Xerrada oberta de Fernando A. García en el local de la Comunitat per al Desenvolupament Humà “Rebelión Humanista”, Frías 262, Buenos Aires (l’Argentina), el dissabte 13 de novembre de 2010.

Entre els nostres objectius principals de “La Comunitat per al Desenvolupament Humà” hi ha el de contribuir a instal·lar una estructuració de consciència, no violenta, com a una conquesta cultural profunda, com a una configuració de consciència avançada en la qual tota mena de violència provoqués repugnància amb els correlats somàtics del cas.[1] Es va dir que, en conseqüència, “Això aniria més enllà de les idees o de les emocions que feblement es manifesten en les societats actuals, per començar a formar part de l’entramat psicosomàtic i psicosocial de l’ésser humà”.[2] Cal llavors indagar una mica sobre la implementació d’aquest objectiu ambiciós.

En una noció popular, molts consideren la no-violència simplement com una forma de lluita pel canvi social i polític. En aquest sentit, ens vindran a la ment les figures de Mohandas Karamchand Gandhi (conegut popularment com a Mahatma) i de Martin Luther King, com a capdavanteres de la no-violència.[3]

Des d’aquesta perspectiva, potser s’aprecia, per exemple, la seva eficàcia dins d’un marc de relativa legalitat en el medi, amb institucions mitjanament sensibles als reclams no violents, i amb militants que no es constitueixen (ni es troben en condicions de constituir-se) en una força armada per a aconseguir les seves finalitats per mitjans violents.

La història mostra incomptables casos de canvis socials, obtinguts per mitjà de la protesta no violenta. Sovint això passa desapercebut per a l’observador comú, ja que habitualment les protestes no violentes que tenen èxit no gaudeixen de l’espectacularitat de les protestes violentes; de manera que aconsegueixen poca o cap visibilitat en els mitjans de difusió massiva, en les cròniques, en els estudis d’historiadors i d’altres. Com ja es veia en l’antiguitat: “La pau és el període que hi ha entre dues guerres”.

Un altre factor que contribueix a això és que generalment els canvis socials obtinguts mitjançant les protestes no violentes són considerats “normals”, i per tant obviats. D’altra banda, molts canvis reeixits mitjançant la violència apareixen sovint com a “excepcionals”, i glorificats com a patriotisme, heroisme, valentia, sacrifici per una causa, defensa de la llibertat, etc.

Sovint, els defensors dels mètodes de protesta per mitjans violents compten els seus assoliments històrics i citen revolucions, guerres i aixecaments armats. Els que proposem la metodologia de la no-violència activa podríem citar tants o més casos d’assoliments històrics, en sumar, a més, tots els casos en què s’ha evitat la mort, el dolor i el sofriment de milions d’éssers humans gràcies a no haver adoptat mètodes violents.

D’altra banda, molts atribueixen a la violència el mèrit de la legítima defensa de la vida pròpia, alguna cosa que no és en qüestió quan el que es debat és la metodologia que s’empra per aconseguir canvis socials.

Sigui com sigui, el tema queda reduït a una estratègia o tàctica per a la consecució d’un objectiu social, defugint les implicacions ètiques, psicològiques i, en definitiva, espirituals de la no-violència.

Molts segles abans que la no-violència es convertís en això, la no-violència va ser part integral de la religiositat. Apareix esmentada per primera vegada en la història com “ahimsa”[4], en els Upanishads, textos religiosos de l’Índia.[5] Són els jainistes i els budistes els qui la incorporen i desenvolupen com a mèrit i pràctica espiritual, com a precepte religiós, tant en l’esfera individual com en la social. Paradoxalment, per a alguns els dos corrents citats no són teistes; és a dir que no apel·len a divinitats per donar autoritat a la seva postura. Gràcies a la seva influència això adquireix relleu també en l’hinduisme. És a dir, la no-violència apareix per primera vegada dins d’un marc d’espiritualitat fa almenys 2.500 anys.[6] Des de llavors, la no-violència compta en el seu haver amb innombrables casos d’assoliments importants de canvis socials, polítics, culturals, etc. [7]

Els corrents citats atribueixen una gran importància a la no-violència mental i emotiva, com a precursores de l’acció en el món. El pensar i el sentir violents precedeixen l’acció violenta. No sols és necessari evitar les accions violentes, sinó, sobretot, els pensaments i emocions violentes que les precedeixen. La violència en totes les seves formes és considerada com un seriós obstacle per al desenvolupament espiritual.

