Des de la Xarxa Humanista de Notícies de Salut REHUNO Salut posem en marxa un espai d’intercanvi on trobem una nova mirada sobre la vida quotidiana, basada en una psicologia experiencial i existencial (la Psicologia del Nou Humanisme), i amb unes propostes concretes de treball personal per tal d’arribar a un sentit ple de la nostra existència i a una vida lliure de patiments innecessaris. No és, per tant, una psicologia terapèutica ni que tracti cap patologia, sinó que va dirigida a qualsevol persona que vulgui comprendre’s a si mateixa i tenir eines, si així ho desitja, per iniciar un canvi positiu en la seva vida. El benestar psicològic és, sense dubtes, una de les bases de la salut integral. Per això, és un aspecte fonamental al que s’ha d’atendre.

Et convidem a posar en pràctica aquestes propostes i també que et comuniquis amb nosaltres i ens expliquis la teva experiència. Escriu-nos!

Per Jordi Jiménez

Podríem dir per començar que hi ha diferents tipus d’amor en funció del tipus de persona amada. No és el mateix l’amor de parella que el que hi ha entre germans, l’amor que hi ha entre amics/es, que el que hi ha per un familiar proper o algú ja molt gran. Tampoc és el mateix tipus d’amor el que es dona amb els fills, per exemple.

De tota manera, en qualsevol dels casos, podríem aventurar una primera idea sobre aquest fenòmen de la consciència: l’amor veritable posa l’altre i el seu benestar per sobre dels meus interessos, alhora que no perd de vista les pròpies necessitats d’un mateix que, en tot cas, queden com a secundàries. Algú va dir que “quan se sent amor, se sent a l’altre” (Silo, Bomarzo), així que l’amor pur, per anomenar-lo d’alguna manera, té més a veure amb l’altre que amb mi.

Una visió possessiva de l’amor  genera violència i contradicció

Centrem-nos primer en l’amor més trillat i bastit per la nostra cultura, o més ben dit, per les nostres produccions culturals (literatura, teatre, música, cinema i altres arts). En aquest “mundillo” dels amors de parella (siguin del sexe que siguin) es valora de manera intensa tot el que té a veure amb la possessió de l’ésser estimat (vegeu La possessió), i després, això es valora molt més que tot allò que tingui a veure amb la seva llibertat o la seva evolució com a persona.

Tant en les produccions culturals com en la vida quotidiana s’exalta passionalment la lluita per obtenir aquest “objecte” amat amb un clar rerefons possessiu vestint aquest desig amb el robatge de la unió d’ànimes, de l’estar junts per sempre, d’això que és antònim de la freda soledat, de la calor de la llar i de la felicitat duradora per sempre mai. Però per molt boniques que siguin les declamacions amoroses, totes elles estan impulsades per aquest rerefons possessiu que ho tenyeix tot en la nostra cultura.

En poques ocasions es posa com a exemple d’amor una situació en què la persona amada queda en llibertat per allunyar-se d’un quan es comprèn que això és el millor precisament per a l’altre. En aquests productes culturals (ara cal afegir “de consum”) només de vegades se’ns mostren aquests models alliberadors de la persona amada, i quan es donen al final es presenten amb un rerefons dramàtic i amb climes emotius de pèrdua, amb la qual cosa quedem igual.

Cal dir que en gran mesura és l’interès comercial el que dicta les narratives passionals i els conflictes possessius de parella, però també és cert que això es fa perquè la gran majoria del públic ressona, adhereix o s’identifica amb aquestes narratives que remouen i activen les tensions viscerals, les passions ardents, exaltant alhora l’odi cap als enemics d’aquest suposat “amor” pur. Es produeix llavors una realimentació que va enfortint aquests valors culturals polaritzats d’amor-odi contraris a una mínima salut psicològica i a una mínima coherència de vida. 

En realitat, aquests valors culturals que fomenten passions irracionals i reaccions viscerals ens porten cap a la contradicció, cap al conflicte i en moltes ocasions a la violència psicològica i física. Expressions com “la maté porque era mía” i d’altres per l’estil són ja molt conegudes. Tenim multitud d’exemples de la violència generada per aquesta forma possessiva d’entendre les relacions amoroses.

Cultivar una actitud oberta i desposseida

És curiós perquè en els altres amors que esmentem abans, els que es donen cap a altres persones (familiars, amics o fills), fa la sensació que hi ha un menor component possessiu, hi ha una major capacitat per posar l’altre per davant dels meus desitjos. El cas més clar és el dels fills, pels quals som capaços de fer gairebé qualsevol cosa i aquesta capacitat per donar desinteressadament quasi sense límits també es veu reflectida en les produccions culturals. Per què l’amor de parella és tan possessiu i els altres amors poden ser més altruistes?

Hem de tenir cura d’acceptar a cegues tots aquests eslògans i frases repetides arreu fins a la sacietat que no fan més que fomentar una visió possessiva de l’amor que genera violència i contradicció. Cal estar atents i no caure en aquest joc simple i d’interessos comercials que ven passions que porten implícita la violència i la venjança. És molt més sa cultivar una actitud oberta i desposseida, sentint l’altre com algú que és tan lliure com jo en les seves intencions i en el seu camí de vida.

Si tinc la meva mirada posada en el què és millor per a l’altre, si sento les necessitats de l’altra persona i puc posar-me en el seu punt de vista ¿per què anomeno “amor” a aquest impuls possessiu que posa com a centre el meu propi interès i desig, per molt legítim que sigui? L’amor veritable és desprès, és altruista, anteposa la felicitat de l’altre als meus desitjos, és així de fàcil. No vol dir que hagi d’ignorar els meus desitjos o necessitats, com si no existissin, sinó que trio conscientment i amb total coherència tenir en compte les necessitats de l’altra persona fins i tot abans que les meves. “Tu t’allunyes i jo em reconforto si és que contribuïsc a tallar les teves cadenes, a superar el teu dolor i sofriment. I si véns amb mi és perquè et constitueixes en un acte lliure com a ésser humà… ” (Silo, “Acerca de lo humano“, Tortuguitas, 1983).

Hem cregut ingènuament que rebre és més que donar i només podrem sortir del món de la contradicció quan comprenguem que donar és més que rebre. Però d’això en parlarem en una altra ocasió.