Moment psicosocial
Les imatges del genocidi a Gaza són tan extremes que han aconseguit deixar en un segon pla les víctimes del sistema de violència instal·lat en altres punts del planeta. Fa la sensació que estem lliscant veloçment per un tobogan ensangonat. El desastre total sembla inevitable, si és que no som amb els ulls i les oïdes barrades.
Alguns diuen que la lluita és també entre els cels i els inferns —efectivament, són temps de màgia i profecia—. Sense portar-los la contrària, existeix aquesta lluita en sentit figurat, una lluita entre la dignitat i la vilesa.
També hi ha els qui diuen, filant encara més prim, diuen que estan exterminant el poble palestí per manament bíblic, que, simplement, no haurien de ser aquí i que, en darrera instància, representen el mal, ja que no són de la mateixa religió que els seus botxins.
Els palestins, tot i en les condicions més extremes, tracten sempre d’honrar els morts. Som exhortats a preservar la memòria, tal com es continua fent amb les víctimes de les dictadures de l’anomenat «pati del darrere». Les imatges del genocidi en Palestina han de quedar totes arxivades, perquè són el millor autoretrat d’Occident i els seus aliats, convertits en un sistema bel·licista i terrorista a gran escala, al qual se suma ara la retòrica de la guerra nuclear.
Existeix alguna sortida?
No és fàcil entrellucar una sortida positiva, però hem d’intentar-ho.
Fa cent anys Ortega y Gasset es va referir al col·lapse civilitzatori en els seus escrits, i va aportar la seva visió de la història com a un sistema dinàmic d’esdeveniments interconnectats.
En aquestes edats de consumpció, el valor es converteix en una qualitat insòlita que només alguns posseeixen. La valentia es torna professió, i els seus professionals constitueixen la soldadesca que s’alça contra tot el poder públic i oprimeix, estúpidament, la resta del cos social. [1]
A la fi del segle passat uns altres van observar magnituds temporals molt grans on estarien inserides les civilitzacions. Ens referim als estudis de la Megahistoria i a la visió de l’Humanisme Universalista. [2]
Silo va descriure la dinàmica històrica de la següent manera:
El procés històric general arrenca amb grups de recol·lectors i caçadors aïllats que van complementant-se amb altres grups, i, després, se sintetitza cap a “un centre de gravetat” en el qual comença a sorgir una cultura o civilització. Aquesta civilització segueix la llei de cicle, fins que es desintegra.
Els factors progressius passen a la civilització següent, i s’observa, al llarg del procés, totes les civilitzacions convergint cap a una civilització sintètica planetària.
Aquest “centre de gravetat” cap al qual convergeixen totes les civilitzacions coincidirà amb el nou salt evolutiu de l’espècie, seguint l’esquema dels centres creatius i de l’expansió d’aquests centres. [3]
De moment, ens centrarem en la qüestió de la nostra fi de cicle civilitzatori, de manera que les nostres conclusions estiguin connectades amb el batec actual de les notícies geopolítiques.
Pexels
Ja des dels seus inicis, Occident sempre va ser un sistema violent, especialment en les colònies de proveïment. No obstant això, els autòctons vam poder aconseguir l’estatus de «ciutadans lliures» en consolidar-se el model civilitzatori modern. Si no érem molt desafortunats, viuríem en un estat de dret, originalment concebut en la polis grega d’Atenes en el segle VI aC.
Molts encara creuen que això seguirà en peus en la tercera dècada del nostre segle XXI, però les llibertats es van diluint amb cada algorisme instal·lat en la intel·ligència artificial. Ara, la burocràcia passa a ser computacional. Tot són protocols que ens condueixen a un món de virtualització sistèmica, què garanteix l’anonimat dels ens que exerceixen el control, mentre donen lloc a la pèrdua del dret a la intimitat de les persones i el seu lliure criteri sobre els temes que els concerneixen. Tot el que fem, mengem, visitem, contaminem, llegim, diem… conforma la nostra empremta digital personal.
Si parlem de civilitzacions, és oportú assenyalar que també a Orient s’ha practicat la violència, sense objeccions, per tal de doblegar l’espai de llibertat de les persones individuals.
Ningú és fora de perill. Al llarg de la història, en tots els racons del planeta, ens hem estat massacrant i sotmetent a l”«ordre establert». Poques cultures poden ser considerades no violentes.
Si volem veure allò que és positiu, és més oportú observar els «moments humanistes», que van servir per a canalitzar-nos en una direcció de supervivència. Podríem considerar aquests instants com a quàntums de la història evolutiva.
David Bohn va descriure aquesta dinàmica de procés on tot està connectat.
