Tenim prou motius per a mobilitzar-nos  en adonar-nos de la creixent mercantilització del nostre dret a la salut

És ben cert que aquest any el 7 d’abril serà diferent del de l’any passat. No hi haurà una manifestació tan important com la de llavors en caure en un dia laborable i, sobretot, perquè dos dies abans hi ha convocada una manifestació que marcarà socialment un abans i un després en la reivindicació del Dret a l’habitatge.

Però no serà pas perquè faltin motius. A Catalunya, amb la nova consellera, la via mercantilitzadora és una autopista sense límit de velocitat.  Podíem esperar altra cosa? No. La seva elecció com a consellera va ser una decisió personal del president Salvador Illa, o és que potser, un partit tan important com el Partit dels Socialistes de Catalunya no disposava d’un altre candidat que no fos la presidenta del Comitè Assessor  del Cercle de Salut, think tank del lobby sanitari privat català?

Et podien agradar o no alguns consellers, t’hi podies discutir, però, per exemple, Argimon o David Elvira, que va fer-se càrrec de Salut durant el 155, tenien clara la vocació de servei públic. En canvi, l’actual consellera és la pitjor elecció des de la del pirata Boi Ruiz. A més, ni tan sols és diputada al Parlament de Catalunya. Ben segur que els socialistes mateixos són conscients del pes mort, polític i social, que suposa Olga Pané i que és un risc molt alt a escala electoral. Una consellera ungida per la mà del president de la Generalitat. Fixem-nos si avança a tot vent la mercantilització que està disposada a crear un mercat on competeixin els diferents centres d’atenció primària de Catalunya per aconseguir serveis, especialistes i intervencions, carregant-se un principi tan bàsic com el que tots els ciutadans tenen dret a tenir un accés equitatiu al sistema de Salut i a no ser discriminats per raó del CAP assignat,  o en realitat, d’on visquin. El sistema públic d’atenció primària tindria, aleshores, una part de doble velocitat i un altre abandonada a la seva sort, és a dir, en el fons, dividirà la població segons el seu codi postal.

La Conselleria ha aturat projectes d’internalització iniciats per l’anterior. Per a acabar-ho d’adobar el concepte de participació que té aquesta conselleria és una adreça de correu… i ja contestarem quan ens vingui de gust. Allò de tot pel poble, però sense el poble. Sona molt antic, del despotisme il·lustrat del segle XVIII, però és la realitat avui en dia a la Conselleria. Els moviments socials i ciutadans li sobrem.

Reconeguem-li un mèrit a la consellera: amb alguna de les seves mesures ha aconseguit que se li oposin des dels moviments socials fins a institucions com el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, passant per col·lectius professionals i sindicats.

Sí, tenim motius a Catalunya pel set d’abril.

Al Ministeri de Sanitat les coses van una mica diferents. Segurament és el Ministerio de Sanidad més partidari de la reversió de les privatitzacions que avui en dia pugui sortir del Congrés dels diputats. Una altra qüestió és el desenvolupament legislatiu que es proposi i fins on pot arribar, amb unes majories parlamentàries sempre penjant d’un fil. Per altra banda, hem estat espectadors en primera fila del vodevil de Muface, que no ha acabat pas amb la integració dels seus beneficiaris en el sistema general públic. La debilitat del govern de Pedro Sánchez, dubtós  d’enfrontar-se a una gran part del funcionariat espanyol, ha ajornat tres anys aquesta possible integració amb una injecció de recursos públics cap al sector privat i una millora important de les condicions.

Sí, també tenim motius en l’àmbit estatal.

La jornada d’acció té un abast europeu i també hi ha motius per sortit al carrer. L’avanç de la ultradreta no pot justificar la reacció europea a la recerca d’una seguretat impossible optant per restringir el dret d’asil així com l’accés a altres drets bàsics com la salut.  L’increment dels pressupostos de defensa a costa de serveis socials no ens donarà més seguretat sinó que, precisament, a l’inrevés,  generarà tanta o més inquietud i inseguretat que la que es vol impedir amb els pressupostos militars. La mercantilització de les nostres dades sanitàries, els problemes derivats per una falta d’indústria farmacèutica estratègica,  la debilitat  del mercat laboral de professionals del sector, que els fa marxar cap a altres països, i descapitalitza el seu capital humà, que tant els hi costa de construir…

Necessitem seguretat, però sempre a partir de la llibertat, el respecte als altres i la seva dignitat  i la justícia social. Aquesta és l’Europa que voldríem, més enllà d’un mercat de consumidors.

També per Europa tenim motius per sortir al carrer.

El set d’abril uns serem davant de la seu de la Comissió Europea, altres davant de l’ICS, altres s’hauran manifestat en altres ciutats de Catalunya, altres faran actes els dies anteriors i posteriors… però el més important és que totes, que no som poques, no defallim en la lluita, que no ens resignem i que continuem volent canviar la realitat, transformar-la. Hi ha esperança. Per a nosaltres, per als que vindran, per a aquest món.