Des de la Xarxa Humanista de Notícies de Salut REHUNO Salut posem en marxa un espai d’intercanvi on trobem una nova mirada sobre la vida quotidiana, basada en una psicologia experiencial i existencial (la Psicologia del Nou Humanisme), i amb unes propostes concretes de treball personal per tal d’arribar a un sentit ple de la nostra existència i a una vida lliure de patiments innecessaris. No és, per tant, una psicologia terapèutica ni que tracti cap patologia, sinó que va dirigida a qualsevol persona que vulgui comprendre’s a si mateixa i tenir eines, si així ho desitja, per iniciar un canvi positiu en la seva vida. El benestar psicològic és, sense dubtes, una de les bases de la salut integral. Per això, és un aspecte fonamental al que s’ha d’atendre.
Et convidem a posar en pràctica aquestes propostes i també que et comuniquis amb nosaltres i ens expliquis la teva experiència. Escriu-nos!
Per Jordi Jiménez
En l’article anterior parlàvem del mecanisme de les imatges i dels seus significats en els somnis. Avui afegirem una nova perspectiva a aquest tema, tan important per a la comprensió del psiquisme humà: la traducció dels senyals corporals a imatge. Per dir-ho d’una altra manera: la traducció d’una mena de llenguatge a un altre.
És més fàcil del que sembla. Per exemple, i continuant amb els somnis, en un d’ells em veig caminant amb dificultat en una zona pantanosa, a penes puc moure les cames i noto que em vaig enfonsant. Llavors, em desperto i veig que les meves cames s’han quedat embolicades amb els llençols, cosa que dificultava el seu moviment. Traducció d’impulsos corporals a imatges visuals.
En un altre somni em trobo enmig d’un incendi, tot al meu voltant s’està cremant, però jo no noto gens de calor. Em desperto i m’adono que tinc una forta acidesa en l’estómac per alguna cosa que vaig sopar i se’m va assentar malament. Traducció d’impulsos corporals a imatges visuals.
En els somnis és més evident aquesta traducció si podem detectar el senyal que dona origen a aquestes imatges. Per cert, que això afectarà la interpretació que fem dels somnis que vam veure en l’article anterior. Si volem fer una interpretació més afinada, haurem de tenir en compte el possible origen extern d’aquestes imatges, per no arribar a creure que la meva vida s’ensorra i s’enfonsa sense remei en un pantà lúgubre, quan resulta que se m’havien enredat els llençols a les cames…
En la vigília quotidiana també ocorre aquesta traducció d’impulsos, només que una mica més camuflada i és més difícil de detectar. Ens trobarem amb una multitud de registres de senyals corporals difusos, de tots els racons del nostre cos, que s’aniran traduint a representacions visuals i això ens donarà una estructura complexa i entrellaçada de respostes que, posteriorment, produiran uns comportaments o d’altres.
Per exemple, una persona amb la tensió arterial alta genera aquest senyal corporal de manera molt subtil, gairebé imperceptible, però l’impuls arriba a consciència i es tradueix. Llavors, veiem que aquesta persona sol tenir sensacions de desgrat pels espais tancats i opressius, i veiem que cerca o té gust pels espais oberts, que li resulten alliberadors. Què està succeint? La consciència ha rebut l’impuls corporal relacionat amb la pressió i l’ha traduït a la seva manera en forma d’imatges, en aquest cas visuoespacial, que produeixen un registre compensatori de gust pels espais oberts.
A més, no sols es tradueixen aquests impulsos, sinó que, a més, s’obren cadenes associatives d’aquestes imatges traduïdes. Les imatges produïdes per compensació d’aquest senyal es comencen a associar amb altres per similitud, contigüitat o contrast. Per exemple, els espais oberts em suggereixen muntanyes i altures des de les quals es percep un horitzó llunyà, o platges desertes on la mar es perd a la llunyania. Aquest gust em porta a preferir els pobles més aviat petits i allunyats de la ciutat, i millor en una casa que en un edifici on hi hagi llum. I en aquesta casa, millor poques habitacions i grans que moltes i petites. En fi, un pot anar unint unes imatges amb d’altres en cadenes associatives molt llargues. El més simpàtic d’això és que l’impuls que dona origen a tots aquests relats sobre gustos i disgustos, sobre formes i estils de vida i sobre multitud de comportaments, té el seu origen en una petita condició de salut que està donant senyal en el cos.