… hi ha un flux que no es pot definir explícitament, però que es pot conèixer només de manera implícita, com ho indiquen només les seves formes i estructures explícitament definibles, unes estables i altres inestables, que poden ser abstretes del flux universal. En aquest flux, la ment i la matèria no són substàncies separades, sinó que són més aviat aspectes diferents d’un moviment únic i continu. [4]
El Diccionari Humanista defineix l’actitud humanista com «una forma històrica de la consciència social que es va desenvolupant en diferents cultures i que es manifesta amb claredat en un determinat moment humanista».
En els pròxims dies, publicarem en l’IHPS estudis que fonamenten aquesta qüestió històricament. Ens quedem, ara com ara, amb aquesta idea de com el «moment humanista» associat a una «actitud bàsica» ens ha permès transformar els límits aparents, en moments crucials per a la supervivència.
De nou, el món sembla abocat a un col·lapse planetari. En aquest context, ja s’hauria d’albirar un nou «moment humanista», capaç de compensar la crisi civilitzatòria. El repte és poder visualitzar tant l’un com l’altre.
Tractem doncs de comprendre, o, almenys, enunciar, la dimensió de la nostra problemàtica.
Tal vegada l’esgotament dels recursos, potser la contaminació; potser una economia adulterada i fraudulenta recolzada pel complex militar industrial; així com els desequilibris en diverses latituds i les guerres…
En realitat allà on posem la mirada veurem problemes molt profunds. Les coses, en general, no van a millor, sinó a pitjor. No obstant això, no són problemes tan complicats pels quals no siguem capaços d’imaginar solucions.
…el món està en condicions tecnològiques suficients per a solucionar, a curt termini, els problemes de vastes regions pel que fa a la plena ocupació, l’alimentació, la sanitat, l’habitatge i la instrucció. Si aquesta possibilitat no es realitza és, senzillament, perquè l’especulació monstruosa del gran capital ho està impedint. [5]
L’actitud antihumanista
Per tant, podem sintetitzar els problemes en un de sol: una «actitud antihumanista», fonamentada en una concepció de l’univers i la vida que podríem definir com invertida, pròpia d’«una estúpida i petita cultura materialista, que tracta de denigrar allò que és humà arrossegant tot cap als antivalors i la desintegració». [6]
Fins i tot pitjor que els problemes irresolts són les solucions censurades, o desbaratades, per tenir, per exemple, vehicles sense consum energètic mitjançant el motor magnètic, o energia inesgotable, mitjançant la fusió nuclear. Una infinitat de coses que podrien ser desenvolupades unint intencions i coneixements i que ara es troben bloquejades arran del clima d’agressió bèl·lica i terrorisme dominants.
En ocasions determinades es pretenen solucions a gran escala, amb campanyes del tipus «objectius del mil·lenni» i «agendes globals», però ràpidament tot això cau en sac foradat, agreujant els problemes o produint-ne de nous.
Qualsevol cosa que s’implementi sense un canvi de l’actitud bàsica serà per a pitjor. O bé és un pla trampós en l’origen, o bé es converteix en una cosa contrària als fins que postula en les seves diverses fases d’implementació.
Entre tot això també hi ha la filantropia invertida distòpica, que consisteix, simplement, a reduir la població d’humans per a preservar el vell sistema.
Definitivament, no són de confiança.
Les organitzacions supranacionals no són garantia de res més que de corrupció. Qualsevol instrument en mans dels executius desaprensius serà convertit en instrument d’enriquiment personal.
Encara més, els hipòcrites jugaran a enunciar paraules que només els sonen per haver-ne sentit a parlar, i conclouran que és l’època que demanda reinventar els conceptes tradicionals, com família, infantesa, sexe, identitat, etc. —no és una discussió seriosa, oblideu-ho. Aquests dirigents, gestors, governants, súbdits i empleats submisos només volen omplir-se les butxaques.
Aparentment no hi ha sortida. Però en cas d’haver-hi hauria d’afrontar el principal problema: l’actitud interna. L’ésser humà podrà passar a la següent etapa si és capaç de superar el seu egoisme. Ho definim breument com una interpretació maldestra d’allò que a un li convé.
A la fi, hem aconseguit enunciar en una paraula tots els problemes planetaris, però no per això li veiem una solució. A hores d’ara la plaga de magnats, corruptes, violents i genocides és descomunal. No és un tema quantitatiu, sinó sistèmic.
Diferenciació del procés de destrucció
Si tornem a les escenes terribles a Gaza, en un primer moment ens impacten, tant que el mes de febrer, Aaron Bushnell, membre actiu de la Força Aèria dels Estats Units, es va calar foc enfront de l’ambaixada d’Israel. Però, gradualment anem perdent la sensibilitat a causa de la saturació, un principi que ocorre també en física.
