Abans de continuar, hem de revisar un mecanisme que és la base del funcionament de la consciència humana: la intencionalitat. Es podria dir que la consciència “és” intencional, o bé, que no hi ha consciència sense intenció. Això ja és definir així des de Brentano d’ara endavant i Husserl, amb el seu mètode fenomenològic, ja va assentar la intencionalitat com el fonamental de tot fenomen humà (Diccionari del Nou Humanisme, Silo 1996).
Per Jordi Jiménez
Per a nosaltres la consciència no és passiva ni és un reflex simple d’una suposada “realitat objectiva”. La consciència i el món que l’envolta són una estructura indivisible, una mena d’entrellaçat en què les dues parts depenen mútuament l’una de l’altre. La nostra intenció s’aplica sobre aquest món, amb la finalitat de transformar-lo i, d’igual manera, aquest món, que canvia constantment, també modifica la nostra experiència. En la naturalesa no trobem aquest fenomen intencional. Tant el món vegetal com el món animal són mons naturals que, simplement, reaccionen a l’entorn segons la seva pròpia programació natural. Ni en el món vegetal ni en l’animal trobem cap indici d’aquesta energia reflexiva i transformadora llançada a futur. Però en l’ésser humà sí que existeix aquesta activitat que s’imbrica amb el món extern. La seva característica principal és que sempre és a la recerca d’alguna cosa i, per tant, sempre està llançada cap al futur. El fet que, a vegades, fem cerques entre els records del nostre passat no impedeix que aquesta cerca es faci amb alguna intenció, amb algun propòsit en el nostre futur immediat.
Si parlem més tècnicament, podem observar que tota consciència es mou seguint una dinàmica anomenada acte-objecte. El nostre psiquisme llança constantment actes a la recerca del seu objecte i quan aquest acte és “completat”, perquè ha trobat l’objecte buscat, apareix un nou acte en cerca d’un nou objecte. Per exemple, vull recordar què vaig menjar ahir. Aquest “voler recordar” és un acte llançat que es completa quan se m’apareix la imatge del menjar d’ahir, l’objecte que anava buscant. En el nostre idioma, si hi ha un verb, en general hi ha un acte de consciència que s’ha posat en marxa. En la fenomenologia husserliana se’n va dir “noesis” i “noema” a l’acte i a l’objecte mentals respectivament. En algunes ocasions comprovem que l’objecte buscat no apareix i llavors queda una espècie de tensió, o d’energia, que no es relaxa fins que no trobem l’objecte buscat. Ocorre sovint amb les paraules o amb els noms: no sorgeix aquella paraula o aquell nom que busquem en una conversa, no acaba d’aparèixer. O quan sortim de casa i tenim la sensació que ens hem deixat alguna cosa, però sabem quina cosa és. Hi ha un acte llançat que no troba el seu objecte mental i que resta així, treballant, fins que el troba. Doncs bé, aquest mecanisme d’actes que cerquen el seu objecte és precisament el mecanisme bàsic de la intencionalitat.
Per descomptat, els actes que llancem no es limiten únicament a objectes concrets. També busquem objectius o metes més àmplies. Preparo un viatge per aquí unes setmanes, quan tingui vacances. Llanço un acte (fer un viatge) a la recerca d’un o diversos objectes (el plaer de les vacances, desconnectar, descansar…) Aquest acte s’anirà completant al llarg del temps que durin aquestes vacances, a mesura que vaig vivint i sentint allò que buscava. Però, en tots els casos, hi ha una intenció llançada en una direcció que cerca alguna cosa. Tant actes com objectes són interns, són fenòmens de consciència. Els objectes externs són buscats com a intermediaris o ponts amb les nostres cerques internes i quan l’objecte extern no produeix en mi el que buscava, apareix la frustració. Així doncs, la frustració no és més que un registre de cerca (intencional) que no ha trobat el seu objecte.
