En el marc de la campanya 24hAssange, es va projectar a Barcelona, el passat dissabte, la pel·lícula Hacking Justice, dels directors Clara López Rubio i Juan Pancorbo. La pel·lícula s’estrenava per primera vegada a Espanya. La projecció es va realitzar en el Teatre Gaudí i l’activitat va ser organitzada pel col·lectiu “Spain4assange”.

Aquesta pel·lícula és una versió actualitzada de la presentada el 2017 i fa un seguiment del cas Assange durant l’última dècada. Fidel al principi del col·lectiu “Cypherpunk”: “privacitat per als febles, transparència per als poderosos”, Julian Assange va crear el 2006 Wikileaks, una eina de publicació xifrada que ha filtrat milions de documents secrets. Aquests documents revelen la corrupció inherent a les grans multinacionals i les pràctiques irregulars, incloent-hi l’espionatge, la propaganda, els assassinats i la tortura, d’alguns estats.

Els documents filtrats a Wikileaks, el 2010, per l’exanalista de l’exèrcit estatunidenc Chelsea Manning, són les revelacions més importants en la història dels crims de guerra. A partir d’aquest moment, Assange es va convertir en un objectiu a eliminar. Seguint pas a pas la defensa del fundador de Wikileaks, coordinada per Baltasar Garzón, els realitzadors teixeixen, durant gairebé deu anys, el relat d’un cas sense precedents, amb profundes implicacions polítiques per a la democràcia i la llibertat d’informació.

Clara López Rubio, codirectora de la pel·lícula, va fer una presentació prèvia a la projecció als participants: “Vàrem començar la pel·lícula l’any 2012, i vam fer una primera versió, que es va presentar el 2017, anomenada “Garzón / Assange, el jutge i el rebel”. Dos anys després, la televisió alemanya ens va demanar actualitzar-la, aquesta nova versió, que posa al dia el cas Assange fins avui, és la que presentem aquesta nit, per primera vegada, a Espanya”.

Després de la projecció hi va haver un debat entre els participants i Juan Pancorbo, l’altre codirector de la pel·lícula. Respecte a les últimes novetats sobre la situació d’Assange, Juan va comentar que l’equip legal estava esperant que la High Court of Justice del Regne Unit acceptés o rebutgés la seva apel·lació, encara que creu que la solució ha de ser política, que no vindrà per la via dels tribunals. També va recordar que l’estat de salut d’Assange és preocupant, ara ha contret la Covid i es troba incomunicat en la seva cel·la. El director va comentar la profunda angoixa que li havia produït entrar en una instal·lació que havia estat muntada per una artista alemanya a Berlín, que consisteix en una recreació de la petitíssima cel·la de la presó de Belmarsh, on ara viu Assange. Així mateix, va celebrar que Julian Assange, juntament amb el poble ucraïnès i la Comissió de la Veritat de Colòmbia, hagi estat un dels tres finalistes per rebre el premi Sàkharov de 2022.

El públic va fer les següents preguntes al director.

Com va sorgir el projecte de la pel·lícula?

El 2010, Clara i jo vam començar una pel·lícula que al principi no tenia relació amb Assange, era un projecte sobre justícia universal i ens vam dirigir a Baltasar Garzón per tractar amb ell aquest tema. En aquell moment, a Garzón li va arribar la proposta d’assumir el cas d’Assange, així que vam acabar incloent-ho en la pel·lícula. Es tracta d’un cas de justícia transnacional i un cas de dret a la informació i així, a mesura que es va anar desenvolupant la història, es va anar construint la pel·lícula.

Us va provocar dubtes, amb relació al projecte, la denúncia que va acusar Assange de delicte sexual?

Hi ha hagut diverses campanyes de difamació d’Assange, l’acusació de delicte sexual no va ser l’única. Prèviament, se’l va acusar que havia posat en perill la vida de moltes persones, amb el temps es va veure que no havia estat així. Al principi, aquestes campanyes ens van confondre, però, quan vam aprofundir, ens va canviar la percepció i vam entendre que només eren campanyes de desprestigi.

La pel·lícula no va començar amb una motivació política, però en mostrar la situació d’injustícia que sofreix Assange acaba veient-s’hi tenyida. A nosaltres ens sembla que, si aquest home és condemnat, tindrà grans repercussions, significarà que no es podrà treballar com a periodista de recerca.

Què podem fer per pressionar políticament per l’alliberament d’Assange?

A França hi ha diputats que han cursat una sol·licitud d’asil per a Assange a França. Assange explica que la qualitat d’una societat està en relació amb la qualitat d’informació pública que existeix, així que aquest tema sobre la transparència en la informació ens afecta a tots els ciutadans, no sols als periodistes. De totes maneres, suposa un gran avanç que nombrosos col·lectius de periodistes s’hagin adonat de la importància d’aquest cas.

Què heu sentit els directors de la pel·lícula?

Ràbia, impotència, que els arguments jurídics no van enlloc. També ens animava el coratge d’aquesta gent, són persones que no es rendeixen, que creuen en el dret i esgoten totes les vies fins al final. Hem vist un aspecte de la realitat desconegut, que la justícia no sempre funciona. Jo m’emporto com a record tot el temps compartit amb gent inspiradora, valenta i molt capaç.

Com podem ajudar a donar difusió a  la pel·lícula?

La primera versió de la pel·lícula es va estrenar a Barcelona, aquesta versió actualitzada s’està projectant ara a França i Alemanya. Es podrien buscar cinemes interessats a projectar-la. De totes maneres, nosaltres la cedim encantats a col·lectius, associacions, centres docents, etc.

Quina opinió ha tingut el públic vers la pel·lícula i quina reacció va tenir Assange?

La nostra experiència amb el públic ha estat sempre molt positiva, ha obert debats interessants. A Assange li va agradar, ens donen suport quan fem esdeveniments amb la pel·lícula i consideren que fa costat a la causa. L’equip ens va ajudar cedint-nos imatges de la vida dins de l’ambaixada.

Us plantegeu una tercera part?

Hem acabat esgotats i no tenim cap projecte sobre la taula. Encara que si algú ens fa un encàrrec, ens ho pensarem.