Malgrat els cants de Cassandra de la dreta mediàtica, pels dies previs a la investidura, el seu candidat peregrina com un Rei Carnestoltes el dia de l’enterrament de la sardina. Els espais temporals creats en la política són el seu pitjor enemic, sobretot, quan han estat ells i elles, la dreta, qui ha decidit crear-los.

No han après res d’aquella moció de censura contra Rajoy, quan la presidenta del Congrés va decidir reduir al mínim el temps per a la votació de la moció. Volien que Sánchez no pogués negociar. De fet, no va haver-hi cap mena de negociació perquè la mateixa presidenta no li va donar l’oportunitat a Pedro Sánchez d’immolar-se en una negociació que es podia preveure calamitosa.

Ha tornat a succeir. Després de les eleccions municipals, Pedro Sánchez convoca eleccions generals i, malgrat els premonitoris missatges del gran desastre, Pedro Sánchez hi surt reforçat, però, a més, esdevé realment l’únic possible candidat a la Presidència del govern. Va ser el Partit Popular qui, en donar la mà a Vox a la majoria de les institucions, va activar el vot descontent d’esquerres cap a un vot útil.

Finalment, fan que el Rei proposi un candidat impossible com és Feijóo i l’obliguen a donar tombs sense cap mena de sentit, ja que tothom sap que és impossible que surti escollit. No hi ha pacte possible, PNB dixit.

Pedro Sánchez té baraca, és un supervivent, fins i tot del seu propi partit, i Feijóo, en canvi, es mira al mirall i veu a Casado apunyalat per l’esquena per Isabel Díaz Ayuso. Un cadàver més en la llista de la valquíria madrilenya.

La història ens mostra que el PSOE ha pogut governar fins i tot amb majoria absoluta tenint a algú a la seva esquerra. En canvi, el Partit Popular no. Mentre Vox formi part del Congrés dels Diputats, el Partit Popular tindrà difícil assolir una majoria. Pura matemàtica electoral. I a més excitarà les masses esquerranoses a anar a les urnes.

Pedro Sánchez, com au fènix, ressuscita. Simpatitzants socialistes cridaven allò de “No passaran” davant la seva seu. Les esquerres a vegades som pesades i molt pretensioses. El “No passaran” era excessiu. No hi havia ni dramatisme, ni èpica. Era millor cantar la rumba “No estaba muerto, estaba de parranda”.

Punt i a part mereix la nova marca blanca de l’esquerra: Sumar, que traduït al castellà més tradicional és “quítate tu para ponerme yo”. Que la fórmula Podemos ha perdut pistonada i força no és cap descobriment, però assenyalar amb el dit a Irene Montero com a una nova bruixa de Salem és excessiu. On és allò del consens, la confluència…? De tota manera no es poden queixar… situacions semblants s’havien produït anteriorment, com, per exemple, la puntada de peu al cul del llavors secretari general de Podem a Catalunya, Albano Dante. “Quien a hierro mata a hierro muere”. Evidentment amb aquests antecedents, i malgrat Vox, els resultats de Sumar han estat pitjors que els darrers d’Unidas Podemos.

És més que probable que Pedro Sánchez acabi formant govern. Ha portat el català al Congrés i al Senat i a Europa ha donat la cara. Es parla molt de l’amnistia, però algú recorda allò tan màgic de la Taula de diàleg?

Un altre cop i amb un conill tret del seu barret ens presentarà quelcom que semblarà correcte i arrancarà aplaudiments del Congrés.

L’ANC exigeix una llista cívica, és a dir, seva, i que no tingui la competència ni de Junts ni d’ERC. La idea és carregar-se aquests partits perquè no estan pel que haurien d’estar i no pas per la gestió d’un mentrestant que es fa etern.

Ah, i tot això sense parlar del desastre de món en què vivim i el que ja ens ha caigut a sobre, oblidant la POLÍTICA amb majúscules i quedant-nos amb una política feta a les barres de bar i per cunyats.