Què és l’època, sinó el conjunt de les intencions humanes en acció? L’acumulació històrica, totes les petjades del passat construït, però també les aspiracions dels qui són vius, empenyent el present en una direcció o una altra. És aquesta capa de consciència fràgil que va determinant els esdeveniments i ens fa imaginar diversos futurs possibles.

En cada moment històric els individus i els pobles van superant les dificultats imposades pel món i permeten que l’espècie avanci – o retrocedeixi – un petit pas més. Tota aquesta acumulació, aquest enorme aprenentatge acumulat, va passant de generació en generació i establint noves condicions, cada vegada més possibilitaries, per als qui sobrevindran.

Llavors, aquests són els temps més complexos, ja que retenen tot el saber humà en els camps més amplis del coneixement, posseeixen tota l’experiència col·lectiva, els fets contradictoris i cruels així com els ensenyaments de bondat. Aquests són temps molt especials en els quals res és segur quant a la direcció que poden prendre els esdeveniments.

Menys encara en les circumstàncies actuals, en les quals un factor extern – un virus – posa en escac la manera en què vivim i accelera la crisi que el sistema ja venia arrossegant en tants aspectes.

Els caparrons de la gent, de tota la gent, determinen l’època en orientar els fets cap a valors i intangibles que estem representant-nos, imaginant, volent aconseguir. No és indiferent què es pensi actualment, ni què se senti. Aquest pensar i aquest sentir orientaran les accions i segons aquestes accions seran els temps que vénen. Allò que rebutgem i allò que considerem obsolet, tot el que volem superar.

Les cruïlles globals, davant les quals estem, es resolen en les consciències pròpies i després esdevenen fets concrets. Però si no es resolen, si queden com a paradoxes que no aconseguim enfrontar i superar, ens paralitzen i no podrem escapar a la crisi ecològica, a l’amenaça nuclear, al neoliberalisme despietat, a la pobresa de les grans majories, a la discriminació, la violència i la bogeria.

Tots som en la mateixa nau i el seu timó ens porta cap a on pensem. Són les grans propostes ideològiques o místiques, les idees-mare, les que fan falta en temps foscos. Idees que insuflin els cors i il·luminin el fer.

L’època és això, certes interpretacions de la realitat, una manera de desxifrar allò que considerem Sagrat i emplaçar-ho fora o dins d’un mateix, algunes idees-força i uns principis que puguin regir l’acció.

Sempre, en tot moment històric, va haver-hi éssers humans que van intentar conservar i mantenir les condicions imperants (sobretot si els afavorien) i va haver-hi els qui van apostar per canviar-les. Normalment els canvis, encara que es retardin, acaben per obrir-se pas. Res és estàtic i indefectiblement la història avança. Però també hi ha moments en què es poden accelerar les condicions favorables a les transformacions profundes, oportunitats en què la revolució és possible.

Si observem amb detenció un determinat moment històric, veurem en el seu si aquests elements més dinàmics, persones més resoltes, i advertirem que d’una manera o una altra estableixen relacions i es posen en contacte, s’inspiren recíprocament, se secunden per avançar malgrat trobar-se distanciades geogràficament i fins i tot culturalment. Els elements més progressistes entren en ressonància i això permet guanyar en impuls evolutiu i aconsegueix donar dinàmica al procés.

Unes idees van sent reemplaçades per unes altres, es desgasten les velles creences i, finalment, s’aconsegueix albirar en l’horitzó els senyals d’una nova alba.

Aquestes persones que ho estan atalaiant, que ho intueixen, sovint entren en contacte entre elles i s’influeixen recíprocament.

Aquesta és ara la nostra tasca. Trobar totes i tots aquells que obren horitzons, construeixen possibilitats més enllà de l’avui, busquen sortir dels determinismes actuals per avançar cap a una altra mena de societat i d’ésser humà particular.

No n’hi ha prou amb sols un canvi social, ni tampoc amb sols un canvi personal individual. Les coses són en simultani o no són. Però ja molts han comprès això i la nostra època està desplegant múltiples possibilitats, experiments, propostes, formulacions noves que poden cobrar força si ens trobem recíprocament i ens comencem a potenciar.

Canviar l’època és obrir-se als qui ja estan en marxa cap al futur. És aixecar la torxa pròpia i fer-se veure, donar senyals per aconseguir trobar-nos, disposar-nos positivament cap a això, perquè ens necessitem. Cap de nosaltres sortirà sol cap als temps que vénen, i menys encara si volem uns temps reconciliadors, si busquem assegurar la pau.

Necessitem construir convergències, trobades, diàlegs. Necessitem valorar allò que és divers i que, a la seva manera, i de manera diferent a nosaltres, apunta igualment en la mateixa direcció.