Segell del primer mil·lenni que mostra un adorador i un savi vestit de peix davant d’un arbre estilitzat amb una lluna creixent i un disc alat a sobre. Darrere d’aquest grup hi ha una altra forma de planta amb una estrella radiant i el cúmul estel·lar (cúmul de les Plèiades) a sobre. Al fons hi ha el drac de Marduk amb la llança de Marduk i l’estendard de Nabu a l’esquena.
Javier Belda
Aquest és el rapte d’aquells éssers no compresos en la seva naturalesa íntima, grans poders que van fer tot allò conegut i allò encara desconegut.
Aquesta és la rapsòdia de la naturalesa externa dels déus, de l’acció vista i cantada pels humans que van poder situar-se en el mirador d’allò sagrat.
Això és el que va aparèixer com a senyal fixat en temps etern, capaç d’alterar l’ordre i les lleis i el pobre seny. Allò que els mortals varen desitjar que els déus fessin; allò que els déus varen parlar a través dels homes. [1]
Amb aquestes captivadores paraules Mario Rodríguez Cobos (Silo) inicia el seu recorregut per alguns mites significatius de diverses cultures, en el seu llibre Mites arrels universals.
Els mites ens poden mostrar que les diferències entre l’home contemporani i l’home primitiu, de fa milers d’anys, realment, no existeixen, en l’essencial les nostres preocupacions són idèntiques.
Des de l’antiguitat hi ha hagut la necessitat de forjar una imatge que doni sentit a l’existència.
El mite representa un túnel del temps que ens ofereix la possibilitat de viatjar milers d’anys enrere per endinsar-nos en els espais mentals dels nostres avantpassats. Allà varen quedar fossilitzats els intents, les frustracions i els descobriments sobre el misteri de la vida.
El mateix que va impulsar l’heroi a emprendre un viatge iniciàtic està actuant ara en cadascun de nosaltres: donar sentit a la nostra existència, crear la nostra pròpia història vital.
L’epopeia de Guilgameix tracta de la precarietat de la condició humana a causa de la impossibilitat de ser immortal. “Ell construí les muralles d’Uruk, va fer un llarg viatge i va aprendre tot el que va passar abans del Diluvi. Al seu retorn va gravar totes les seves gestes en una estela”.
L’home ha estat creat mortal, i la seva única raó de ser és estar al servei dels déus. Però aquest mite finalment deixa finalment una escletxa d’esperança, i deixa entreveure que alguns éssers podrien assolir la immortalitat per si mateixos, sense el do diví, però només amb la condició d’assolir la victòria en una sèrie de proves.
Estàtua assíria antiga, deslocalitzada en el Museu del Louvre, possiblement representant a Guilgameix. Wikimedia commons
Amb el pas del temps, els significats profunds d’aquestes històries fascinants es van anar perdent, situant-les en l’àmbit de la fantasia. Tanmateix, a través de la investigació dels mites és possible interpretar un substrat de valors i creences que esdevindran els pilars de tota una civilització; en aquest cas la civilització sumèria-acàdia.
Els historiadors sostenen que no hi ha res irrellevant en la reconstrucció dels mites; fins i tot una falsificació o omissió pot aportar llum sobre altres continguts implícits. Però no hi ha dubte que molts tresors s’han perdut per les múltiples superposicions culturals de diferents moments històrics.
Una dificultat que passa més desapercebuda és la que té a veure amb la nostra forma mental. No ens estendrem aquí en l’apassionant tema de la forma mentis. Observem només que avui hem parcel·lat el coneixement cap a allò que és monolític, allunyant-nos del que abans era una forma mental holística. Hi va haver un temps en què la ciència, l’art, la religió, la caça, l’amor, la mort, la subsistència o la màgia eren una mateixa cosa. Aquest afany actual per separar les coses ens dificulta la comprensió del nostre procés i emplaçament en el món de les essències espirituals
Cova de Misliya, Orient Mitjà. Una nova troballa arqueològica obligarà a reescriure la història humana. Segons un fòssil trobat amb una antiguitat d’entre 200.000 i 175.000 anys, els humans van començar a conquerir el món 60.000 anys abans del que es pensava i es van creuar amb els neandertals. ru.m.wikipedia.org
L’avançament entre el dubte i la certesa
Mentrestant, l’arqueologia presenta noves troballes “incòmodes”, que fan que els inicis de la cultura humana siguin cada cop més enrere en el temps. Molts dels conceptes “axiomàtics” que s’havien donat per fets i s’han transmès d’una generació a l’altra són avui qüestionats de manera clara i científica.
