Des de la Xarxa Humanista de Notícies de Salut REHUNO Salut posem en marxa un espai d’intercanvi on trobem una nova mirada sobre la vida quotidiana, basada en una psicologia experiencial i existencial (la Psicologia del Nou Humanisme), i amb unes propostes concretes de treball personal per tal d’arribar a un sentit ple de la nostra existència i a una vida lliure de patiments innecessaris. No és, per tant, una psicologia terapèutica ni que tracti cap patologia, sinó que va dirigida a qualsevol persona que vulgui comprendre’s a si mateixa i tenir eines, si així ho desitja, per iniciar un canvi positiu en la seva vida. El benestar psicològic és, sense dubtes, una de les bases de la salut integral. Per això, és un aspecte fonamental al que s’ha d’atendre.
Et convidem a posar en pràctica aquestes propostes i també que et comuniquis amb nosaltres i ens expliquis la teva experiència. Escriu-nos!
Per Jordi Jiménez
Tots coneixem el mecanisme de memòria i sabem, més o menys, com funciona, des del punt de vista de la nostra experiència (no ens referim al funcionament neuronal, molt més complex).
Podem dir que la memòria és la funció que regula el temps subjectiu i emmagatzema registres i sensacions, tant externs com interns. Hi ha una memòria antiga, que és la base en la qual es van formar els primers enregistraments; una memòria mediata, on es continuen gravant els fenòmens diaris de curt i mitjà termini; i una memòria immediata que ordena i classifica les dades del moment present. També es pot reconèixer que hi ha una memòria motora o del moviment, una memòria afectiva, una memòria visual i espacial, una memòria conceptual, etc.
L’enregistrament de les dades en memòria s’efectua sobretot en la vigília, mentre que l’ordenació d’aquestes dades es produeix sobretot en el somni (ja parlarem més endavant dels nivells de consciència).
Una altra característica important de la memòria és que va gravant les dades de manera relacional, global, no grava dades soltes o inconnexes. És a dir, ara que estic escrivint aquest text la meva memòria està guardant les dades visuals, però al mateix temps està guardant les dades auditives, les dades tàctils, olfactòries i les de totes les sensacions que pugui tenir en aquest moment (per exemple, m’acabo de prendre un cafè calentó, i això s’emmagatzema al mateix temps que la resta). És a dir, es grava l’experiència completa, amb tots els seus atributs relacionats entre si, i això és d’enormes conseqüències. Per exemple, si sempre que m’assec a escriure em prenc un cafè, tots dos estímuls quedaran associats fortament en memòria per repetició. Així que, si un dia m’assec a escriure sense cafè, sentiré de seguida les ganes de prendre-me’l, el trobaré a faltar perquè en memòria està associat amb escriure, es va gravar al mateix temps. Aquest tipus d’associacions tan fortes són ben conegudes pels “addictes” al cafè o al cigarro després de menjar i això succeeix precisament perquè la memòria grava les dades de manera global, relacionades entre si i no soltes.
Però, una altra de les grans funcions de la memòria, a més de gravar i emmagatzemar dades, és subministrar aquestes dades (guardades en algun lloc del sistema nerviós) quan es necessiten, i aquí és on la cosa es posa interessant. Per què… de què hauria de servir tant d’enregistrament i emmagatzematge si després no s’utilitzés per a alguna cosa? Constantment el nostre sistema psíquic està fen servir les dades guardades en memòria per a realitzar infinitat de coses. No usem la memòria només quan tractem de recordar alguna cosa intencionadament, sinó que estem emprant tot allò que hi hem guardat en tot moment. Per exemple, estic escrivint aquestes línies i noto que tinc set. M’aixeco i vaig a la cuina a buscar un got d’aigua. Pràcticament, no he ni de parar esment a aquests moviments. La meva memòria “em guia” fins a la cuina, troba un got, troba una aixeta, sap com obrir l’aixeta, omplir el got, recorda tancar l’aixeta després, em fa agafar bé el got i l’equilibra perquè no caigui l’aigua en caminar i em porta de nou a l’estudi, on era davant del portàtil, per continuar escrivint, perquè recorda el que estava fent abans de la interrupció. “La meva memòria” deixa el got a la taula amb cura per no mullar-ho tot i continua amb la tasca. Mentre el cos feia això per si sol (guiat per la memòria), jo era pensant en el fil conductor de l’article, en com acabar-lo, algun exemple, etc. La meva atenció estava posada en l’escrit. No he necessitat posar gairebé cap atenció al tema del got d’aigua.
