Des de la Xarxa Humanista de Notícies de Salut REHUNO Salut posem en marxa un espai d’intercanvi on trobem una nova mirada sobre la vida quotidiana, basada en una psicologia experiencial i existencial (la Psicologia del Nou Humanisme), i amb unes propostes concretes de treball personal per tal d’arribar a un sentit ple de la nostra existència i a una vida lliure de patiments innecessaris. No és, per tant, una psicologia terapèutica ni que tracti cap patologia, sinó que va dirigida a qualsevol persona que vulgui comprendre’s a si mateixa i tenir eines, si així ho desitja, per iniciar un canvi positiu en la seva vida. El benestar psicològic és, sense dubtes, una de les bases de la salut integral. Per això, és un aspecte fonamental al que s’ha d’atendre.
Et convidem a posar en pràctica aquestes propostes i també que et comuniquis amb nosaltres i ens expliquis la teva experiència. Escriu-nos!
Per Jordi Jiménez
Avui parlarem d’un súper-tema d’allò més important per comprendre com funciona la nostra consciència i per comprendre les arrels dels nostres conflictes. Parlarem de la possessió.
Les tensions (de les que ja hem parlat en anteriors articles) tenen a veure, bàsicament, amb desitjos o expectatives de quelcom que s’espera obtenir, o bé amb temors que esperem no es compleixin. Per exemple, suposem que vull obtenir quelcom que encara no tinc, pot ser un objecte, una situació o una persona. Mentre estic tractant d’obtenir aquest quelcom es genera una tensió de cerca, normal i proporcional a aquest assoliment. En el moment en què aconseguim aquest “objecte”, la tensió desapareix. Si aquest “objecte” assolit té molt valor per a mi, en el moment d’obtenir-lo apareix el temor a perdre’l, per la qual cosa es genera una altra tensió, en aquest cas de pèrdua. En tots dos casos la intensitat d’aquestes tensions serà proporcional al valor o importància que atorgui a l’objecte en qüestió.
Quan parlem d’“objecte” ens referim a un objecte-mental. Per a la consciència una persona es representa com a un objecte mental, un lloc també és un objecte mental, una situació, un treball, i fins i tot quelcom tan intangible com el prestigi, la justícia o el silenci són per a la nostra consciència objectes mentals, susceptibles de ser desitjats, de ser aconseguits, i, també, de ser perduts.
Prenguem com a exemple una persona estimada amb qui desitjo estar, amb qui vull tenir una relació, compartir-hi tota la meva vida o, fins i tot, formar una família i envellir junts, en harmonia i amor eterns. Bé, podem dir-ho o sentir-ho de moltes maneres, a quina més bonica, però de fons hi ha una tensió per “obtenir” la presència física d’aquesta persona i per obtenir totes aquestes imatges de futur, per a mi idíl·liques, que li associo. Noto la tensió per obtenir tot això, no sols la persona, sinó tot el que això pot comportar. Si tot surt bé, a mesura que estableixo i consolido aquesta relació, va desapareixent la tensió per obtenir-la, perquè, òbviament, sento que ja la “tinc”. En tot cas continua en marxa la tensió per obtenir tot allò que ve associat a aquesta relació (família, vida, futur…). Tanmateix, apareix una nova tensió que abans no hi era, és la del temor a la pèrdua d’aquesta relació i de tot el que comporta, el temor a la pèrdua d’aquest “objecte” amb tots els seus accessoris, que ara ja forma part del meu món intern i extern, i que sento que “ho tinc”. I, si ho tinc, ho puc perdre, per la qual cosa apareix el temor.
Les relacions de parella són plenes de discursos possessius. “Jo soc teu”, “tu ets meu/a”, “em pertanys”, “ets la meva vida”, etc., etc. La narrativa de la possessió, en el suposat amor a l’altre/a, és interminable. Dic “suposat amor” perquè en el fons el que es busca és “tenir” a l’altre/a, posseir-lo, i l’amor veritable si té alguna cosa és que és altruista. Però d’això parlarem en una altra ocasió.