Per descomptat, això no funciona a l’inrevés. És a dir, les persones a les quals els agraden els espais oberts no necessàriament tenen la tensió alta. Això seria una simplificació excessiva que no es correspon amb el que estem explicant. Per cert, molts llibres de la mal anomenada “autoajuda” tenen molt de gust en utilitzar aquestes simplificacions per a classificar i etiquetar a la gent, fent un ús excessiu d’allò que anomenem “correlacions il·lusòries”. El gust pels espais oberts pot tenir orígens molt diversos i, tal vegada, varis alhora. Sempre hi ha un component biogràfic, d’experiències viscudes, i uns components socials o d’ambient, tant pels valors culturals com per la simple orografia del terreny on va néixer la persona. No podem reduir tot al senyal corporal, de la mateixa manera que no podem reduir-ho tot a l’ambient. Hem de deixar enrere els reduccionismes, fet al qual ens han acostumat les antigues psicologies oficials.
D’aquesta mateixa manera també trobem infinitat d’imatges en les cultures i en els mites que, en realitat, són traduccions d’impulsos corporals i/o ambientals, comuns a totes aquestes persones i que han quedat fixades en la història com a continguts culturals que es van transmetre de generació en generació, perdent-se en el temps el senyal que els va donar origen. Com pot haver-hi impulsos corporals comuns o iguals en tot un poble, en tota una comunitat? Per exemple, pel clima i les característiques del lloc (estímuls ambientals de climes humits i freds o de llocs càlids i secs influeixen en la traducció a imatges), o pel tipus d’alimentació. O, fins i tot, per uns certs rituals i pràctiques cerimonials en les quals s’usen unes certes substàncies o es fan sevir unes certes postures poc habituals. Tot això produeix senyals corporals en els participants que es tradueixen a imatges visuals, tenint en compte que les característiques ambientals també produeixen registres corporals que es tradueixen.
No és difícil llavors que aquestes traduccions visuals coincideixin bastant entre les diferents persones que viuen en el si d’aquesta cultura i acabin per crear, per exemple, la imatge visual d’una dona amb mil braços (que simbolitza l’ajuda a tots els éssers), o la imatge d’un drac amb el cap en flames. És fàcil que les persones de cada cultura reconeguin en aquestes imatges els registres corporals que els han donat origen (siguin interns o ambientals) i, per tant, les acceptin com a realitats indubtables, ja que coincideixen amb la seva experiència. De fet, són realitats internes projectades al món extern com a imatges que s’acaben convertint en al·legories amb significat social i cultural, i que perduren en els segles.
I avançant una mica més, ocorre el mateix fenomen de traducció a imatges d’éssers fantàstics de totes les èpoques i cultures, com poden ser les sirenes, les fades i els elfs dels boscos o els centaures i els unicorns. En la mitologia hi ha exemples com les valquíries de la mitologia nòrdica, les selkies cèltiques o els súcubes de les llegendes medievals. Podríem furgar en tota aquesta infinitat d’imatges i buscar les traduccions que van actuar en el seu moment i que donaven resposta a situacions personals o col·lectives d’aquesta cultura. Ja no es tracta d’impulsos corporals individuals (com en els primers exemples que hem donat), sinó de temors, desitjos o esperances col·lectives que s’expressen traduïts en aquests éssers mitològics que tenen característiques molt particulars.
Avui hem vist que la consciència humana funciona en estructura i interconnectada amb el cos que li dona suport i que, a més, aquesta estructura mental-corporal es troba, al mateix temps, interconnectada amb l’entorn en el qual es dona la seva existència, i forma així una nova estructura més àmplia, l’estructura consciència-món.
