Dilluns, sis de febrer, durant la nit, dos grans terratrèmols de magnitud 7,8 i 7,5 en l’escala de Richter, van afectar la regió de Gaziantep, a Turquia, i a la veïna Síria (nord-est), en la regió d’Alep. Les desenes de rèpliques que van provocar aquests terratrèmols els converteix en els més violents en més de cent anys.

Les imatges apocalíptiques han arribat arreu del món: edificis esfondrats (més d’un centenar comptabilitzats fins ara) o esfondraments, gravats en directe per les càmeres, amb els seus habitants sota la runa; pobles arrasats; el fred glacial alentint tots els esforços per netejar les runes i l’arribada de les ajudes…

Més endavant s’hauran de definir i investigar les responsabilitats.

  • Per què s’esfondren edificis aïllats entre d’altres encara en peu? Qui són els inversors i constructors que han descuidat tant la seguretat de les persones, en aquesta zona altament sísmica?
  • Per què hi ha menys preocupació per la població siriana, que ha fugit del seu règim i ja, abans de la catàstrofe, es trobava en una situació d’angoixa sense precedents, que ni tan sols el treball de 500 Metges Sense Fronteres no arribava a compensar?

El nombre de morts continua augmentant: més de 8.000 persones ja han mort a Turquia i prop de 2.000 en una zona molt petita de Síria. L’ajuda no passa perquè només s’obre un “petit corredor” a la frontera turc-siriana per permetre el pas d’uns quants camions de material.

Ja s’estan plantejant tantes preguntes, s’estan denunciant tantes injustícies, que podem esperar que una ràbia immensa segueixi a aquesta  profunda tristor.

De moment, es tracta de

“Mira allò que no és infern  en aquest infern

i fer créixer allò que no és un infern!” [1]

Els socorristes locals, assistits per equips internacionals  d’emergència, lluiten contra rellotge per intentar salvar els supervivents de les muntanyes de runes. Un treball de formigues si tenim en compte l’abast del desastre! Cal dir que són massa pocs en nombre, i totalment absents en les zones rurals i a Síria. Però la seva determinació en aquestes condicions extremes és exemplar.

També assistim a un veritable aixecament, una gran onada de solidaritat, impulsada des del cor de les persones, impulsada per la compassió i la identificació amb aquestes famílies en dol i ara sense sostre.

Molta gent, d’arreu del món, s’ha preguntat immediatament:

“Què puc fer per ajudar?”

I aleshores, com si es manifestés un esperit universal, arreu s’organitzen grups. Alguns d’ells estructuren recollides per a associacions: diners, mantes, menjar, aigua…  Al nostre voltant, necessàriament hi ha associacions que ja són treballant. Reproduïm aquí fotos i vídeos d’accions locals a Istanbul. Crèdits: Juli R., Canan, Ekin Ci.

 

Alguns envien diners… Les associacions humanitàries amb experiència en situacions extremes coordinen aquests cobraments. Les donacions també es poden enviar directament a Turquia. (www.ahbap.org/bagisci-ol)

A les xarxes socials i llistes compartides es fan trucades per a peticions concretes, traductors, tècnics, equipament mèdic… Els joves estan molt mobilitzats.

 

 

A molts els agradaria fer més: proporcionar una mica de consol.

Sovint, és en aquestes situacions extremes i urgents quan l’ésser humà, sentint-se impotent, dirigeix la seva mirada i la seva ànima cap a quelcom “més gran que ell mateix”.

Hi ha qui prega, de totes les religions.

I hi ha qui, fora de les estructures religioses, apel·la a allò més profund de la seva consciència i, des d’allà, fa Peticions de pau als cors, i enviaments de benestar i esperança.

És com si les diferències de creences i cultures fossin escombrades per un esperit universal que vol manifestar-se.

A Turquia s’han declarat set dies de dol. Els Missatgers de Turquia han respost organitzant una gran cadena de solidaritat espiritual, en línia, set dies de peticions mitjançant una breu meditació comuna: connectar-se amb la força interior pròpia i projectar-la després cap a qui ho necessita, amb el desig compartit de consol i alleujament.

Aquestes peticions d’una manera nova, que permeten “no sentir-se sol en el seu poble, en la seva ciutat, en la terra i en els mons infinits” [2], tenen un poder molt gran: uneixen cors, ànimes i fan confluir els destins humans. Posen al descobert un Propòsit comú: el d’humanitzar la terra. Poder trobar sempre la manera de sentir-nos útils i lliures, en un donar-rebre incessant que ens fa créixer i dona sentit a la nostra existència.

Aleshores “qui vol humanitzar ajuda a donar coratge assenyalant possibilitats de futur”. [3]  I tots resideixen en una Nació Humana Universal, no violenta, solidària, espiritualment interconnectada.

(Per participar en aquestes cerimònies comunes, amb gent d’arreu del món, del 7 al 14 de febrer, poseu-vos en contacte amb el +33 663194233)

Notes

[1] Italo Calvino, Le città invisibili, 1972.

[2] El missatge de Silo, el camí, silo.net

[3] Silo, Humanitzar la terra, El paisatge intern, La fe, silo.net