Aquest exemple, senzill i quotidià, mostra l’enorme quantitat de coses que fem de manera automàtica gràcies a, la també ingent, quantitat de dades que hi ha emmagatzemats en la nostra memòria. Si poguéssim esborrar tota la nostra memòria (una mena de formatatge total del disc dur) no podríem ni posar-nos dempeus, no sabríem ni caminar, no podríem fer res, hauríem de reaprendre tot des d’allò més essencial. Per tant, tot l’emmagatzemat en memòria des dels primers dies de la nostra vida és aquí preparat per a quan es necessiti accedir a aquesta informació i utilitzar-la en qualsevol acció de la nostra vida.
Però aquesta meravella de mecanisme que ens facilita fer tantes coses cada dia també provoca algunes dificultats. Efectivament, quan tractem de canviar alguna cosa en la nostra vida, algun hàbit, algun costum o quelcom més intangible, com canviar uns certs pensaments o unes certes emocions, la cosa es posa complicada. Tots ho hem experimentat alguna vegada. Si ens proposem qualsevol canvi d’hàbits (qui no s’ha proposat una cosa així al principi d’any nou?) veiem que al principi anem bé, però que al cap de poc temps la cosa torna al seu estat original, je, je. Per què? Per la força de la memòria, un mecanisme molt potent i difícil de doblegar, i encara molt més com més grans som.
Així que la funció de la memòria com a gravadora de dades és important, però no més que la funció de subministradora de dades. Tots sabem que per modificar alguna cosa en la nostra vida hem de re-aprendre, re-gravar noves dades, nous hàbits sobre els ja coneguts i això sempre implica molt més temps i energia que si gravem dades noves, de quelcom desconegut, del que no hi havia res anterior. Per descomptat, si em proposo començar en el gimnàs, a més de la força de la memòria hi ha l’esforç físic que cal afegir al canvi d’hàbit. Però si el que volem canviar és algun “hàbit” intern (pensaments, emocions…), cosa que no requereix cap esforç físic, veurem que és la força de la memòria el que ens dificulta aquest canvi. Anar en contra de la mecanicitat requereix energia i temps.
El fet que té de bo això és que una vegada que hem aconseguit modificar alguna cosa i re-gravar-ho amb el nou format, també acabarà funcionant en automàtic i no haurem de posar tanta energia com al principi. Això serveix igual pel gimnàs com pels hàbits interns, els intangibles. Molta gent diu que una vegada que s'”acostuma” a anar al gimnàs (l’ha gravat bé en memòria) ho troba a faltar el dia que no hi va. L’esforç físic ha deixat de ser un problema perquè el problema era la mecanicitat anterior, és a dir, la memòria.
I què ocorre amb els intangibles, amb el nostre psiquisme? Doncs el mateix. Si aconseguim introduir nous hàbits interns i mantenir-los, s’acabaran automatitzant i funcionant per si sols. Per exemple, si m’habituo diàriament a agrair allò de bo que m’ha succeït (vegeu: L’agraiment) o m’habituo a cercar un registre de coherència en les meves accions (vegeu : La felicitat), o aconsegueixo tenir gravada amb força una imatge guia, un Guia Intern (vegeu. El guia) que em serveixi d’inspiració i orientació en moments difícils, o m’habituo a demanar el millor pels altres quan tenen complicacions. Tots aquests hàbits (alguns poden ser nous, uns altres tal vegada no) van conformant un nou món intern, un nou estil de vida i una nova manera de ser en el món de les relacions humanes, amb una nova mirada. Si assoleixo anar gravant això (i el que cadascun vulgui afegir) s’aniran formant noves memòries que, fent servir la seva pròpia mecanicitat, es posaran a treballar a favor meu, en la direcció que vull per a la meva vida, per anar deixant enrere antigues dificultats.
En realitat, no descobrim res de nou, simplement posem l’èmfasi en els aspectes psicològics del canvi que ens semblen més interessants per dur una vida més saludable, més coherent i, per tant, més feliç.