D’acord amb això, la no-violència com a espiritualitat és una expressió del sentiment religiós. “El sentiment religiós és patrimoni inherent a tota la humanitat, i es manifesta en l’ésser humà com un estat de consciència amb una especial tendència o impuls a la cerca d’un Sentit transcendent de tot l’existent i a la comunió amb aquest. Aquest sentiment motiva preguntes profundes sobre la nostra identitat essencial, d’on venim i cap a on anem, de la vida, la mort, el sofriment, la immortalitat, etc.”[8] I aquest sentiment religiós dona origen a respostes.

De manera que la no-violència sorgeix en l’àmbit de l’espiritualitat, i molts segles després és formulada explícitament com a mètode de lluita pel canvi social. Llavors, és possible entendre la no-violència activa com a una expressió d’espiritualitat per la qual l’acció no violenta és guiada per aquesta espiritualitat i és al seu servei. Aquest és el motor intern més potent que pugui tenir la no-violència activa.

Perquè la militància amb la no-violència activa serveixi al desenvolupament espiritual, no n’hi haurà prou amb l’acció no violenta motivada per mers assoliments externs, siguin polítics, socials, econòmics o similars. No bastarà tampoc que sigui motivada per reivindicacions personals, interessos de part, etc. Dit en altres paraules, no pot haver-hi una militància no violenta per diversos motius que contemplin un càlcul de benefici personal, un “rebre” que ens deixa a distància de l’acció vàlida i el seu valor espiritual.

La rebel·lió contra tota forma de violència (manifesta o larvada, interna o externa), serveix a la superació del dolor i del sofriment en els éssers humans. Superar el dolor i el sofriment serveix per alliberar la consciència humana cap a passos evolutius més avançats. I això té a veure amb el Sentit transpersonal de la vida.

Així com l’acció vàlida no ho és perquè l’acció és convencionalment “bona” o “dolenta”, sinó per la intenció i l’enregistrament que l’acompanyen, l’acció no violenta servirà al desenvolupament espiritual segons la intenció que l’animi i l’enregistrament que produeixi.

L’acció amb la mirada posada en el benestar dels altres, en la seva llibertat i felicitat, adquireix un valor espiritual. La no-violència activa cobra valor espiritual si és inspirada i guiada per l’amor i la compassió.[9] [10] Per manipular les poblacions, sovint s’ha tendit a escindir l’espiritualitat de la participació activa en els assumptes socials; mentre que en la nostra concepció no apareixen de cap manera com a antagònics, sinó expressats en termes sinèrgics i integrals. La realització d’un sentit de vida ple passa per l’acció desinteressada en “el món de la vida densa” [11]. Això apareix plasmat en tota la vida i l’obra de Silo, de la qual citem com a exemple l’experiència guiada “El Viatge”.

“Llavors, en silenci total, percebo que una cosa nova comença a viure en el meu interior. Ondulacions successives i una força creixent banyen el meu cos, mentre brolla en el meu ésser una profunda alegria. (*)

Sé que la figura em diu sense paraules: “Torna al món amb el teu front i les teves mans lluminoses”. (*)

Així doncs, accepto el meu destí. Després, la bombolla i el cèrcol i les estrelles i la prada i la paret de roca. (*)

Finalment, el camí i jo, pelegrí humil que torna a la seva gent. (*)

Jo que torno lluminós a les hores, al dia rutinari, al dolor de l’home, a la seva simple alegria. Jo que dono de les meves mans el que puc, que rebo l’ofensa i la salutació fraterna, canto al cor que de l’abisme fosc reneix a la llum de l’anhelat Sentit.” [12]

“Qualsevol canvi que desitgem operar no pot ser plantejat en abstracte sinó amb referència a la situació en què vivim”.[13] Si bé una gran acció en el món no és indicador suficient d’avanç en la vida espiritual, es pot afirmar que a l’avanç en la vida espiritual li correspon una creixent acció vàlida en el món. No sense raó, en diferents tradicions espirituals del món apareix expressada de diferents maneres la famosa “Regla d’Or”: el Principi de l’Acció Vàlida “Tracta els altres com vols que et tractin a tu”.

Els Principis de l’Acció Vàlida ens proposen una estratègia transferencial de la vida, no simplement catàrtica. No són uns “petits consells” pràctics en l’estil de l’“acte-ajuda”, sinó instruments de desenvolupament espiritual. “Tracta els altres com vols que et tractin a tu” és una exhortació a una acció creixent, no un precepte moral que indica simplement abstenir-se de fer mal. L’aplicació total d’aquest Principi busca el seu creixement, avançant fins on pugui arribar el nostre abast. La no-violència activa és l’expressió conductual d’aquest Principi espiritual. Qui atengui el seu desenvolupament espiritual necessàriament haurà de tendir a ampliar i perfeccionar la no-violència, no sols en els seus pensaments i sentiments, sinó també en les seves accions.

