Amb relació a les vagues de Justícia, en menys de quinze dies, el Ministeri de Justícia VA passar de dir, al comitè de vaga dels funcionaris al servei de l’Administració de Justícia, “no tenim diners” a posar sobre la taula 45 milions d’euros,  per a Jutges, Magistrats i Fiscals. Quin miracle havia succeït  entre aquelles dues visites?

Òndia, ja ho sé: va ser arribar el Primer de Maig, i com és un govern d’esquerres i progre,  van tenir una epifania, igual que Sant Pau pel camí de Tars. Va ser veure les manifestacions sindicalistes, els punys aixecats i els cants de la Internacional i arribar a la conclusió que havien de fer quelcom. Van esforçar-se per trobar diners,  que van posar damunt de la taula al primer col·lectiu de treballadors que va anar al Ministeri de Justícia a reclamar millores salarials i que, per casualitat, coses de la vida, van ser Jutges, Magistrats i Fiscals. Visca la lluita obrera!!!

Aquesta podria ser una explicació pel descarat tracte desigual que dona aquest Govern  en funció  de si et poses toga per a treballar o no. Reclames millores salarials vestit amb toga i, fins i tot, es posen a prendre el te de les cinc amb pastetes i, entre glop i glop, uns quants milions d’euros. Ara… vas sense toga, i et diuen “Qui et creus? Ves a pastar fang… per a tu no hi ha diners”. I això que ens trobem davant d’un govern d’esquerres o de centreesquerra. Ah, i progre, molt progre. Com era la frase d’Orwell a “Rebel·lió a la Granja”?: “Tots els animals són iguals, però n’hi ha uns més iguals que d’altres”.

Darrere aquesta hipòcrita postura del govern de Pedro Sánchez  hi ha un problema de subjectes, de què entenen per “nosaltres” i el que entenen per “vosaltres”, i per tant una qüestió de classe. Quan les associacions professionals de Jutges o Magistrats, o les Fiscals, o les de Lletrats de l’Administració de Justícia van al Ministeri de corresponent a negociar es troben amb els seus iguals, els mateixos que conformen les elits de govern i de les cúpules del Ministeri. En canvi, quan hi van els sindicats de treballadors, van “vosaltres”, els miren des d’una posició superior que els hi ha donat haver superat una oposició de nivell A. Alguns desprenen un tuf paternalista, com si fossin empresaris del segle XIX davant dels seus obrers. Uns dèspotes si són de dretes o uns dèspotes il·lustrats si són d’esquerres.

Si alguna cosa té de bo aquesta visibilització crua i dura de la desigualtat del Ministeri de Justícia, és que ens hauria de fer despertar i prendre consciència que, per molt que siguem funcionaris amb una oposició, som treballadores i treballadors. I que, malgrat poder tenir unes millors condicions laborals que la majoria dels treballadors, estem en la mateixa dinàmica de lluita, encara que a molts no agradi.

La majoria dels treballadors i treballadores al servei de l’Administració de Justícia hem mirat cap a una altra banda, per comoditat, davant la realitat de la crisi i els seus efectes sobre les persones. Objecció de consciència per als desnonaments? Ciència-ficció. Aquest còmode posicionament fa difícil ara teixir complicitats, no només amb el conjunt de treballadors públics, sinó també presentar-nos com a col·lectiu en lluita davant de la societat. I cal associar la nostra lluita sindical amb la defensa d’un servei públic de qualitat.

Ara, què ens queda? Ens disfressem de Harry Potter quan el comitè de vaga vagi a negociar de nou amb el Ministeri de Justícia? Bromes a part, la vaga és difícil que continuï, i no només perquè el seguiment no és el que potser voldríem, sinó pel fet que aquest Ministeri  ja porta 350000 judicis suspesos. És molt difícil poder causar aquest caos.

Però estem en plena campanya electoral i els nostres amics del Ministeri de Justícia i del Govern només li tenen por a una cosa: sortir malparats de la contesa electoral. Aquesta és la nostra finestra. Que qualsevol acte públic on hi hagi representants del govern de Madrid, o alts càrrecs, hi hagi un grup de funcionaris posant-los a  parir. Sí, escarnis, cal avisar a les llistes polítiques dels seus partits, que es presentin a les municipals, que si als seus actes de campanya hi acudeixen, hi haurà bronca. Han de sentir vergonya de sortir a l’exterior. És el preu mínim per ser injustos, hipòcrites i dir-se d’esquerres.