Proposem una rebel·lió mental humanista enfront del tancament mental i la distopia causada pel virus, causat al seu torn per… déu sap què!
En plena crisi de la covid19 l’enfocament que teníem sobre la robòtica emergent està variant. Ara ja no es tracta tant de la fascinació pel nou artefacte o aplicació en el Mobile Congress, sinó de simple supervivència. Ara implorem per l’avenç de la biomedicina que ens tregui d’aquesta terrible situació en la qual ens trobem per causa d’un virus desconcertant.
El Nou Humanisme Universalista (NHU) defineix l’ésser humà com un ésser històric, la manera d’acció del qual és capaç de transformar el món i la seva pròpia naturalesa. Aquesta afirmació ha assolit, en els últims anys, una rellevància central a partir del desenvolupament de la biotecnologia.
El 2011 va sortir a la llum el projecte avatar 2045[1], amb una proposta que va, fins i tot, més enllà de curar malalties i treballa per aconseguir en algun moment la immortalitat. En els seus inicis el projecte va ser afavorit per importants personalitats com Ban Ki-moon o el Dalai Lama. Es tracta de fondre cos humà i tecnologia en una sola unitat. El seu avatar és dividit en un procés de quatre etapes, començant amb el desenvolupament d’androides dirigits per una interfície cervell-computadora-robots controlada per la ment. Això culminaria en un model informàtic del cervell i la consciència d’una persona, que al seu torn es podria pujar –per a la posteritat– a l’espai virtual d’una xarxa informàtica.
Una altra ocurrència, des dels temps de la industrialització, ha estat la de poder transgredir el temps viatjant al passat o al futur al nostre antull. Una de les primeres novel·les sobre el tema va ser “El anacronópete” d’Enrique Gaspar i Rimbau i –després– Julio Verne, qui va imaginar tota classe de viatges extraordinaris, al costat d’H.G.Wells, amb “La màquina del temps” de 1895.
Mentrestant, en el camp científic Albert Einstein estava desenvolupant la seva teoria de la relativitat especial, que va establir el límit infranquejable de la velocitat de la llum, al mateix temps que va proposar el nou concepte d’espai corb.
Des d’aleshores les produccions literàries o cinematogràfiques entorn la idea de viatjar en el temps no han cessat, i tampoc els desenvolupaments tecnològics.
S’han complert ja més de cent anys des dels paradigmes d’Einstein, però ha estat recentment que s’han trobat les seves ones gravitacionals que donen forma a la comprensió de la curvatura de l’espai-temps. Es tracta d’un ampli i multimilionari programa internacional [2] dotat d’instal·lacions i naus espacials, pel qual la ciència del segle XXI ha apostat decididament. En els últims anys aquestes màquines han aconseguit una immensa potència de detecció d’aquestes ones gravitacionals que Einstein va predir, però que ni ell mateix va creure possible poder detectar mai.
Ja en els orígens de la cultura humana les màquines amb relació al temps han estat presents, ja fora per a mesurar-lo, calcular-lo, establir les seves lleis o revelar-nos al seu transcórrer.
Si anem cap endarrere en el temps –almenys mentalment– caiem en compte de l’increïble desenvolupament de l’ésser humà en el planeta. Primer es va fer amb el maneig del foc i així va poder tenir una mica de control sobre la situació, després va tractar de situar-se en el seu entorn, d’establir els límits del territori que ocupava. I mentre atenia la supervivència mirava cap a les altures per desxifrar l’enigma de la seva existència. Què hi havia sota els seus peus? Quins eren els límits de l’horitzó? On era el centre de l’Univers?
7 milions d’anys des dels primers homínids és molt temps o és poc temps? A escala còsmica, si considerem la Gran Explosió o la formació del Sistema Solar, no és tant. Caiem en compte que l’ésser humà és una cosa realment reactiva en l’Univers… o tal vegada és una qualitat del temps mateix.
[2] https://members.ift.uam-csic.es/bellido/gravitacion/exp/gw_es.html
Màquines del temps II: Sota els astres
Màquines del temps III: La incertesa
