Des de la Xarxa Humanista de Notícies de Salut REHUNO Salut posem en marxa un espai d’intercanvi on trobem una nova mirada sobre la vida quotidiana, basada en una psicologia experiencial i existencial (la Psicologia del Nou Humanisme), i amb unes propostes concretes de treball personal per tal d’arribar a un sentit ple de la nostra existència i a una vida lliure de patiments innecessaris. No és, per tant, una psicologia terapèutica ni que tracti cap patologia, sinó que va dirigida a qualsevol persona que vulgui comprendre’s a si mateixa i tenir eines, si així ho desitja, per iniciar un canvi positiu en la seva vida. El benestar psicològic és, sense dubtes, una de les bases de la salut integral. Per això, és un aspecte fonamental al que s’ha d’atendre.
Et convidem a posar en pràctica aquestes propostes i també que et comuniquis amb nosaltres i ens expliquis la teva experiència. Escriu-nos!
Per Jordi Jiménez
L’atenció és l’aptitud de la consciència que permet observar els fenòmens externs i interns. Quan un estímul passa el llindar, desperta “l’interès” de la consciència, i resta en un camp central a, o camp de presència, al qual es dirigeix l’atenció. (Autoalliberament)
Per exemple, si estic a casa llegint un llibre, el meu camp de presència és aquest llibre, perquè aquí tinc centrada la meva atenció. Si algú em diu alguna cosa en aquest moment, el meu camp de presència canvia, deixo el llibre i poso l’atenció en la persona que em parla. Així doncs, el focus central de l’atenció, o camp de presència, canvia contínuament. Tot allò que no és directament associat al meu camp de presència es va dissipant d’aquesta zona central d’atenció, però, així i tot, hi roman vinculat mitjançant relacions associatives amb altres objectes, no presents en el camp central, és a dir, co-presents. És a dir, estic llegint un llibre que centra la meva atenció, però “sé” que estic en el sofà de casa meva, al menjador, que és de tarda i comença a fer una miqueta de fred. Totes aquestes dades són al voltant del camp central d’atenció, hi són associades i es van difuminant a mesura que són més llunyans al meu interès actual, que és llegir el llibre. No obstant això, si començo a notar que la sensació de fred augmenta, acabo per anar a buscar una manta, que “sé” era per aquí.
Doncs bé, aquest camp d’objectes i continguts mentals, als quals no paro esment habitualment encara que estan relacionats entre si, i compto amb ells o dono per descomptat que són aquí, és el camp de “copresència” atencional. Un altre cas: entro en una habitació i em trobo que la taula i les cadires de l’estudi han desaparegut i en el seu lloc hi ha un gran buit: “eh, on són la taula i les cadires?”, em dic. Quan vaig entrar a l’habitació jo no anava pensant en els elements que hi havia (no els tenia en presència), simplement comptava que hi eren, donava per descomptat que tot estaria com ho havia deixat el dia abans, però, en entrar veig que no coincideix. Si puc veure aquesta diferència entre el que recordava i el que veig ara és perquè hi ha un enorme “camp de copresència”, constituït per totes les coses que sé i recordo, i que va treballant de manera automàtica i confirma els seus continguts o avisa quan alguna cosa no coincideix amb les dades que hi ha en memòria.
En resum, la copresència s’alimenta de les dades de memòria, que es van emmagatzemant constantment en les vivències diàries, i, sense adonar-me, aquestes dades de memòria són utilitzades per actuar de manera automàtica i es van comparant, contínuament, amb el que vaig percebent per tal de detectar diferències.
