RosaSBD &Toni Barbarà .-
El motiu d’aquest article és denunciar el maltractament institucional i la marginació, que estan patint els/les nostres ancians/es.
Posem-hi marc a les PERSONES protagonistes: Vells- velles? Ancians/es, àvies/s, madurs/es, majors, tercera edat, very olds, gent gran? És molt evident que la denominació en el tracte ja predetermina i ens indica les intencions d’allò que seguirà. Les majúscules a “Persones”, expressa aquí tota la intencionalitat dels autors a l’hora d’assenyalar la principal característica del col·lectiu. Abans i després, persones a la fi.
El factor “edat” és un determinant imprescindible en qualsevol anàlisi que es pretengui. És, però, un concepte extremadament “mal·leable -interpretable- manipulable” i això suposa un element de complexitat i d’abordatge necessàriament multidisciplinari. Aquí ens centrem en una de les consideracions: la de SALUT. Entesa en la seva concepció més ampla i més inclusiva. Aquella plenament bio-psico-social i que té les arrels en els Determinants Socials.
Des d’aquest prisma les contradiccions –fins i tot les paradoxes- en parlar de “vellesa/senilitat” són d’allò més punyents.
Veiem:
És socialment acceptat, sense més ni més, la realitat de Senyors i Senyores, amb molts decennis a sobre, exercint en els cims de la rellevància i la notorietat, tant social com econòmica, política i mediàtica. Acompanyats en la seva cort i suport grupal corporatiu, i amb el corresponent estatus, factors necessaris per lluir, sense data, de caducitat en la vida social del prestigi, dels privilegis. “L’arruga és bella”. Definitivament, no se’ls considera “vells/es”, sinó respectables experts històrics esdevinguts institucions
Els exemples són tant a tocar i tan flagrants que no acostumen a generar massa atenció pel que fa a l’edat biològica. Són “importants/VIPS” i punt. Per no fer un llistat monumental, tan sols posar algun exemple notori: els presidents de l’Imperi USA, actual Byden, o l’anterior i neo-aspirant Trump. Per no entrar en la senilitat habitual a les jerarquies eclesiàstiques, econòmiques o militars. Per no gratar en personatges més propers i cabdals com el longeu Jordi Pujol Soley, molt honorable, encara que perdi els honors. O, per tancar, amb la paradigmàtica Sra. Cristine Lagard, aquella “dama-dama” del més selecte estatus que, des de l’FMI i ara del BCE, clama i reclama que “no és sostenible ni pot ser que la gent visqui tants anys”. Ella, que és una impecable adolescent. Això també va de cultures: Japó té un bon nombre de polítics grans o directament vells, és més, la mitjana d’edat dels candidats de les passades eleccions polítiques va ser de cinquanta-quatre anys.
De fet, per entrar amb propietat en el debat, ens cal retornar al sistema clàssic, al mètode dialèctic. Cal revisar el biaix, la discriminació, el cas a cas i considerar la classificació no solta, no aïlladament per edat biològica, sinó en el context dels determinants socials i les desigualtats. Importen, i molt, el gènere, la classe social, l’estatus econòmic, la pertinença a família, clan o corporació, les diferències culturals i ètniques, el marc històric, i el mediambiental, en la concreció de valors de cada època i el desenvolupament del sentit dominant.
Cadascuna d’aquestes característiques modularan una forma diferent d’envellir, de ser tingut per vell o vella, de rebre una consideració o un tracte divers segons cada cas. Els interessos definiran el tractament
Des de l’eufemisme de la “tercera edat”, o, fins i tot, la “quarta” d’extrema longevitat dels “very old”, suposen una condició de macro en tot anàlisi que es pretengui. Demogràficament, econòmicament, fins i tot electoralment
És notori que quan a la gent “gran” o “major” se la vol afalagar mereixen una cura especial. Com quan són valorats com a segment “consumidor”, clients de certs productes ad hoc, molt rendibles i predestinats, serveis modelats per cobrir necessitats inherents a la disminució fisiològica de capacitats, siguin físiques, sensorials o intel·lectives. Són les “fires” de mercat per les estimades persones majors, amb recursos sine qua non.
La “fòbia”, entesa etimològicament com a odi, menyspreu, maltractament, quedarà doncs delimitada per tots els determinants anteriors i, així, una serà una senyora madura, elegant i glamurosa, o, ben al contrari, una pobra vella, pobre, i de mala presència i moltes/masses necessitats. Parlarem d’una persona pensionista / rendista/ jubilada per jubileu digne, o d’un vell desmanegat, improductiu, inútil i pidolaire a qui, amb prou feines, suportar i compadir.
