Un dels assumptes principals que han caracteritzat les diferents manifestacions a favor de la pau a Ucraïna, que han tingut lloc en moltes parts del món durant els últims dies i sobre les que Pressenza ha intentat informar, ha estat la necessitat d’un alto el foc i de passar a una intervenció diplomàtica seriosa.

Diverses opinions han recordat que l’art de la diplomàcia consisteix a parlar amb l’enemic, no a obligar-lo a rendir-se, prerrogativa dels qui pensen que la guerra acabarà gràcies a la victòria d’un bàndol sobre l’altre.

En aquest sentit,  el pla de 12 punts presentat per la Xina en els últims dies és, excepte un desmentiment, l’únic pla que proposa una solució diplomàtica basada en principis com la integritat territorial, la protecció dels civils, l’ajuda humanitària i l’alto el foc com a requisits previs al diàleg, requisits universalment reconeguts i pedres angulars de la diplomàcia.

Així que sembla una miqueta curiós que la resposta de molts actors occidentals (OTAN, els EUA, la UE) fos la de desestimar immediatament el pla com un «no-pla»; aquests mateixos actors que sols tenen com a propostes la resposta militar i les sancions a Rússia. I encara és més curiós el fet que el mateix Zelenski elogiés l’intent, abans de ser contradit pels falcons del seu govern i pel secretari general de l’OTAN.

Es critica el pla xinès perquè no condemna la invasió russa de fa un any; però, en ser una proposta basada en la diplomàcia, que demana un alto el foc, assegurar no posar en perill les centrals nuclears, ajuda immediata a les poblacions i la condemna dels civils implicats en el conflicte, tot això,  en el llenguatge de la diplomàcia és com una condemna enèrgica de la invasió perquè, en cas contrari, aquests punts ni tan sols s’esmentarien. Si algú no sap o no vol llegir entre línies el text, la hipocresia dels qui volen la guerra, mentre fingeixen voler la pau, es revela fàcilment.

Existeix el partit transversal de la guerra, que inclou una sèrie d’interessos vinculats, directament o indirectament, a les indústries militars i energètiques i que transcendeix les fronteres geopolítiques clàssiques, i arriba finalment, com sempre, als interessos de l’especulació financera, que juga indistintament en les taules de les armes i les de l’energia, però també aposta ja per la reconstrucció lucrativa: és un partit que uneix realitats explícites i implícites que, en els mitjans de comunicació, competeixen per jugar a «enemics», però són disposats a signar acords pel seu bé comú, que es diu benefici. És un partit fort, però està perdent peces, perquè des de molts sectors es pren consciència que aquest estat de desestabilització permanent, que plana des de la pandèmia, ni tan sols és funcional per al manteniment d’un aparent estat de benestar en algunes, poques, parts del món. La pregunta és: fins quan podem continuar escanyant la població mundial, especialment la que és a la vora de l’abisme, sense cap mena de resposta?

Els xinesos fa molt de temps que declaren públicament que la guerra és un obstacle per al seu principal interès, que és el comerç multilateral. La Xina va superar la crisi de Covid mantenint una posició de lideratge en l’economia mundial, malgrat que tots els analistes occidentals es dediquen a ser ocells de mal averany. Pragmàticament (no són comunistes, són confucians), la Xina està corregint ràpidament els errors d’una política d’expansió industrial desenfrenada, amb intervencions estatals en favor d’un equilibri ecològic més gran, mentre Occident encara és ancorat en el business as usual, i aconsegueix així que la transició ecològica sigui només un gran negoci, i evita abordar els problemes de fons que afecten el propi model de «desenvolupament» de les societats occidentals. I en aquest model, la violència és intrínseca i està justificada, més enllà de les proclames “benèvoles”, així donen legitimitat, en primer lloc, a la violència econòmica, però també la de la pretesa superioritat intel·lectual, la de la discriminació i el menyspreu cap a altres cultures i pobles, la violència masclista, que impregna el supremacisme blanc,  o l’autoritarisme.

Ara la Xina ha mogut les seves fitxes per limitar els danys d’una guerra que, en primer lloc, la perjudica econòmicament de manera directa (Ucraïna era un bon mercat) i indirecta.

De fet, convindria recordar que els xinesos no fan la guerra contra ningú des de fa força temps i que, fins i tot, les seves intervencions indirectes en algunes crisis de postguerra han estat molt meditades i han permès un manteniment substancial de la pau a l’Àsia; no podem dir exactament el mateix de les potències occidentals, especialment dels Estats Units, amb la seva afició a l’intervencionisme «en nom de la democràcia».

En resum, ens sembla que el pla xinès reitera amb força i autoritat el que diuen els pacifistes del món: alto el foc, detenir l’escalada armamentista, acudir en ajuda de les poblacions i conjurar l’amenaça atòmica, sigui que provingui d’un accident o de la mateixa guerra nuclear. Sobre aquesta última qüestió, demanaríem al govern xinès un nou esforç per poder ratificar la bondat de les seves intencions: l’adhesió al Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears. Seria una manera concreta de respondre als qui diuen que el pla de pau és només propaganda.

En qualsevol cas, l’escletxa oberta gràcies al pla de pau xinès, sigui com sigui el seu resultat, ha de ser una oportunitat perquè els pacifistes diguin que la diplomàcia és l’única sortida, i perquè els no violents afirmin amb contundència que les vies de l’objecció de consciència, de la defensa popular no violenta, de la no col·laboració amb la violència són vies a practicar, conèixer i explorar, així com l’única solució de fons a la bogeria que estem vivint.