Aquest any nou, 2022, ha començat amb les taxes de contagis per la Covid més altes i mai vistes abans; amb l’atenció primària arrasada, amb un sistema de rastreig inexistent i uns hospitals que van reduint altres activitats per afrontar el pic de l’anomenada sisena onada. De fet, res gaire diferent del que ja havien viscut el 2020 o el 2021. Un servei nacional de salut víctima d’una gestió política cegada per l’esperança del retorn a la normalitat gràcies a les vacunes i que alhora defuig de la responsabilitat i deixa la salut pública en mans d’una ciutadania astorada. No és cap déjà-vu sinó les conseqüències inexorables d’anys de polítiques basades en l’austeritat i d’una pandèmia que els diferents governs no han interpretat bé gairebé mai.
Però no perdem l’esperança: sabem que hi ha altres polítiques, que hi ha un altre model sanitari, que hi ha una altra manera de gestionar la salut pública i afrontar entre totes el repte de l’emergència climàtica que patim. I ens hem de mobilitzar. Tanmateix, com ho hem de fer?
Aprenem de les campanyes contra els pressupostos desenvolupades el mes de desembre, que lamentablement no han reeixit ni han alterat significativament els diferents projectes pressupostaris. Que hem fet malament? Doncs és ben evident que no hem transmès a la gent la necessitat que els pressupostos reflecteixin les solucions a les problemàtiques de la realitat social. Si volem que es reobri un servei de pediatria, serà en els pressupostos on ha de figurar expressament la partida econòmica per a aquesta finalitat. El mateix si volem que es cobreixin les baixes i vacances dels treballadors i treballadores sanitàries. Allò que no consta en els pressupostos no existeix. El primer pas seria treballar a peu de carrer, arribar a tots els barris i pobles, i per això ens cal temps, molt de temps, i un pèl de paciència. Igual cal menys preocupar-nos pels manifestos o discutir per les comes i, en canvi, més parlar i explicar als veïns i veïnes el que volem. No anem darrere d’evangelitzar, sinó a dialogar i animar a la ciutadania.
L’aliança dels usuaris i usuàries amb els treballadors i treballadores del sector de la salut és indispensable. Només ens prendran seriosament si efectivament podem actuar d’aquesta fraternal forma. I en aquesta estratègia la fortalesa es basarà en la nostra capacitat d’acumular el màxim de força social i laboral. En aquesta tasca ens cal ser generosos, solidaris, esforçar-nos a recalcar allò en què coincidim i que ens permetrà anar més lluny i superar les difícils convivències que sempre es produeixen perquè, per sort, tant en el món de la lluita social com en el de la lluita laboral no som exactament iguals. La força rau en la diversitat per una finalitat comuna. Si no ho acceptem no serem més que sants que, des dels seus altars força còmodes, llencen discursos que moltes vegades no arriben enlloc.
La gestió d’avui de la pandèmia feta pels diferents governs i administracions prefigura el que es farà demà per a resoldre l’emergència climàtica. I no anem pas bé. Avui podem guanyar un futur més just socialment. Per aquest futur cal que hi siguem totes: els joves que lluiten contra el canvi climàtic, els sindicats i plataformes centrats pel dret a l’habitatge, el moviment pensionista, els diferents col·lectius que defensen la renda garantida i la renda bàsica universal, els col·lectius que lluitem contra la pobresa energètica i l’alimentària… no hi sobra ningú que cerqui una més gran justícia social i un futur digne per a totes.
Ens hi posem? A primers d’abril tenim el Dia Mundial de la Salut i sortirem al carrer. Intentem-ho.
