Aquest document és una síntesi d’una de les diverses fitxes de treball elaborades per la xarxa europea People’s Health Movement, l’ European Federation of Public Service Unions ( Federació europea de sindicats de serveis públics – EPSU) i la Reseau Europeen contre la Privatisation et la Commercialisation de la Santé et de la Protection Sociale, en la que participa la Marea Blanca de Catalunya, i que pretenen acabar en propostes emmarcades en la campanya “La Salut enfront del mercat: canviem Europa”, ara que s’apropen les eleccions europees.

Volem una Europa que combati l’escassetat de personal sanitari i protegeixi els països més febles contra la fugida de professionals cap als països més rics.

Per la salut de totes les poblacions, cal assegurar salaris i condicions laborals de qualitat al personal sanitari local, per garantir una bona atenció, fer que aquestes professions siguin sostenibles i donar-los una garantia de futur als joves.

El paper d’Europa

La pandèmia de la Covid-19 ha posat en relleu que Europa té competències decisives en matèria de salut pública, fins i tot més enllà del que preveu l’article 152 CE que indica que “es garanteix un alt nivell de protecció de la salut i dels drets humans en la definició i aplicació de tots els drets polítics i accions de la Comunitat”.

El principi fundacional de la UE, de lliure circulació i instal·lació de professionals i empreses, comporta importants riscos en termes de salut pública. S’ha intentat fixar  pautes, per exemple d’harmonització  dels requisits de formació, però el control en aquest àmbit continua sent, essencialment, una responsabilitat nacional. En un informe del Senat francès podem llegir: “En el marc del Semestre Europeu 2020, l’informe per a França, publicat per la Comissió Europea el 26 de febrer, especifica que les condicions d’accés a determinades professions regulades, i una sèrie de regulacions i els aranzels i impostos no afavoreixen la inversió. La Comissió afegeix que aquestes restriccions tenen un impacte negatiu en el dinamisme de les empreses, la competitivitat i la prestació de serveis professionals, en detriment del consumidor final. Aquestes recomanacions estan en línia amb les observacions fetes per l’OCDE: una obertura més gran de les professions regulades i la  simplificació de les regulacions que els són aplicables, podrien estimular el creixement de la productivitat i augmentar el PIB per càpita.  Aquesta assimilació de les professions sanitàries a qualsevol altra activitat econòmica i comercial preocupa als professionals sanitaris, que la consideren incompatible amb l’exercici de missions d’interès general per part dels professionals sanitaris en benefici dels pacients.” (1)

El personal sanitari, ja pressionat per les retallades imposades  als sistemes sanitaris, en particular per les pressions europees, ha pagat un alt preu per la pandèmia, a tot Europa i al món. Fins i tot, si la Comissió hagués d’alleujar la pressió pressupostària sobre els Estats i alliberés recursos importants en el marc del pla de recuperació i resiliència, cal assenyalar clarament que les mesures adoptades no aconseguirien revertir la pressió,  atès  que una part important d’aquests pressupostos formen part d’una dinàmica de privatització i comercialització de la salut.

Amb l’esclat de la invasió russa d’Ucraïna, va augmentar la pressió sobre les economies nacionals i europees: no va passar molt de temps abans que els pressupostos previstos inicialment per millorar les condicions de treball del personal sanitari es reorientaran cap a un augment de la despesa energètica i dels pressupostos militars.

Les conseqüències no es van fer esperar:

L’esgotament s’ha generalitzat, malgrat els aplaudiments. La fi de la crisi ha estat catastròfica. En lloc d’implementar mesures de revaloració, que permetessin respirar el personal i brindar-ne una perspectiva de futur real per a professions sostenibles, la pressió terapèutica (malalties no tractades durant la pandèmia) i la pressió econòmica (manca d’ingressos per a metges a moltes disciplines) van portar a una represa intensiva de tota activitat sanitària. El personal, del tot insuficient, ha vist com les seves condicions de treball es deterioraven encara més, i, així, alimentava un cercle viciós que condueix a una escassetat, gairebé generalitzada, agreujada per la percepció negativa entre els joves que probablement s’incorporaran a aquestes professions.

Les conseqüències són un elevat absentisme, sovint de llarga durada (síndrome d’esgotament professional, etc.), però també la fugida cap a treballs a temps parcial o altres sectors professionals. La realitat del treball al terreny ja no és compatible amb els elements que més sovint motiven el personal sanitari (aspecte humà, visió global, etc.). La imatge negativa que sorgeix allunya, encara més, els joves que ja no reconeixen aquestes professions com a professions del futur. L’escassetat crea un cercle viciós de deteriorament de les condicions de treball i de cures. En aquesta etapa, ja no es tracta només de trobar solucions per millorar les condicions de treball,  sinó de gestionar la manca de professionals, que impacta cada cop més en la qualitat de l’atenció i en la seva accessibilitat (llistes d’espera, consultes mèdiques desertes, concentració d’operadors, selecció de patologies…)

La temptació és ara evident: anar a buscar professionals sanitaris a països amb nivells de vida més baixos, ja sigui a altres països d’Europa (Romania, Polònia, Estònia, Portugal, etc.) o de més lluny (Filipines, Magrib…). A Romania, una quarta part dels llocs mèdics estan desocupats. A algunes regions de Bulgària només queden la meitat dels treballadors sanitaris…

Les nostres prioritats

  • Els pressupostos dels estats membres han de permetre respondre als reptes sanitaris d’avui i de demà (envelliment de la població, empobriment, malalties cròniques, mentals i professionals, etc.), sense augmentar la pressió laboral del personal sanitari.

. Els mecanismes de solidaritat han de donar més suport als països menys rics, permetent brindar al seu personal de salut condicions laborals i salarials comparables a les dels països més rics.

  • Europa ha d’imposar estàndards de personal que garanteixin la qualitat de l’atenció a condicions laborals correctes.
  • Es tracta d’harmonitzar els salaris i les condicions laborals en l’àmbit europeu, per permetre’n una veritable llibertat de circulació dels professionals.
  • Europa ha de restringir la llibertat d’establiment si això té com a conseqüència posar en perill els sistemes sanitaris dels països més fràgils.
  • Europa ha de prohibir la intervenció d’empreses privades amb ànim de lucre en el “tràfic de bates blanques”, sigui als països de sortida o als d’arribada.

(1) Document informatiu núm. 563 (2019-2020) del Sr. Pierre MÉDEVIELLE, elaborat en nom de la Comissió 1 d’Afers Europeus, presentat el 25 de juny de 2020.