Que també hi ha “gerontofília”?, o sigui estimació i afecte per la gent d’edat. Ben veritat. Com que una societat es pot qualificar en funció de com tracta els seus infants i els seus majors. De vegades, l’actitud és espontània i altruista, solidària. Altres cops, però, és per interessos molt tangibles, com dèiem, quan se’ls ha de vendre algun producte o servei de mercat, o quan se’ls demana el vot a les urnes amb promeses expresses que són especialment i durament incomplides.
Entenem la marginació com una conducta desviada o com una absència de poder. Un marginat és aquell que no se’l té en compte dins la societat. És exclusió, discriminació, estigma.
A Catalunya hi viuen 1.095.123 persones amb edats superiors als 70 anys, cosa que representa el 14,11% de la població total 7.758.615. Hi viuen més persones grans que nens entre 0 i 9 anys.
Aquesta franja d’edat, a banda de ser invisibilitzada per la pèrdua de rols i productivitat, cosa típica en les societats industrialitzades, està sent vulnerada per una veritable gerontofòbia institucional. Recordem que dèiem que la gerontofòbia es defineix com una plaga causada pels prejudicis i estigmes socials. En aquest cas també per les actuacions nefastes de les administracions i empreses de relleu, com són les següents:
MITJANS DE COMUNICACIÓ
Campanyes contra el que és vell, front l’envelliment, que s’han disparat, desenfrenades, pels mitjans de comunicació, en el desenvolupament del sistema capitalista-neoliberal. Si durant l’etapa feudal era l’ancià qui ocupava els principals càrrecs socials, polítics i professionals, actualment hi ha un nou model físic de referència: cossos més joves (de vegades amb neurones més adaptables). I s’ha titllat el cos de les persones grans com a antiestètic, demacrat i, el més imperdonable: improductiu. El sistema neoliberal s’aprofita d’aquests adjectius negatius per vendre cirurgies corporals, maquillatges, pròtesis, bolquers i un llarg etcètera.
SALUT- SANITAT
La pandèmia de Covid-19
El CATSALUT es va plantejar un protocol d’atenció COVID-19, que prioritzés l’assistència en persones més joves (més productives). A Madrid també s’ho van plantejar així, excepte amb la gent gran que tingués assegurances de salut. Com ja és habitual, en les formes, a Catalunya les indicacions d’exclusió a drets tan fonamentals com l’atenció sanitària i l’hospitalització van ser orals, intangibles, amb mà esquerra, negades, practicades. A Madrid van signar procediments i normes, van dictar les malifetes amb tota la prepotència que dona la impunitat, amb la mà dreta. La justícia de Fiscalia en avall, van rebre, des de la primera onada, denúncies de familiars i organitzacions de suport a les persones, especialment ingressades a Residències geriàtriques o per discapacitats diverses. Les morts es compten per milers. Durant la pandèmia, del total de morts per Covid-19, la gent gran que va morir va ser un 36,6%, de les quals el 31,5% va ser en residències.
Van ser sistemàticament “arxivades”.
És ara quan comencen a ser tramitades algunes d’aquestes denúncies. A retenir la meritòria feinada d’algunes – poques– organitzacions de la xarxa social que han perseverat des del primer moment (algunes fins i tot abans de la pandèmia) en la lluita per un tracte just, digne, eficient, humà. I han posat noms a determinades entitats, empreses i personal gerencial/ responsable amb noms i cognoms. Però això és un tema que supera les nostres limitacions aquí i que mereix un tractament d’envergadura.
El cas de les “residències” en fase de pandèmia reflecteix el pitjor malson per una societat que se’n pretén justa i benestant, compassiva, avançada. És el pitjor retrat (junt amb les treballadores del sector sanitari i de cures explotades i desprotegides) de l’HORROR de la pandèmia en un context de neoliberalisme extrem, on ni en aquestes condicions s’ajorna l’afany de lucre, el negoci, i l’explotació de la persona… sobretot les més febles (bàsicament afeblides). Llavors estem davant un geronto-genocidi, com el que hem patit, per vergonya nostra, amb total impunitat i amb unes administracions o empreses que tard o més aviat hauran de rendir comptes de tant patiment i tantes morts en un abandó horrible.
Respecte del “COVID persistent”, cal comentar que no s’ha fet “encara” cap protocol perquè els/les metges puguin identificar-lo correctament, basant-se en determinats símptomes, separant-los de les malalties cròniques que pateixen els ancians, per la qual cosa la desprotecció envers aquest tema greu i invalidant és absoluta.
