De les moltes formes de violència que l’ésser humà és capaç d’exercir, física, econòmica, racial, sexual, etc., la violència psicològica és potser la forma més arrelada en la nostra societat. La seva manifestació és subtil, no visible, per la qual cosa en la majoria dels casos es fa molt difícil reconèixer, detectar i demostrar, a pesar que cada vegada hi ha més persones que la sofreixen i que l’exerceixen. Trobem violència i abús psicològic en el treball, en les empreses, a les escoles, en les relacions de parella i també en les llars.
El passat 21 de març es va començar a emetre a la televisió espanyola una sèrie documental “Rocío, comptar la veritat per a continuar viva” que està sacsejant a tota la societat. Es tracta del testimoniatge de Rocío Carrasco, persona molt popular per ser filla de Rocío Jurado, cantant molt reconeguda, no sols a Espanya sinó a tota Llatinoamèrica, i que va morir fa quinze anys just avui.
Al llarg dels dotze capítols que dura la sèrie documental, setmana rere setmana Rocío Carrasco va relatant amb tot detall la violència psicològica que ha sofert durant els últims vint-i-cinc anys, no sols per part de la seva exparella, sinó també per la premsa rosa que s’ha fet eco de totes les mentides que s’han anat comptant sobre ella. Durant el seu testimoniatge detalla l’infern que ha viscut, el pànic al qual s’ha vist sotmesa i com ell ha aconseguit llevar-li als seus dos fills, posant-los totalment en contra d’ella. El relat és tan veritable, tan sòrdid i tan brutal que ha aconseguit remoure les consciències de tota una societat.
Les denúncies per violència masclista rebudes han augmentat més d’un 40% des que es va començar a emetre la sèrie per televisió. Són moltes les dones separades o divorciades que s’han vist reflectides en el documental, que han pres consciència i s’han adonat que el que els estava succeint a elles no eren fets aïllats.
A pesar que el testimoniatge és una clara denúncia al masclisme social i institucional, la realitat és que la violència psicològica i parental també la sofreixen alguns homes per part de les seves exparelles. I sobretot els fills, les grans víctimes. I és que la violència campeja a pler, no distingeix edats, sexes, classes socials o races, dificultant així tot progrés humà. És temps de convertir l’odi, de deixar de buscar venjança, és temps de sentir repugnància i fastig per cada gest de violència que trobem dins o fora de nosaltres. Temps de deixar de guardar silenci davant qualsevol forma de maltractament, temps de deixar de buscar culpables, temps de dir: basta!
El mes de maig passat es va publicar el següent escrit en estil epistolar dirigit a Rocío Carrasco, on diversos grups de pares i mares afectats per similars circumstàncies es fan eco i donen suport i testimoniatge a la veritat comptada en el documental.
Antonia Utrera
———————————————————————————–
Benvolguda Rocío Carrasco,
Som diversos grups de pares i mares de diferents llocs d’Espanya que intercanviem experiència des de fa anys amb l’objectiu de donar-nos suport i ajudar-nos a superar les situacions de maltractament i abús psicològic que estem sofrint, tant els nostres fills com nosaltres mateixos, per part de les nostres exparelles.
En alguns casos els vincles amb els nostres fills es van trencar fa anys, o estan en plena crisi trencant-se en aquests moments. Uns altres hem aconseguit recuperar als nostres fills i estem tractant de reconstruir els llaços afectius tan danyats.
Hem seguit amb molt d’interès el teu testimoniatge i volem expressar-te el nostre profund agraïment per posar llum a tanta foscor.
La situació de maltractament psicològic i físic que relates, invisibilitzat per la falta de coneixement per part de la societat i les institucions, és un clar mirall del dolor i el sofriment que hem patit diàriament en la relació amb els nostres fills. Et sorprendries tant com nosaltres de les moltes coincidències entre els teus relats i els nostres.