Però vegem amb més detall què ocorre quan les coses ja no estan igual que com les recordàvem, com en l’exemple anterior, i salta aquesta alarma que ens posa la situació en presència. Si alguna cosa ja no està com jo recordava també es podria dir que aquest camp de copresència és sinònim de “camp de creences”. És com dir: “jo creia que a l’habitació hi havia una taula i unes cadires i ara no hi ha res”. No ens estem referint a creences religioses, a creences polítiques o ideològiques. Ens referim a les creences relacionades amb la vida quotidiana, amb allò que un compte que és d’una manera determinada. Així doncs, podríem dir que el camp de copresència és tot el conjunt de coses que crec que són d’una manera determinada, que són guardades en memòria i que es comparen en tot moment amb les meves vivències presents.
Això pot aplicar-se a tots els aspectes de la meva vida i no sols als mobles de la meva casa. Per exemple: jo creia que eres d’una altra manera…, abans no eres així…, no em puc creure el que has fet…, vaig pensar que la meva proposta t’agradaria…, etc., per posar alguns exemples propis de les relacions personals. En moltes ocasions es produeixen “xocs” entre la percepció i allò que jo recordava d’una altra persona, és a dir, allò que jo creia d’aquesta persona. Per descomptat que com més temps fa que coneixem a algú més ens pot xocar una situació que no esperem, amb la qual no comptàvem. En aquest moment, les meves creences es fan evidents, perquè jo creia una cosa i ocorre una altra.
Això ocorre no sols en temes personals, sinó també en temes socials: mai vaig pensar que el banc ens enganyaria…, jo confiava en aquest fons d’inversió…, vaig creure que aquella notícia era com l’explicaven…, i altres per l’estil. Com podeu veure hi ha infinitat de copresències , o creences, que poden xocar amb allò que percebem en un moment donat per la falta de coincidència. I això ocorre amb molta més freqüència en un món que canvia ràpidament, en el qual les coses d’ahir s’han transformat, gairebé sense adonar-me, i un dia desperto en una nova realitat, en un món que ja no és el que coneixia.
Atenció, no estem dient que hàgim de dubtar absolutament de tot el que coneixem. No cal dur tot això a l’extrem, ja que podríem caure en un estat paranoic on creuríem veure intencions ocultes o dobles significats en tot el que percebem. De fet, caure en aquest estat és tornar a centrar la meva atenció en les meves creences i no fer cas de les meves percepcions. El que estem dient és tot el contrari, cal obrir bé els ulls i veure les coses amb el filtre de les meves creences més petit possible, per poder comparar i guanyar en criteri de realitat.
Vegem llavors quina és la part positiva de tot això: davant el xoc entre creences i percepció tenim un indicador magnífic, primer, per “veure” quines eren les nostres creences, per detectar-les (per contrast amb què veig) i observar com estan actuant constantment; i segon, per modificar-les i canviar la nostra manera de mirar el món. Quelcom ha trencat nostra copresència, ha desmuntat els nostres records i les nostres creences, que ara ja no ens serveixen perquè no coincideixen amb el que veig. Podem negar el que veiem i aferrar-nos als nostres records, quedar-nos tancats en el nostre món il·lusori, però crec que el millor que podem fer és reconstruir els nostres relats interns, recol·locar les coses d’una altra manera, encara que això sempre requerirà un petit esforç. Haurem de deslligar les creences velles i deixar-les marxar. Com ens eren ben conegudes hi sentim una certa afecció, l’escalf d’allò que ens és conegut.
La “temptació” de negar la realitat i quedar-me amb allò que m’és conegut és gran, però cal fer espai perquè allò que és nou entri i així poder avançar en el nostre criteri de realitat. Sempre és millor saber com són les coses en veritat, estar desperts i atents, abans que lligats a records falsos i que ja no són.
Aquesta és la nostra proposta d’avui, revisar allò que, en el fons, sabem que no és tal com creiem i deixar marxar les històries velles perquè la nostra evolució personal pugui seguir el seu curs i ens porti cap a un nou estat, cap a una nova existència més lliure, més desperta, més neta. Recordeu els Principis (article 6): “Anar contra l’evolució de les coses és anar contra un mateix”.
Si vols debatre sobre el tema, pots escriure’ns a rehuno.salud@gmail.com