Ocorre el mateix amb un treball que necessito obtenir per subsistir i que quan el tinc temo perdre, amb tot el que això suposa per a la meva supervivència. I què em dieu del prestigi? Quanta energia, és a dir, quanta tensió s’empra diàriament en obtenir un prestigi social, un reconeixement col·lectiu, una exclamació o un aplaudiment dels qui ens importen i que elevi la nostra imatge, i quanta tensió hi ha davant el temor a perdre aquest prestigi quan ja es te.
Com podeu veure es tracta d’un objecte intangible, una cosa que no és enlloc, de fet, una cosa gairebé inexistent, però per a la consciència continua sent un objecte mental i, a més, un objecte que desitja amb força.
Per descomptat, cada persona és diferent i té les seves preferències, els seus gustos, els seus projectes, els seus objectes de desig i les seves imatges de futur. Un objecte que per a una persona té un valor molt alt (i que, per tant, li fa sofrir una gran tensió, sigui per desig de tenir-ho, sigui per temor a la seva pèrdua) per a una altra persona pot no tenir gens d’importància, per la qual cosa no sentirà a penes cap tensió per ell. La intensitat d’algunes tensions no és més que el reflex de la intensitat del desig que hi ha darrere d’uns certs objectes. Les ambicions per les quals alguns donarien la seva vida són vistes com a ridícules per uns altres. Tal és la diversitat humana i la seva incomprensió, font de tantes batalles.
Podríem seguir amb multitud d’exemples de tota mena d’objectes de desig, molts d’ells totalment il·lusoris. En tots els casos descobriríem el mateix: desitjos i temors que generen tensió. I quan aquesta tensió és excessiva, quan es passa d’uns certs límits, pot acabar generat tota mena de violència.
El mecanisme de la possessió, i les tensions excessives que es creen, no sols produeixen violència física contra altres persones, sinó també violència psicològica, violència sexual o de gènere (per desitjos o temors que es volen imposar a la parella), violència econòmica contra uns altres (pel desig desmesurat de riquesa), violència racial (pel temor al diferent) o violència moral (per imposició a uns altres de creences, normes o idees).
Així de simple és el mecanisme de la possessió. Una tensió molt física que té com a base el desig i el temor, i que sempre està treballant en la base de tots els nostres mecanismes de consciència. Tot el que fem i tot allò amb què ens trobem en la nostra vida cau en el camp de la possessió. Tot el que passa davant dels nostres nassos és automàticament valorat i mesurat per veure si compleix amb la nostra miríada de desitjos o per veure si evita els nostres temors. És un treball que fa la consciència en tot moment i de manera automàtica, sense que ningú li demani. I quan aquest impuls possessiu és excessiu produeix tota mena de conflictes i violències.
Què es pot fer llavors, si és un mecanisme inevitable? Abans de res, comprendre com funciona en cadascun de nosaltres el mecanisme. Quins són els nostres majors objectes de desig, els nostres majors temors i també tot allò que per a nosaltres té menys importància, menys tensió. Els desitjos no poden superar-se, perquè sense ells tampoc hi hauria projectes, no hi hauria cerques, no hi hauria activitat, no hi hauria evolució, no hi hauria dinàmica…, en definitiva, no hi hauria vida. Però sí que podem fer quelcom: “elevar el desig”. Què significa això d’elevar els desitjos? Significa que, en lloc de confrontar o lluitar contra una cosa inevitable, com és el mecanisme del desig (vegeu Els Principis de l’Acció Vàlida) podem aprofitar la força d’aquest impuls i donar-li una nova direcció (com en les arts marcials), és a dir, que els desitjos apuntin a objectes i a objectius més elevats, més interessants.
Desitjar una nova direcció, un nou sentit en la nostra vida que es dirigeixi cap a la coherència i cap a tractar els altres com volem ser tractats, per exemple; o desitjar un món més just i més humà per a tots, per exemple. Posem la intenció i el desig en una direcció que va més enllà de nosaltres mateixos, del nostre món immediat i que irradia cap a uns altres i proposa un canvi positiu de rumb. En desitjar tals coses sabem que tals objectes poden no ser aconseguits, però sabem també que recórrer aquest camí en si mateix ja és coherent, al marge del resultat. D’aquesta manera, en lloc de combatre els desitjos (una cosa impossible) els elevem i els posem a treballar a favor de les millors causes.
