A molts els sorprèn la sobtada i violenta reacció de Rússia, que era d’esperar si es para esment als processos i no sols als detalls. Ja el 2007, en la declaració d’Europa per la Pau, es va dir que Europa es veuria immersa en un greu conflicte si continuava donant suport a la política de Washington.
I avui, en aquest moment de la crisi ucraïnesa, només veiem un guanyador, els Estats Units, que ha aconseguit diversos objectius:
1. Noves sancions contra Rússia.
2. Bloquejar el gasoducte Nord stream2 i, sobretot, detenir una de les coses que més temen, la col·laboració entre Europa (Alemanya) i Rússia.
3. Proposar-se davant Europa com a proveïdor alternatiu de gas.
4. Validar la narrativa que Putin té objectius expansionistes.
5. Augmentar el control sobre Europa.
6. Fer la guerra a Europa enviant només armes i no soldats. La guerra contra Rússia la lliuren els europeus, especialment els ucraïnesos i els països d’Europa de l’Est en general.
El que estem presenciant és la conseqüència de trenta anys d’agressió dels Estats Units contra Rússia amb el suport d’Europa. L’incompliment dels acords amb Gorbatxov el 1990, basats en el compromís de no ampliar l’OTAN als països de l’Est, va ser un moment crucial. L’agressió va continuar llavors amb l’anomenat escut d’estrelles i la instal·lació de bases militars a Polònia i Romania. L’avanç estatunidenc va continuar amb el cop d’estat dirigit per Occident a Ucraïna, que va dur al país un govern d’oligarques pròxims a Washington. Després, el 2015, la Dragoon Ride (italià) va portar a les tropes estatunidenques a través d’Europa de l’Est, fins a les fronteres amb Rússia; les maniobres militars van ser acompanyades d’una campanya de discurs d’odi contra els russos i contra Putin en particular i, quelcom més important, de nombroses sancions econòmiques i financeres dissenyades per afeblir una economia ja en dificultats.
Per la seva banda, Rússia ha fet el «pas en fals» que els Estats Units va provocar i esperava per justificar noves sancions. Des del començament de la crisi, Moscou ha intentat arribar a un acord explicant clarament les seves exigències: que Ucraïna no s’incorpori a l’OTAN, ja que no podria acceptar instal·lacions militars estatunidenques amb míssils nuclears a 500 quilòmetres de Moscou. Aquestes exigències van ser qualificades d’inacceptables, com si fossin acceptables uns hipotètics míssils russos a Mèxic o al Canadà a la frontera amb els Estats Units.
Amb això, per descomptat, no justifiquem l’ús de la violència o la guerra, però entenem el context general en el qual es va prendre aquesta decisió.
Qui pagarà el preu més alt d’aquesta crisi serà Europa. No sols pujaran les factures i moltes empreses es veuran obligades a tancar, sinó que també apujarà el preu de tots els productes i deixaran de ser competitius en el mercat mundial. Això també frenarà les exportacions. En aquesta situació, els governs europeus, en una espècie d’harakiri, accepten el dictat de Washington, sacrificant inexplicablement els seus propis interessos, quan haurien de parlar amb tots els actors en el terreny i trobar una solució pacífica i raonable per a tots.
Ni Rússia, ni Europa, i molt menys la població ucraïnesa es beneficiaran d’aquesta guerra. Per això la declaració d’Europa per la Pau de 2007 deia: “Europa no ha de donar suport a cap política que arrossegament al planeta cap a la catàstrofe: està en joc la vida de milions de persones, està en joc el futur mateix de la humanitat”.
La gent vol viure en pau, aspira a la cooperació entre els pobles i comença a adonar-se que tots formem part d’una gran família humana. El desenvolupament de la ciència i la tecnologia pot garantir una vida digna per a tots, però la cobdícia d’uns pocs està frenant el camí de l’evolució humana. En aquest moment, només una gran pressió dels ciutadans sobre els seus governs podria ajudar a canviar el rumb dels esdeveniments.
Si no es vol la guerra, cal deixar de fer-la. Els dirigents europeus són incapaços de detenir l’allau, i farien bé en escoltar les demandes dels pobles. En lloc d’alimentar aquesta guerra, han de reprendre el diàleg ara.
No obstant això, sigui quin sigui el punt de vista, les interpretacions i l’anàlisi de cadascun, aquesta guerra ha d’aturar-se immediatament. La guerra pertany a la prehistòria. Construïm la pau!
Europa per la Pau
