Els siloistes celebren aquest dissabte l’aniversari de l’Arenga de Silo en Punta de Vacas, en la serralada dels Andes, el 4 de maig de 1969.
Mario Rodríguez Cobos — més conegut pel seu sobrenom, Silo—multifacètic, intel·lectual, líder social, guia espiritual, és una figura poc comuna. Un personatge que forma part d’aquesta altra història, subterrània i poc visible per a la història humana comuna.
A Silo li importava poc el postureig; el seu NO al sistema de violència establert era total i inequívoc.
Efectivament, hi ha «una altra història», una que busca el sentit de l’existent des d’una nova comprensió.
Amb el pas del temps la «doctrina» que impartia Silo es va anomenar Nou Humanisme o Humanisme Universalista i amb això va aconseguir la dimensió social.
Avui continua vigent en múltiples formes, fronts, partits, etc., sent els Parcs d’Estudi i Reflexió la seva manifestació més notòria.
Però, essencialment, la «doctrina» és interna; és en aquest nivell on adquireix el seu ple sentit.
La nostra organització no hauria de ser externa, hauria de ser, bàsicament, interna. De tal mode que així com existeixen una mena de personalitat i cercles externs de personalitat, també hauria d’existir un centre de gravetat intern, una sort d’essència des del punt de vista organitzatiu. [1]
Seria molt difícil precisar si es tracta d’un corrent en declivi o, per contra, es tracta d’un corrent capaç de regenerar-se i créixer per a sustentar el gran canvi humà necessari, la qual cosa sempre va ser la seva comesa.
Per tant, no té sentit respondre a aquesta qüestió, ja que tota hipòtesi trobarà arguments per a validar-se. L’essencial serà si la doctrina és vàlida internament pels seus seguidors.
No hi ha dubte que l’orientació de Silo és expressada diàriament per veu de gent comuna, d’intel·lectuals i de caps d’estat. És més que evident, però a qui li interessa el copyright, el reconeixement?
Llavors ja no són necessàries persones, algú al qui cal referir-se, algú que dirigeix. Ningú dirigeix res, per la senzilla raó que el procés mateix porta a internalitzar el concepte d’organització. I llavors cadascun, en complir amb aquest «triangle intern», pot generar sense referir-se a determinats individus o a determinats estaments. I des d’aquest punt de vista tal organització seria inextingible, perquè allà on existís un sol triangle intern caldria eliminar-lo. Però cada dia s’hauria d’acabar amb més triangles interns. I això seria una matança contínua. A més, hauríem de matar-los en tot el planeta. [2]
Llavors, on buscar la doctrina de Silo?
Busca-la en els altres éssers, siguin propers o llunyans, en un dia lluminós, en un dibuix, en una poesia…
Busca-la en el sentiment de transcendència que ens permeti representar els no-vius com a part de la humanitat i als vius com a part del mateix.
Ascendint de comprensió en comprensió, tal vegada, arribarem a captar que tot va més enllà de la realitat objectal.
Hi ha indicadors per a no perdre’s en la cerca. Si el teu camí és massa recte, tingues per segur que ja vas perdut, perquè es tracta d’una aventura per valents d’esperit, lluny de la conservació que et porta al tancament. Però sempre serem a temps de reprendre l’impuls, integrant tota experiència com a part del camí i de l’aprenentatge. Com més contradicció acumulada, més costós serà el canvi de rumb.
No és fàcil explicar en poques paraules un procés tan complex que acumula ja 55 anys des de la seva primera manifestació pública.
Hi ha un món intern que mou les coses. Hi ha mons que existeixen encara que no se’ls hi vegi.
Hi ha estats interns des d’on s’inspiren les coses.
I, si no, des d’on sorgeix la poesia, la pintura, les grans accions, si no és des d’aquests estats?
No de persones a qui no els hi va passar res per dins.
Van ser persones que van fer coses amb molta força i des d’allí van implicar grans canvis o van produir coses, amb tanta força, que van canviar el curs de les coses i d’una època.
Els canvis històrics es donen quan la consciència humana connecta amb el profund i és des d’allí on es donen els canvis i passos evolutius, les altres coses que ens conten a la «història» són anècdotes.
Allò que mou la història és aquest motor intern. És des del profund, que pot resultar inspirador.
Hi ha alguna cosa que mou les coses, que no es veu. La gent descriu les coses, però no es fixa en què les mou.
Descrius l’acte, les rodes, el volant, etc., però no et fixes en el motor. És aquest motor el que mou l’acte. [3]
1 i 2: Extracte de conversa. Silo 1973
3: Extracte de conversa. Silo 2008
