Il·luminació de la Terra pel Sol el dia del solstici de desembre
Javier Belda.-
És de nit encara, un grup homínid es troba dormint en l’abric d’una roca. S’arrauleixen els uns al costat dels altres entre pells d’animals, i tracten de conservar la calor; sobre ells el centelleig d’infinites llums al capdamunt brillen davant els seus ulls. Aviat començarà el dia, els primers raigs del Sol portaran la llum i la calor.
No és d’estranyar que en totes les cultures el Sol hagi tingut un paper tan significatiu en els cultes. La inclinació de l’eix de la Terra, en 23,5 graus, produeix que les nits no durin el mateix els 365 dies en què la Terra dona una volta a l’estrella.
Van passar milers d’anys, i la dansa en el cel va seguir igual, mostrant el permanent en un entorn on les altres coses eren impermanents.
En el precís llindar de l’ampliació de les capacitats del Psiquisme, l’observació va ser el primer i, amb això, la previsió dels esdeveniments en el temps i el culte.
Al cap i a la fi, aquest nou ésser en la faç de la Terra no venia a conformar-se amb allò que li era donat, sense plantejar-se res més. Va crear eines per adaptar-se al medi, va tractar de manejar-se amb tot, sense limitacions, fins i tot, amb el ritme del cosmos. Va configurar el temps, els cicles i els ritus, que eren un altre tipus d’eines per a processos més complexos.
En l’Imperi Romà, el Nadal era una celebració pagana, en la qual el «Natalis Solis Invicti» representava el naixement de la llum sobre les tenebres, just en el moment que els dies començaven a allargar-se.
Constantí no es va deixar res a l’hora d’intentar sustentar l’imperi en declivi sobre un cristianisme iniciàtic que romania ocult. L’operació va triufar, ja que amb l’adopció del cristianisme com a la religió de l’imperi, aquest va perdurar mil anys més.
Fresc en la paret d’una tomba en les Catacumbes de San Gennaro a Nàpols, Itàlia. – Wikimedia commons
Després de la caiguda de l’imperi, el cristianisme va romandre, però ja institucionalitzat, repartit en multitud de variants religioses.
[ Entro al supermercat i una jove amb patins, disfressada de Papà Noel, m’ofereix una degustació de torrons, mentre sona l’embafadora nadala Silent Night per la megafonia del centre comercial. Què lluny queda aquella tribu dels Urals veient l’alba! Però la REALITAT s’imposa… «La tauleta costa 10€, deixi les elucubracions, que hi ha moltes coses que atendre en aquestes dates», diu una veu interna, per no esmentar les veus externes que podrien dir: «No sigui cafre!» ].
El carbó que ensutja la cara de l’Olentzero, personatge de la tradició nadalenca basca, és també present en els vikings. En països com Escòcia tenien la celebració pagana del Jul, antics ritus de culte al Sol i al foc.
Durant 12 dies organitzaven banquets gegantins, balls i fogueres. Una de les tradicions era cremar el tronc de Jul, durant tota la nit, per a després escampar les seves cendres pels camps i atreure les bones collites. Posteriorment, la festivitat va desembocar en la celebració d’Hogmanay, que va acabar fusionada amb el Nadal cristià, l’any 1600, i traslladada al 31 de desembre.
La tradició de l’Hogmanay continua actualment vigent a Edimburg, amb focs artificials i desfilades de torxes, mantenint part de la tradició ancestral del culte al foc, el re-naixement i la renovació.
Al Japó, se celebra el ressorgiment d’Amaterasu, la Deessa del Sol de la mitologia japonesa. Arran de la seva reclusió en una cova, enganyada per déus, ella busca la imatge de si mateixa en un mirall. Finalment aconsegueix sortir de la seva captivitat tot escoltant les veus d’altres déus, que l’ajuden.
Wikimedia commons – El déu de la intel·ligència, Omoikane, va idear la manera de fer sortir a Amaterasu de la cova. Es van asseure tots els déus entorn de la cova i van col·locar un mirall dirigit a l’entrada. Quan Amaterasu va preguntar «qui soc» Omoikane va assenyalar al mirall, i aquesta, que mai havia vist el seu reflex, es va quedar absorta en la imatge i va abandonar la cova.
En aquest mite és present la cova, associada a la Mare de Déu en múltiples llegendes. Amaterasu cerca en el seu interior per auto-alliberar-se, realitzant un acte de reversibilitat de la consciència, capaç ara d’observar-se a si mateixa, representant la gestació del Psiquisme en aquella cova fosca i màgica on dormia el grup neandertal.
Un cop més, amb aquesta celebració, la llum solar retorna de nou al món. Se celebra rèquiem pels morts, Manzai i Shishimai, durant tota la nit, a l’espera de la sortida de l’astre.
A Lapònia tenen a Beiwe, deessa del Sol, venerada pel poble saami, al Pakistan a Choimus. De llarg a llarg del planeta la mitologia associada a la nostra estrella és innombrable, sempre entorn del naixement de quelcom o d’algú.
On més similituds trobarem amb el cristianisme és a Mesopotàmia i a Egipte, bressols de la civilització occidental.
[ Paradoxalment, Occident és en l’actualitat sinònim d’agressió cap a Orient Mitjà, la qual cosa posa en relleu la seva incapacitat per a auto-observar-se i superar la seva violència interna. Així, el nostre Nadal és reflex d’una farsa externa alienada de la història i de la mitologia ancestral ].
Babilònia celebrava la renovació anual amb el Festival Zagmuk, adaptant les celebracions egípcies a Osiris, o celebració de l’any nou. Es tracta d’un festival que dura 12 dies i que s’inspira en la batalla del déu sol, Marduk, contra Tiamat (de l’Enuma Elish) que representa la foscor.
En el zoroastrisme, l’últim dia del mes persa, Atzar, és la nit més llarga de l’any, quan el déu Ahriman, enfront d’Ormuz, està en la cúspide de la seva força. L’endemà, el primer dia del mes dey, conegut com Khoram ruz (el dia de Sol) representa a Ahura Mazda, que és síntesi de les dues polaritats divines. Aquest dia marca la victòria del Sol sobre la foscor. Per a l’ocasió se celebrava l’antic Festival persa Deygan dedicat a Ahura Mazda i a Mitra.
El 25 de desembre, en el Temple de Mitra, els sacerdots amb abillaments blancs encenien espelmes i encens celebrant el naixement del Fill del déu. Es conta que Mitra va néixer en una cova i era fill d’una Verge. Mitra va descendir del cel com a home, va salvar la humanitat dels seus pecats, i fou conegut com «El fill de Déu».
Piràmide de Kukulkán, una de les set meravelles del món modern, situada en la zona arqueològica de Chichén Itzá (Mèxic).
Els pobles mesoamericans també van advertir la rellevància d’aquest dia en el seu calendari. Tot això es va expressar, de manera determinant, en l’orientació astronòmica de les acròpolis en les construccions precolombines.
Molts dels temples que van construir els maies, amb alts coneixements en astronomia i matemàtiques, són autèntics calendaris i estan orientats cap a la sortida del Sol en els solsticis i equinoccis. Un exemple és la piràmide de Kukulkán.
GRUPS D’ESTUDI EN EL IHPS / FORMULARI D’INSCRIPCIÓ
TELEGRAM: @IHPSnuevosparadigmas
