vam ser acollits per dormir per més de 400 persones. Gènova ens va acollir magníficament amb cinc places organitzades amb trobades, instal·lacions per exposicions, concerts i espectacles sobre els diversos drets: Dret a la salut, dret a l’educació, dret a la ciutadania, dret al medi ambient, dret a la pau i dret al treball.

Després,  va sortir un documental i es va publicar un llibre,  però, sobretot, el més sòlid foren les relacions que es van mantenir, inclús al llarg dels anys.

‘Lo Sbarco’, la nau dels drets, ha format part d’aquell riu subterrani que sempre ha existit a Itàlia. El que ha fet que en un moment històric fóssim part d’un país que havia assolit altes fites en la civilització mundial: l’escola pública i la sanitat universal, l’estatut dels drets dels treballadors, el tancament dels manicomis, drets… D’aquell pedestal, que va ser conquerit amb dures i bellíssimes lluites, ens van fer baixar a empentes i estrebades.

Sàpiguen els que dirigeixen aquest país, poders forts de tota mena, legals i il·legals (que normalment van de bracet), sàpiguen que nosaltres encara hi som, que les brases encara estan enceses, que venen de molt lluny, que estem prenent nota de tot i que la llista és llarga, que hi ha un límit per a tot i que les estacions s’alternen.

Després ens tocarà a nosaltres collportar la responsabilitat i els compromisos als quals la història aviat ens cridarà. Fem-ho amb lucidesa i determinació, però també amb generositat, alegria i amor.