L’ésser humà pot, en la seva potencialitat, operar amb la conversió, capaç com és de diferir i elaborar reaccions que no siguin del tipus «estímul-resposta», que ens mantindrien sempre en un cercle tancat.
Suposem que detonés a París una bomba nuclear de 15 KT. De manera immediata 91.000 persones moririen i altres 240.000 serien afectades. La radiació aconseguiria una extensió de 9 km² amb un diàmetre que aniria des de la Place de la Republique fins a Montparnasse.
Doncs bé, aquest impacte planetari de bombes nuclears caient sobre les ciutats europees no seria suficient per a escometre el tema en la seva arrel (l’egoisme), sinó que, més aviat, als pocs instants de la detonació nuclear, molts dels no afectats s’afanyarien a intentar treure profit de la situació especulant en els mercats borsaris.
Si en comptes de ser una bomba de 15 KT fos una de 50.000 KT i les víctimes es comptessin per desenes de milions, el resultat seria exactament el mateix; a això és al que estem abocats de cap, irremissiblement.
Per tant, els elements diferenciats del procés general treballem per forjar una visió geopolítica que es correspongui amb una posició existencial. Prenent com a referent el mètode científic, llancem la nostra hipòtesi… Si superem l’egoisme, a quin món anirem, a un món nou, a una ruptura amb l’anterior, a un salt evolutiu…?
Tant és si ho creieu o no, si hem de seguir en l’univers això ocorrerà, o bé serà la fi de la humanitat.
Si ens hi fixem bé, descobrirem que «allò que és nou» ja està en marxa en moltes persones de formació o cultura diverses. Ja estem en una altra cosa, creix la proporció de subjectes diferenciats del món vell. Una cosa desbordant a curt termini, basat en una nova actitud no-egoista. De nou serà possible l’organització de les persones en un altre nivell de l’espiral evolutiva.
En tot cas, cada individu és un univers en si, per la qual cosa el plantejament val també per a un mateix. Així, la resposta universal i la resposta personal coincideixen. Pensem en els últims moments d’una vida, aquí ja no et preocupen les coses materials que tant et van preocupar en la vida, aquí et preocupen altres coses. El que té interès en el llindar de la mort és si el teu procés acaba en aquest punt o bé té alguna possibilitat de continuïtat. Et preocupa la connectiva del teu ésser amb l’univers, no la individualitat.
Tornant a la qüestió del «moment humanista» diferenciat del procés autodestructiu, són palpables els indicadors de direcció contraposats entre Occident i Orient.
Mentre l’anomenat occident col·lectiu està en fase de cancel·lació i promoció de la mort, el sud global està aplicat en la construcció d’un món multipolar (promogut pels BRICS ampliats), basat en el respecte mutu i en la cerca de camins d’evolució per a tots. En això s’observa la superació de l’egoisme primari per parar esment i suport a les nacions espoliades i saquejades pels colonialistes.
També pel costat d’Orient podem observar la confirmació de la tendència a la resposta diferida per part dels estats agredits, la qual cosa es correspon amb un estadi evolutiu de l’espècie humana d’una altra qualitat. No estem ja davant el cercle tancat estímul-resposta, sinó davant un salt evolutiu espiral, que tendeix a la resolució en dinàmica i a l’aposta pel futur.
Vam exposar aquest plantejament després de l’atemptat dels gasoductes Nord Stream I i II, a la fi de setembre de 2022. [7] Hem d’anotar que els fets ens han contradit respecte a l’argumentat en l’article citat. En aquell moment no podíem encara fer-nos una idea completa de la tossuderia autodestructiva dels líders europeus.
Això no resta importància a la resposta d’un altre nivell per part de Rússia, que és el que tractem de posar de manifest. L’assumpte és de tal significació que marca un abans i un després en la història evolutiva del planeta. Una resposta exemplar que és referència per altres.
IRNA | fotospublicas.com
A Orient Mitjà, Israel i els EUA, han propiciat noves agressions, perfectament catalogades com a «casus belli» que podrien haver derivat en una resposta bèl·lica a gran escala per part de l’Iran i altres nacions veïnes.
Fent un breu repàs d’aquests esdeveniments…
. El gener de 2020, els EUA va assassinar a l’Iraq al general iranià Qasem Soleimani, líder del batalló de la Guàrdia Nacional Revolucionària de l’Iran, el qual era àmpliament admirat i vist com l’arquitecte de la influència iraniana a l’Orient Mitjà.
. L’octubre de 2023 el terrorisme estatunidenc-sionista va colpejar dolorosament Síria, en l’Acadèmia Militar d’Homs, causant nombroses víctimes durant una cerimònia de graduació de joves cadets.
Durant aquest any, 2024, els esdeveniments han estat vertiginosos.