Estem parlant d’una espiritualitat veritable, i no d’una confortable “espiritualitat” de saló. Tota aspiració d’espiritualitat haurà de superar la prova de la relació amb el món. És l’acció en el món la que ens ofereix el “taller” en el qual l’espiritualitat s’expressa i desenvolupa. Allí tindrà el seu estímul i la mesura del seu avanç, en haver de superar resistències que son tant en el medi com en un mateix. Ja no n’hi haurà prou amb declamar l’“amor” i la “compassió”, sinó que caldrà mostrar-los en la pràctica quotidiana.

El tancament en el propi “jo” inhibeix el desenvolupament espiritual i, per contra, tot desenvolupament espiritual implica una direcció mental que el transcendeix. Recordem allò que Silo va dir: “Vull dir: “Jo soc per-a-mi” i amb això tanco el meu horitzó de transformació.” I també que “Mentre no experimenti l’altre fora del per-a-mi, la meva activitat vital no humanitzarà al món.” [14]

No diem que un hagi d’oblidar-se d’un mateix darrere d’una causa, sinó que ha de posar en els altres “el meu blanc de llibertat”. En altres termes: “Acabem això: vols sobrepassar la teva contradicció profunda? Llavors produeix accions vàlides. Si ho són, serà perquè estàs donant ajuda als qui t’envolten.” [15]

En “El Missatge de Silo” trobem expressada amb claredat aquesta síntesi entre espiritualitat i no-violència activa. Les paraules de Silo ens mostren el valor de la no-violència com a pràctica de l’espiritualitat:

“Si ets indiferent al dolor i el sofriment dels altres, tota ajuda que demanis no trobarà justificació.” [16]

“Si no ets indiferent al dolor i el sofriment dels altres, has de fer que coincideixi allò que sents amb allò que pensis i facis per ajudar als altres.” [17]

“Aprèn a superar el dolor i el sofriment en tu, en el teu proïsme i en la societat humana.” [18]

“Aprèn a resistir la violència que hi ha en tu i fora de tu.” [19]

“Ens oposem a tota discriminació.”

“Consagrem la resistència justa contra tota forma de violència física, econòmica, racial, religiosa, sexual, psicològica i moral.” [20]

“Ens proposem donar compliment creixent a aquesta regla que ens recorda tractar els altres com volem ser tractats.” [21]

I també, “Per a l’evolució són necessaris l’amor i la compassió. Gràcies a ells és possible la cohesió interna i la cohesió entre els éssers que possibiliten la transmissió de l’esperit dels uns als altres. Tota l’espècie humana evoluciona cap a l’amor i la compassió. Qui treballa per a si en l’amor i la compassió, ho fa també per a altres éssers.” [22]

Perquè la no-violència activa tingui la força de l’espiritualitat és necessari connectar-la amb el sentit transcendent de la nostra vida. Serà necessari reconèixer, o almenys sospitar, l’íntima connexió que existeix entre la lluita no violenta per la llibertat i la felicitat de tots els éssers humans, i les nostres profundes conviccions sobre el sentit transcendent de la vida. Serà necessari advertir com la lluita no violenta té a veure amb el nostre “Destí Més Gran”[23]. Mahatma Gandhi, Luther King i Silo així ho van fer, cadascun des de la seva forma d’espiritualitat.

D’altra banda, l’espiritualitat com a referència ètica de la no-violència activa ens ofereix també una millor objecció dels “maquiavel·lismes ridículs, personalismes per sobre de la tasca proclamada en conjunt i autoritarismes de tota mena”, dels quals ens adverteix Silo com a defectes que, en el passat, van arruïnar les millors causes.[24]

És clar que tots els humanistes del món estem embarcats per igual en l’acció no violenta per humanitzar la terra, tant els que veuen en la no-violència activa simplement una estratègia per a aconseguir-ho com els que la vinculen indissolublement amb l’espiritualitat. No obstant això, donant per fet el que s’ha dit, cap també assenyalar que els nous temps suggereixen que les ideologies per si soles no tindran la força necessària per promoure grans canvis socials, tret que estiguin impregnades per la nova espiritualitat que s’està obrint pas.[25]

La transformació integral que preveiem i promovem és triple: social, cultural i psicològica. És molt improbable que es produeixin grans canvis en un d’aquests aspectes sense que concorrin els altres dos en similar proporció. Des d’antic desestimem la factibilitat de produir un gran canvi social i cultural i prescindir d’un canvi psicològic simultani i equivalent. Només la nova espiritualitat que va naixent té la capacitat d’integrar tot això i fer-ho possible. Així, la nostra capacitat de produir grans canvis serà proporcional a la mística social que animi les nostres accions.

