Fa pocs dies va començar la Festa Major a Blanes, un bell poble en la Costa Brava catalana, a la vora de la mar Mediterrània. Com ja és tradició, totes les nits que dura la festa, a la nit se celebren focs artificials.

Aquests focs es llancen des d’un lloc en la mar, molt pròxim a la platja, amb el que els al voltant de 2km de platja s’omplen amb milers de persones gaudint de l’espectacle, molts del mateix poble però també de pobles pròxims, a més dels habituals turistes d’estiu.

Entre aquestes milers de persones que es reuneixen, segurament trobarem algunes de pensament progressista, i altres de pensament conservador. També hi haurà espanyoles, d’altres llocs d’Europa o d’altres continents. Hi haurà dones, homes, joves, vells, heterosexuals, homosexuals, persones trans o no binàries, i un llarguíssim etcètera amb tota la varietat humana que se’ns pugui ocórrer.

L’extraordinari de l’assumpte, és que ningú és allí per a discutir sobre les seves diferències. Tots són allí per a gaudir d’un espectacle que és bàsicament emotiu. Gaudir d’una espècie de bombes de color que exploten en el cel, produint bells símbols acompanyats d’un baluern que sacseja el plexe solar. Davant cada explosió se senten els “aaah…!” i els “oooh…!”. Els nens gaudeixen molt, igual que les seves mares i pares o qualsevol altre individu present. Totes aquestes milers de persones estan (estem) a la platja, bastant juntes, amb la vista posada en el cel i l’emoció oberta a rebre el plaer d’uns focs que conjuminen vistositat, art, tecnologia, i que en certa manera ens ajuden a connectar amb quelcom superior.

En aquesta situació, jo em pregunto: per què no podem viure sempre així, gaudint d’allò que ens emociona en comú, aparcant les nostres diferències, o donant-los perspectiva, comprenent que encara que vegem les coses de diferent manera (com d’altra banda és inevitable) hi ha alguna cosa que ens uneix per sobre de tot, i és el nostre sentiment enfront del bell, el nostre sentiment de comunió, de germanor?

Si aquesta situació, quasi mística, és possible, vol dir que tot és possible, que no hi ha res que no es pugui aconseguir. Que en última instància tots els éssers humans compartim un destí, i que aquest destí està més enllà de l’immediat i de l’individual.