En la recerca arqueològica, les paradoxes cronològiques es donen una darrere l’altra, i també crida l’atenció l’aparició de continguts comuns a moltes cultures, malgrat trobar-se separades, suposadament, per milers de quilòmetres.
Els mites fan referència a la lluita o convivència entre contraris en l’aparició de les religions: ordre i caos, llum i foscor, vida i mort, etc. En totes les cultures trobem aquesta dualitat.
Aleshores, sorgeix la sospita que la qüestió filosòfica i moral del SÍ i el NO forma part d’allò que és humà, cosa que és en la nostra condició, però que hem de resoldre al llarg de la nostra existència particular, el “per a què” de l’existència mateixa.
Cap mite va resoldre automàticament el problema de la immortalitat amb un resultat ideal, sinó que més aviat, tots els mites mostren la importància del camí i, per descomptat, també hi ha mites que neguen el sentit.
Teognis, Píndar i Sòfocles proclamen que la sort més gran que podrien tenir els humans seria no néixer o, un cop nascuts, morir com més aviat millor. Però la mort tampoc va resoldre res, ja que no significava l’extinció total i definitiva. Per als contemporanis d’Homer, la mort significava una existència ulterior més disminuïda i humiliant, en la foscor de l’inframon Hades (poblat per ombres pàl·lides sense força ni memòria).
[…]En canvi, el bé fet a la terra quedava sense recompensa i el mal quedava impune. Els únics que patiren tortura per l’eternitat van ser Ixíon, Tàntal i Sísif, per haver ofès el mateix Zeus [2].
Com no veure en tot això l’ombra d’un pensament jeràrquic molt arrelat a la cultura occidental des de la mitologia grega!
Només, a manera d’apunt sobre un tema tan extens: “Aquesta concepció pessimista es va imposar quan l’home grec va prendre consciència de la precarietat de la condició humana. Els grecs van aprendre que la millor manera d’escapar del temps és explotar les riqueses, insospitades a primera vista, de l’instant viu” (Eliade, 1976).
Per contra, també podem citar la frase inscrita en el temple d’Apol·lo a Delfos: “Coneix-te a tu mateix”.
Més enllà de la interpretació especialitzada, la consideració dels mites en el seu vessant emocional és un treball subjectiu, en el qual no s’ha descrit tot, però és a cadascú l’encarregat de trobar-ne els significats essencials.
És la ressonància interior amb el procés evolutiu la que ens permet reconèixer-nos en l’espècie humana. En fer-ho, podem experimentar que formem part de quelcom més gran que transcendeix la nostra individualitat. La ciència actual, per exemple, parla sense vergonya d’una possible “xarxa còsmica pseudoneural conscient”.
En l’avenç cap a no se sap què, entreveiem la tendència cap a una Nació Humana Universal, que avui requereix la multipolaritat per fer-se realitat. En tot això ens sembla veure una síntesi del procés humà, el final d’un camí mil·lenari i l’inici d’una nova etapa.
Descobrir un sentit renovat en les empremtes del passat va més enllà de la simple recollida de dades per convertir-se en una passió que revoluciona la consciència. En el que és comú d’aquestes empremtes, entreveiem quelcom mil·lenari però totalment vàlid.
[1] Silo. Mites arrels universals. Gilgamesh – Poema del Senyor de Kullab. Edicions León Alado, 2016.
[2] Mircea Eliade. Historia de las Creencias y de las Ideas Religiosas I., 1976.