No som subjectes passius als qui els cauen les coses del cel
Aquest funcionament intencional de la consciència ens porta a una altra mena de reflexions sobre situacions que es donen en la vida diària. Per exemple, hi ha moltes persones que tenen la sensació que les coses “li succeeixen” sense que elles tinguin res a veure amb aquest esdevenir. Des d’aquesta actitud, tant les vivències positives com les negatives són el resultat d’elements externs variats que es conjuguen aleatòriament per donar lloc a allò que a un “li passa”, com si un fos transparent, com si un gairebé ni existís. Si ens ocorre una cosa interessant es diu “quina sort he tingut”, “l’univers em cuida” o “la vida m’acompanya”; si succeeix alguna mena de conflicte o experiència negativa l’explicació és la mateixa, però en sentit contrari: “ha de ser el karma”, “no sé per què em passen aquestes coses” o bé “la culpa és de X”. En aquests casos la persona no ha parat esment als seus propis actes (que en la majoria de les ocasions estan implicats en el succeït) ni molt menys ha parat esment a la seva pròpia intencionalitat que és la que, finalment, ha mobilitzat les seves accions. Tant en els esdeveniments positius de la vida com en els conflictius negatius, la nostra acció (intencional) hi ha influït d’una manera o d’una altra, poc o molt.
No som subjectes passius als qui els cauen les coses del cel. Sí, és cert, a vegades hi ha accidents imprevisibles que ens succeeixen sense que hàgim pogut fer res. Però, en general, les situacions no accidentals estan emmarcades en la dinàmica intencional de la nostra consciència, que sempre està llançant actes que busquen completar-se en alguna cosa que necessita o creu necessitar. L’important de tot això, com hem dit en altres ocasions, és “adonar-se”, ser conscient, i evitar tot judici contra un mateix i contra els altres.
Un exercici interessant pot ser aquest: observar les intencions que hi ha en tots els objectes que ens envolten, en tots i cadascun d’ells. Per exemple, estic a casa i em detinc a observar el sòl del pis, les parets i tota l’estructura de l’edifici. Algú va construir aquest edifici, algú el va dissenyar i algú va treballar durant molt de temps per aixecar aquesta obra. Darrere de tot aquest treball hi ha múltiples intencions de totes les persones implicades en la construcció. Sens dubte, una de les intencions més comunes és la de guanyar-se uns diners a canvi d’aquest treball, però també pot haver-hi altres. Aquestes intencions de totes aquestes persones es poden intuir, simplement, en observar les parets de la casa. Després, podríem continuar amb altres objectes: unes flors en un gerro, unes fotos, uns quadres que pengen de les parets, les llums, les cadires, les cortines… Tot objecte és el resultat de les intencions humanes que van dissenyar i van crear aquests objectes que són aquí. I, finalment, també puc intuir la intenció d’algú que va comprar aquests objectes per a posar-los a la casa, amb una fi decorativa o amb una finalitat pràctica. I cal no oblidar que els qui van crear aquests objectes s’han recolzat en l’experiència i el coneixement de generacions passades, de persones anteriors que van construir, des de la seva pròpia intenció, els objectes d’aquella època que després van ser millorats per les generacions actuals.
Tot allò que és social i cultural és una creació intencional de l’ésser humà
En definitiva, podem veure que la intenció està en tot allò que és humà, no sols en els objectes creats, sinó també en la cultura, en les creences, en els valors i en tot l’intangible. Tot allò que és social i cultural és una creació intencional de l’ésser humà, que s’ha anat acumulant històricament i que s’ha anat modificant en cada generació. Totes les generacions han posat la seva intenció personal i col·lectiva en aquests canvis. Així, podríem deduir o intuir les intencions d’antigues cultures que van quedar reflectides en els seus mites i llegendes, en els seus costums i en la seves creences. De la mateixa manera, avui dia no se solen observar les intencions que hi ha darrere dels nostres mites actuals, de les nostres creences o dels nostres costums, però, sens dubte, tot el que ocorre en l’actualitat està mogut per intencions que busquen alguna cosa en el futur immediat i que són les que mobilitzen els fenòmens que veiem, des dels més vistosos fins als més imperceptibles.
Sense intenció no hi hauria futur, no hi hauria dinàmica, no hi hauria projectes, no hi hauria avanç personal, ni avanç social: no hi hauria direcció. En percebre això, és inconcebible creure que l’ésser humà és un simple reflex passiu del món que l’envolta. La nostra consciència és un mecanisme complex, flexible, creatiu… intencional. Però, en tots els casos, és un element totalment interconnectat amb el món que l’envolta i amb alguna cosa que altres elements vius no tenen, o no tenen tan desenvolupat: la seva intenció.
