Aquest document és una síntesi d’una de les diverses fitxes de treball elaborades per la xarxa europea People’s Health Movement, l’ European Federation of Public Service Unions ( Federació europea de sindicats de serveis públics – EPSU) i la Reseau Europeen contre la Privatisation et la Commercialisation de la Santé et de la Protection Sociale, en la que participa la Marea Blanca de Catalunya, i que pretenen acabar en propostes emmarcades en la campanya “La Salut enfront del mercat: canviem Europa”, ara que s’apropen les eleccions europees.

Per la nostra salut, volem una Europa que desenvolupi una política de medicaments al servei de la població d’Europa i del Sud, i no en favor de les  multinacionals farmacèutiques.

Avui dia, els medicaments són desenvolupats, produïts i comercialitzats per empreses privades. La  seva  rendibilitat   té prioritat sobre la salut pública. Malauradament, la pandèmia de la Covid-19 n’ha estat un exemple dramàtic en l’àmbit europeu. En total opacitat, la Unió Europea ha pagat desenes de milers de milions d’euros, de diners públics, per comprar vacunes anticovid. No obstant això, aquestes vacunes només van poder veure la llum gràcies a una afluència massiva de diners públics i a avenços en la investigació pública (patent de 2005 de la Universitat de Pensilvània, que redueix el caràcter inflamatori amb les vacunes d’ARN, i patent 070 del govern nord-americà, que permet estabilitzar fragment d’ARN mitjançant microperles lípids). D’una banda, la indústria farmacèutica va vendre els seus vaccins a un preu elevat als països més rics; de l’altra, en oposar-se a l’eliminació de les patents, van privar de vacunes els pobles dels països menys rics. L’associació Global Justice Now, fent servir dades d’Our World in Data, va estimar les conseqüències en més de 10.000 morts evitables al dia.

La posició de monopoli de les indústries farmacèutiques sobre els medicaments, que els confereixen les patents i els drets de propietat intel·lectual, així com les expectatives dels pacients d’accedir a nous medicaments per a patologies poc o mal tractades, empenyen els estats a acceptar condicions financeres injustificables. El cost dels medicaments va augmentar la despesa pública dels Estats membres europeus en un 76%, entre 2000 i 2009. Això ha pressionat els pressupostos dels sistemes socials sanitaris a tots els països europeus. Al mateix temps, els marges de benefici dels grups farmacèutics continuen augmentant, i  arriben  gairebé al 25%.

Vincent Kiezebrink, investigador de Somo, va poder estimar que la taxa de benefici de Moderna amb la seva vacuna anti-Covid rondava el 44%, la de Pfizer al voltant del 50%. Aquests grups farmacèutics s’han convertit en unes de les potències més importants del sector econòmic. Les farmacèutiques gasten, almenys, 40 milions d’euros a l’any fent lobby a Europa. Això és quinze vegades més que la despesa del lobby de la societat civil en salut pública. L’experiència inacceptable del cas de les vacunes Covid i el vergonyós negoci i impunitat de les grans empreses (Pfizer i Moderna al capdavant) són inacceptables. No es pot tolerar l’absoluta manca de transparència o control des de les autoritats en farmàcia, començant per la UE.

Diferents mecanismes en l’àmbit europeu condueixen a un augment dels pressupostos públics  destinats a la despesa en medicaments:

  • Els Tractats de lliure comerç i la lliure inversió.

Aquests tractats protegeixen els interessos econòmics de la indústria farmacèutica. Aquests tractats (TTIP, CETA, etc.) preveuen l’exclusivitat de les dades dels assaigs clínics o la confidencialitat de la informació sobre les empreses, sota amenaça de sancions severes. Amb el tribunal arbitral el benefici dels interessos econòmics de les multinacionals supera l’interès públic.

  • La concessió de subvencions europees a través d’associacions publicoprivades.

Les institucions europees han finançat un projecte publicoprivat de 5.300 milions d’euros adaptat a les demandes de la indústria farmacèutica (Iniciativa de Medicaments Innovadors). Però són  les empreses comercials   les que s’apropien de tots els beneficis.

  • El sistema de patents i preus.

És l’Agència Europea de Medicaments la que avalua i controla els medicaments a la Unió Europea, en interès de la salut pública. En diverses ocasions ha estat acusada d’estar subordinada als  interessos de la indústria i de manca de transparència en contra de la missió que se li ha confiat.

Tot i això, concedeix autorització al 90% dels nous medicaments que gairebé no aporten cap valor afegit per a la salut, en comparació amb els medicaments existents. Això alenteix l’ús de medicaments genèrics. D’altra banda, el preu i les condicions de reemborsament són fixats per les autoritats nacionals dels estats membres a través d’un sistema opac que permet un benefici excessiu, sense regulació europea.

Les limitacions pressupostàries, en matèria de salut, defensades per Europa condueixen a la privatització dels costos dels medicaments, o pagats directament pels pacients o mitjançant assegurances complementàries (les primes de les quals augmenten ràpidament). En els darrers anys, les empreses farmacèutiques han organitzat una escassetat de determinats medicaments, creant així

una pressió addicional sobre el preu de venda, sense que Europa hagi reaccionat.

  • Els medicaments innovadors

Manca col·laboració a europea a l’hora de negociar els preus d’aquests medicaments. Un exemple: La multinacional Gilead posseeix la patent del Sofosbuvir. El cost de producció d’un tractament amb Sofosbuvir és de 100 €. El preu de venda va ser de 30.000 lliures esterlines al Regne Unit, 84.000 dòlars als Estats Units, 40.000 euros a Bèlgica i 41.000 euros a Itàlia i França. La investigació per a aquest tractament va ser realitzada per una universitat pública i després Gilead va comprar els resultats.

Després de menys d’un any al mercat, s’han reemborsat tots els costos d’inversió.

Les nostres prioritats

  • Els medicaments essencials han de ser “accessibles, disponibles, econòmicament assequibles, de bona qualitat i ben utilitzats” per a satisfer les necessitats de milers de milions d’éssers humans a Europa i altres parts del món.

 

  • En cas que estigui disponible un recurs genèric, l’hem de prioritzar a través de la contractació pública. Quan un medicament es ven a un preu anormalment alt, la producció d’unitats del medicament, abans que expiri la patent, hauria de ser possible mitjançant la concessió de llicències obligatòries. En conseqüència, s’hauria de facilitar l’ús de llicències obligatòries. Durant una crisi sanitària com la pandèmia de la COVID, l’aixecament de les patents de totes les teràpies hauria d’haver estat fonamental.

 

  • Les institucions europees, com l’EMA i la Comissió Europea, han de donar suport al desenvolupament de nous models de recerca i desenvolupament, producció i distribució de productes de qualitat, com a principis basats en la “ciència oberta” i llicències socialment responsables, basades en criteris mèdics i necessitats socials. És necessari fomentar i finançar la cooperació internacional

 

  • És necessari establir una millor col·laboració entre els estats membres i les institucions europees per avaluar el valor real d’un nou fàrmac, el cost del desenvolupament i l’accés a tota la informació útil.

 

  • Cal determinar millor la naturalesa innovadora i la necessitat social i terapèutica en relació amb les alternatives ja disponibles al mercat de medicaments (medicaments genèrics i bio similars, per exemple).