. El gener, prop d’un centenar de persones van morir a l’Iran en dues explosions ocorregudes a la vora de la tomba del general Qasem Soleimani, mentre es commemorava el quart aniversari del seu assassinat per part dels Estats Units.
. L’1 d’abril, avions israelians van destruir l’edifici annex del consolat adjacent a l’ambaixada iraniana a Damasc (Síria), matant a setze persones, inclòs un alt comandant de la Força Quds dels Cossos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, el general de brigada Mohammad Resa Zahedi i altres set oficials.
. El 15 d’abril, l’Iran va llançar, sense causar víctimes, al voltant de 300 drons, míssils de creuer i balístics des del seu propi territori cap al d’Israel travessant la «cuirassa de ferro» israeliana, per detonar en punts preseleccionats. Aquesta resposta complia amb l’objectiu d’avisar a Israel sobre la seva vulnerabilitat i fer-li saber que també podia ser atacat.
(És possible que aquesta no fos una bona idea, perquè les forces de l’OTAN han pres nota d’aquesta estratègia que pretenen copiar en altres escenaris).
. El 19 de maig, el president de l’Iran, Ebrahim Raisi, va morir en un accident d’helicòpter, on viatjaven també el ministre d’Afers exteriors, Hossein Amir-Abdollahian, i altres 6 persones. Un esdeveniment que molts analistes consideren atemptat, tant pel cas estrany del succés, com per l’historial terrorista dels EUA i Israel.
Enfront d’aquest últim succés l’Iran ha optat per considerar-ho un accident, almenys públicament. La raó per a això és evident, d’acord amb el que s’ha dit per l’analista Pepe Escobar.
La integració d’Euràsia i l’impuls cap a la multipolaritat estan liderats fonamentalment per tres actors principals: Rússia, la Xina i l’Iran. […]
Putin va convidar a l’ambaixador iranià Jalali a Rússia, a assistir a una reunió improvisada dels principals defensors de Rússia a les 10 de la nit del diumenge.
Tots eran allí: el ministre de Defensa, Belousov; el secretari del Consell de Seguretat, Shoigu; el Cap d’Estat Major, Gerasimov; el ministre d’Emergències, Kurenkov; l’assistent especial del president, Levitin.
El missatge: Rússia recolza a l’Iran.
Rússia secunda plenament l’estabilitat i continuïtat del govern iranià, que ja són garantides plenament per la Constitució iraniana.
Estem en mode de guerra completament híbrida, a la vora de la guerra calenta, en la major part del planeta.
Tres civilitzacions-estat, que estan donant forma a un món nou, no podrien ser més clares. Interconnectades com estan a través d’associacions estratègiques bilaterals, així com per la seva filiació en els BRICS i la SCO, i, després de la reunió Putin-Xi de la setmana passada a Pequín, cap dels tres permetrà que els seus altres socis siguin desestabilitzats pels sospitosos habituals. [8]
De l’altra part, Israel sembla desitjós de llançar una bomba atòmica, o vàries, en països veïns, sobretot si l’atacat no té capacitat de resposta a aquest nivell, la qual cosa és sempre una aposta incerta.
Estem doncs en el vòrtex de l’equilibri inestable que pot portar-nos tant a la destrucció com a un nou salt evolutiu.
Si és cert que la informació necessària per a produir esdeveniments de «destrucció massiva» resta a l’abast d’una creixent quantitat d’individus, no hi ha possibilitat de subsistència de l’espècie humana si no és a través d’un salt evolutiu general de la població. En escriure això, puc imaginar la veu de dos o tres amics que repeteixen, una vegada i una altra, «això és molt difícil». Tanmateix, per difícil que sigui, si és necessari per a la subsistència de la humanitat, d’algun mode haurà d’ocórrer. Els salts evolutius són impredictibles i inimaginables, i, no obstant això, succeeixen. I el fet que se’ls percebi com a «difícils d’ocórrer» revela, justament, la seva naturalesa, perquè són salts que aprofundeixen la situació d’equilibri inestable que és pròpia dels sistemes complexos. [9]
Més enllà de les cites eloqüents, l’única cosa que pot resoldre aquesta equació és el que vostè hagi de dir ara, que per a això és l’anomenador de mil noms i qui dona sentit al món.
———————————————
1: Ortega y Gasset. Epílogo sobre el alma desilusionada.
3: Silo. Estudis preliminars del Mètode Estructural Dinàmic.
4: David Bohm. La totalitat i l’ordre implicat.
5: Document del Moviment Humanista
6: frase de Silo.
7: 30 de setembre de 2022, una altra història.
8: Pepe Escobar, en el seu compte de Telegram.
9: Akop Nazaretián. Futuro no-lineal.