Tecnologies de la informació
L’accés a la sanitat s’ha tornat del tot inviable, ja que per agafar una cita prèvia, una consulta momentània, una petició de receptes, o conèixer la programació amb un especialista io proves implica l’ús de les tecnologies de la informació. L’atenció telefònica, saturada, no permet parlar al moment amb el metge/infermer, equip EAP, amb la qual cosa la cita a l’Atenció Primària es pot demorar, més enllà de la setmana… o setmanes o més d’un mes.
Longitudinalitat trencada
Aquesta característica de l’Atenció Primària, i una de les seves virtuts més reconegudes i ben estudiades, es pretén ara negar, just “per vella”, per anacrònica enfront de les innovacions de tecnologia en línia. Es tracta, ni més ni menys, que de la continuïtat estable de relació i coneixement mutu i recíproc: pacient – sanitari. Allò que el sentit comú ensenya i la ciència ratifica: menys descompensacions, urgències, ingressos hospitalaris i morts. S’ha intentat una campanya que, vestida de modernitat, pretenia desmuntar les visites “antigues”, és a dir Presencials, és a dir visites reals. A canvi ciber-consultes, aplicacions d’apps, gestió informàtica, autocura, i telèfon, si hi ha sort i algú respon. O sigui incomunicació, barreres d’accés i una penalització notòria per a la gent gran que no domina (ni coneix sovint, ni té perquè) aquesta tecnologia. Una nova exclusió, un forat d’assistència molt greu que empitjora la fragilitat, les llistes d’espera/desespera, els patiments i les morts
Per la qüestió d’edat a les persones majors, en molts casos, els treuen del seu metge del CAP de sempre i els atén un altre metge, que segons al·leguen, es deu al fet que són pacients crònics, complexos, fràgils, i a sobre, quan passen a viure en una residència, perden del tot el seu metge de família, ja que la gestió dels sociosanitaris la porta el Departament de Benestar Social que, en gran part, contracta amb empreses privades i fundacions –Tercer Sector-.
BANCS I INSTITUCIONS
La campanya “soc major, no idiota”, que va endegar un metge jubilat de setanta-vuit anys, demanava un tracte més digne i humà a les sucursals bancàries, o sigui, ser atesos al taulell, sense necessitat d’haver d’aprendre a emprar mòbils ni ordinadors.
Qualsevol administració ha franquejat una barrera insalvable per a les persones grans: “agafi cita prèvia per la web”.
PREVENCIÓ
La marginalitat i la gerontofòbia arriba a extrems patètics quan es tracta dels mitjans de comunicació. I si parlem de suïcidis podem comentar que “les principals taxes de suïcidi es troben entre els joves i els majors de 60 anys” (Jennifer Fernández, responsable de Psiquiatría Infantil y de Adolescencia del HUCA, en el estreno de la Escuela Municipal de Salud). Les campanyes contra el suïcidi es troben bàsicament dirigides al jovent, malgrat que han apujat un 20% els suïcidis en persones d’edats superiors als 80 anys.
ACCESIBILITAT
Quan una cosa funciona, cal deixar-la. No cal canviar de model perquè les tecnologies hagin avançat, o perquè el món neoliberal apunti en aquesta direcció. El model fred d’una pantalla d’ordinador no pot substituir la mirada i el tracte d’un/a metge/sa. No pot substituir una mirada integral, no antropocèntrica, que situa la persona en el seu entorn i que és capaç de donar resposta, inclús preventivament. I si es canvia el model que sigui perquè ciutadans i ciutadanes ho hagin decidit així, amb la informació necessària, democràticament, i donant resposta als diversos grups d’edat, perquè l’accessibilitat sigui real i en equitat.
De tot això en parlem a Marea Blanca de Catalunya (i en coordinació amb la resta de CC.AA) i en denunciem la mala praxi i els interessos mercantils que se’n beneficien darrere polítiques manifestament privatitzadores i neoliberals. Exemple del que parlem són les grans tisorades del govern d’Ayuso, tot seguit de les polítiques retalladores de Catalunya, en un moment de caos, pocs pressupostos per la sanitària pública i molts gestors sense escrúpols, on els professionals no han vist, ni veuen, cap reconeixement al seu esforç que durant la pandèmia han mantingut un treball heroic i és per ells i elles que el sistema de salut pública no ha mort, però moltes persones grans ho faran en les llistes d’espera o intentant agafar hora.
Dades:
https://www.idescat.cat/indicadors/?id=aec&n=15231
”Vejez y cultura: Hacia los límites del sistema”. Teresa Sanromán (1989)
http://www.mareablanca.cat/event/per-una-assistencia-de-qualitat-a-les-residencies/
https://es.ara.cat/sociedad/gente-mayor-residencias-moneda-cambio-politicos_128_4171241.html
https://biopolitica.net/2022/09/09/informe-del-suicidio-en-espana-actualizacion-2022/
https://www.coordinadoraresidencias.com/