Sigui com sigui la nostra particular forma d’espiritualitat, serà bo posar-la com a màxim motor al servei d’una de les millors causes: la no-violència activa com a rebel·lió davant tota forma de violència.

Hem començat aquesta xerrada dient que indagaríem sobre la implementació d’un dels nostres objectius conjunts, el de contribuir a instal·lar una estructuració de consciència no violenta com una conquesta cultural profunda. La tanquem aquí, sabem que no hem esgotat el tema, però estem segurs d’haver contribuït al seu debat.

Pau, Força i Alegria per a tots!

—

[1] “El Libro de La Comunidad” (La Comunidad para el Desarrollo Humano) Septiembre 2009. Capítulo I. Explicaciones generales. 3. Objetivos y 4. Una nueva cultura.

[2] Silo – Obras Completas Vol. II. Apuntes de Psicología. Psicología IV. Conferencia dada por Silo en Parque La Reja, Buenos Aires, a mitjans de Maig de 2006. 4. Estructuras de conciencia. Fenómenos accidentales y fenómenos deseados.

[3] En les seves variants, desobediencia civil (Thoreau), resistencia no violenta, Satyagraha (Gandhi), etc.

[4] Literalment, “no-daño”.

[5] Probablement entre els secles VII i V AEC,encara que obert a debat.

[6] Veure “Orígenes Históricos de la No Violencia”, conferencia de Fernando A. García en el Tercer Foro Humanista Latinoamericano, dissabte 8 de novembre de 2008, Facultad de Ciencias Sociales, Buenos Aires, Argentina.

[7] Per a més informació, “Humanism in India”, de Fernando A. García, CMEH, Buenos Aires, 2008.

[8] “A Una Nueva Civilización, Una Nueva Espiritualidad”, de Fernando A. García, Ponencia para el panel sobre espiritualidad. Segundo Simposio del Centro Mundial de Estudios Humanistas, Fundamentos de la Nueva Civilización, en Parques de Estudio y Reflexión – La Reja, 31 de Octubre de 2010.

[9] “Breve nota sobre nuestro amor y nuestra compasión”. Fernando A. García, Buenos Aires, 21/06/08.

[10] “Sobre el amor, la compasión…el alma y el espíritu” (Silo, Bomarzo, 03.09.05).

[11] Silo – Obras Completas Vol. I – Humanizar la Tierra, La Mirada Interna, XIV. La Guía del Camino Interno.

[12] Silo – Obras Completas Vol. I – Experiencias Guiadas, XI. El Viaje.

[13] Silo – Obras Completas Vol. I – Cartas a Mis Amigos. Sobre la crisis social y personal en el momento actual. Segunda Carta a Mis Amigos, 5. Dirección y cambio de situación (17/12/91).

[14] Silo – Obras Completas Vol. I – Habla Silo, I. Opiniones, comentarios y participación en actos públicos, Acerca de lo humano, Tortuguitas. Buenos Aires, Argentina, 1 de maig de 1983 Charla ante un grupo de estudios.

[15] Silo – Obras Completas Vol. I – Humanizar la Tierra, El Paisaje Interno, XV. Dar y Recibir. 10.

[16] “El Mensaje de Silo” – El Camino

[17] “El Mensaje de Silo” – El Camino

[18] “El Mensaje de Silo” – El Camino

[19] “El Mensaje de Silo” – El Camino

[20] “El Mensaje de Silo” – La Experiencia – Ceremonias – Reconocimiento

[21] “El Mensaje de Silo” – La Experiencia – Ceremonias – Reconocimiento

[22] “El Mensaje de Silo inspira una profunda religiosidad” – El espíritu humano.

[23] Silo, “El Destino Mayor”, (Mendoza, 20 de octubre de 1989).

[24]  Silo – Obras Completas Vol. I. I – Cartas a Mis Amigos Sobre la crisis social y personal en el momento actual. Quinta Carta a Mis Amigos,  6.- El sacrificio de los objetivos a cambio de coyunturas exitosas. Algunos defectos habituales.

[25] Ver “Encuentro con Silo, Parques de estudio y reflexión Los Manantiales, 28 de mayo, 2010”.