La psicopatologia de les persones que han alienat als nostres fills posant-los en contra nostra, obeeixen tots a un patró de comportament que semblés de manual de DSM 5, coincideixen totalment. Per això en escoltar-te ens hem vist tots i totes sense excepció, reflectits en la teva història. I ens hem emocionat amb tu. Alguns de nosaltres hem recuperat finalment als nostres fills, així i tot hem de dir-te que la ferida tan profunda deixa seqüeles importants. Alguns dels nostres fills estan baix tractament psicològic, es necessita temps per a superar un trauma d’aquest calibre. Uns altres ho han superat totalment, convertint la seva vivència en un propòsit vital d’ajuda als altres.
Com tu, ens hem dirigit al Defensor del Menor i al Defensor del Poble, els qui també ens han respost amb un “digui-l’hi al Jutjat”.
Com tu, hem rebut maltractament de les nostres ex-parelles (tant homes com dones).
Com tu, hem rebut dels nostres fills els atacs, mentides i menyspreus i hem suportat les seves feridores paraules i el seu allunyament durant anys, sense saber que res de tot això sortia dels seus cors, sinó de les seves ments distorsionades infoses pel trastorn de l’altre progenitor, que va usar a aquests com a armes i escuts en el seu propi benefici.
Com tu, hem sofert la mala praxi de molts dels psicòlegs judicials amb els seus diagnòstics avaluats en visites ràpides de no més de mitja hora, en els quals els jutges es fan costat totalment a l’hora de dictar sentència.
Com tu, ens hem vist impotents per a protegir els nostres fills, desprotegits com estem pels psicòlegs clínics que no s’atreveixen a diagnosticar amb claredat.
Com tu, hem sofert la injustícia i la incompetència de la Justícia.
Com tu, ens hem vist desemparats per família i amics, i fins atacats a vegades, en molts dels nostres casos.
Com tu, hem viscut i molts continuem vivint com a ànimes en pena, amb tractament psicològic, lluitant contra Goliats, totalment desvalguts, desesperats, enfonsats per una Justícia i una societat incapaç de comprendre el que està passant, sabent que no som casos excepcionals, sinó moltes les persones que estan patint la mateixa situació.
Com tu, estem en procés de recuperar-nos i empoderar-nos.
Afortunadament existeixen alguns professionals, molt pocs, que s’han especialitzat en Abús Psicològic Infantil per Alienació Parental, com ara l’advocat Cesar Martin, el psicòlegJulio Bronchal Cambra, la Fundació Filia amb les seves noves promocions de coordinadors parentals, i psicòlegs clínics internacionals com el Dr. Craig Childress o el psiquiatre argentí Hugo Marietan.
Necessitem que la societat i les institucions, tant psicològiques com judicials revisin els conceptes i procediments que s’apliquen en els divorcis altament conflictius, ja que darrere hi ha criances patogèniques, sense importar el gènere. Treure als nens de la pressió judicial és imprescindible, deixar-los al marge de la guerra psicològica és imprescindible, apartar-los d’un progenitor abusiu amb trastorn és imprescindible, protegir els nens sense per això fer fallida els seus llaços de família. És important que els vincles patern i matern filials siguin sans perquè les noves generacions creixin sanes. I tota ajuda avui, és poca.
Moltes gràcies, Rocío, per la valentia del teu testimoniatge.
Quedem a la teva disposició i a la d’altres afectats que puguin necessitar-ho.
Rep una afectuosa abraçada,
GRUP RECUPERANT CORS
ASSOCIACIÓ ARESAP
VIOLÈNCIA VICÀRIA M.A.M.I.
Abús Psicològic Infantil
e-mail: recuperandocorazones@gmail.com
Lectures recomanades:
“L’Abús de feblesa i altres manipulacions ” de Marie France Hirigoyen
“L’Assetjament moral” de Marie France Hirigoyen
“*SAP. Síndrome d’alienació parental: Fills manipulats per un cònjuge per a odiar a l’altre” de José Manuel Aguilar Cuenca
