El nou model d’atenció pediàtrica presentat dilluns pel conseller de Salut, no és pas un model pensat en criteris de salut individual o col·lectiva. És un model basat exclusivament en criteris d’organització d’empreses.
Salut assumeix amb aquest pla no només que no hi ha prou pediatres, sinó que tampoc n’hi haurà en un futur, ni pròxim ni llunyà. Ah… i que tampoc pensa fer res per a solucionar-ho. Res d’incentivar l’especialitat, millorar condicions… res d’això. No és només la falta de pediatres. L’atenció primària no resulta prou atractiva pels futurs professionals. Davant la realitat, en lloc d’afrontar el problema i tractar de resoldre’l, la Conselleria opta per adaptar-se en lloc de voler canviar la realitat.
Es tracta d’una simple decisió organitzativa que després disfressa com a un nou model. Si l’empresa té repartits per tot el territori un seguit de recursos, en aquest cas humans, de caràcter molt específic, com són els pediatres, i que generen molts problemes per a les baixes, les vacances o les vacants, com que no els pots substituir de manera fàcil, t’és més senzill agrupar-los i que es vagin cobrint entre ells, sense obligar-los a desplaçar-se. Hem de reconèixer que per als pediatres pot ser una bona solució, ja que saben que en cas de qualsevol incidència un company o companya els cobrirà.
Tothom guanya? No. La ciutadania s’ha de desplaçar… fins a 30 minuts… Ara entrem en el rovell de l’ou… els veritables afectats som els ciutadans, els usuaris. Potser m’equivoco, però hi ha només tres llocs a Catalunya on el desplaçament no es produeix.
Jo visc a Llefià, a Badalona, i a cinc minuts caminant tinc tres CAP: Llefià, Gran Sol i la Salut. I, a més, en deu minuts arribo a un quart, el de Sant Adrià, darrere l’Ajuntament. La meva dona va al de Llefià però té especialistes a Gran Sol i a Sant Adrià. Però, per què succeeix això? Perquè al barri som gairebé 50.000 persones en menys d’un kilòmetre quadrat. La densitat de població és de les més altes a Catalunya, Espanya i Europa, i és molt semblant a La Florida, o a L’Hospitalet de Llobregat, on suposo que deu produir-se una situació semblant. El tercer cas és el gegantí CAP de Manso, que conté quatre Equips d’Atenció Primària.
Fora d’ells, suposarà desplaçament de les famílies, a menys que hagin estat agraciats amb la instal·lació al seu CAP de l’equip pediàtric. El fet que amb la presentació del pla no hagin presentat les ubicacions dels equips, permet intuir que hi haurà molts problemes i que a Salut tenen por d’aixecar la llebre, no fos cas que se’ls hi esvalotes mig país.
El desplaçament comptable de 30 minuts… com el computem?: diürn o nocturn?, urbà o interurbà?, en hivern o en estiu?, en transport públic o en privat? Si és públic, en diari o en festiu? Inclouen el temps d’espera si calen enllaços?
És un criteri semblant al que va utilitzar Boi Ruiz per tancar els serveis d’atenció continuada nocturna dels CAP en l’època de les grans retallades. En el fons, suposa una privatització del servei públic que en lloc d’anar on es troba la comunitat, se n’allunya i deixa que t’espavilis per accedir al servei públic.
Si pots fer-ho, bé. Si no, entrem amb un altre dels grans invents de final del segle XX: l’atenció telefònica.
Com podem parlar de salut comunitària si ens allunyem del medi humà on viuen i emmalalteixen les persones. Seguint per Badalona, uns barris que hi són enganxats són Montigalà, Búfala i Sant Crist. Per geografia urbana i humana Sant Crist no té res a veure amb els altres dos. No es tracta només de nivells de renda, sinó també de tipologia d’habitatges, de serveis existents, de composició demogràfica … sense tenir compte tot això no podrem parlar mai de salut comunitària.
El nou pla d’atenció pediàtrica del conseller podria haver estat només un pla de xoc d’emergència i que ens hagués dit: “Tenim tot un seguit de mesures perquè en els pròxims anys puguem disposar del personal que realment ens cal. Però el dia d’avui, només disposo d’això i, per tant, pels propers un, dos o tres anys funcionarem així. No és un nou model sinó que ens trobem davant d’una situació d’emergència. Esperem que en tres anys, o abans, tornem al model previ integrat a cada CAP, on es podrà fer realment salut comunitària”.
Però no ha estat així. Han optat per assumir una decisió estrictament empresarial, no pas de salut. I, a sobre, pretenem fer-ho passar com un nou model.
És també un avís. El dia que faltin metges i metgesses de primària actuaran igual.
